Escamots catalans

Les pertorbacions causades per la Gran Guerra i la Revolució Bolxevic arribaren amb moltíssima força al Principat de Catalunya. Als carrers de Barcelona, el pistolerisme sacsejava la vida pública mentre el país, amb la tot just constituïda Mancomunitat, maldava per revertebrar-se i ampliar la seva minsa autonomia. La conflictivitat social, altíssima, agreujada pels esdeveniments internacionals, i la campanya per l’Autonomia, marcaren la progressiva crisi i descomposició del sistema polític de la Restauració, encetat el 1874.

Aquests fets coincideixen en el temps amb la maduració del separatisme català. A les darreries del XIX, sota l’aixopluc de la Unió Catalanista, petits grups que publicaven folis o fulletons tan humils com radicals, havien enfilat viaranys diferents dels que havia seguit el gruix del catalanisme. Evolucionant a partir del federalisme, dit intransigent, de Valentí Almirall, grapats de joves treballadors, estudiants, oficinistes i botiguers, començaren a pensar, de manera difusa, una Catalunya separada d’Espanya. Al principi la idea era vaga, llunyana, remota i no gaire clara. Amb el pas dels anys, la independència de les darreres colònies a Ultramar, l’Aixecament de Pasqua irlandès i les onades repressives de l’Estat espanyol que afectaren la totalitat del catalanisme, el moviment cristal·litzà, es dotà de símbols propis i, amb una ideologia ja clara, que combinava lluita nacional i obrerisme, arribà a la seva maduració amb la creació de la Federació Democràtica Nacionalista el 1919 i, més tard, d’Estat Català, el 1922.

 

11 setembre (1923) policia espanyola reprimint a cops de sabre als catalanistes

El 13 de setembre de 1923 el general Primo de Rivera donava un cop d’estat auspiciat per la casa Reial espanyola i oficials de l’exèrcit cremen les corones que durant la Diada els catalans havien deixat davant el monument a Rafael Casanova. Els independentistes i els joves són clarament un objectiu preferent per als repressors. La bandera catalana restaria il·legal, com molts partits polítics i sindicats (llevat d’alguns com el PSOE i UGT) i es van prohibir entitats culturals i socials i s’establí la censura de premsa entre tot un seguit de mesures repressores.

Davant els turbulents moments que vivia el país, s’imposà la necessitat, especialment amb l’adveniment de la dictadura, de constituir grups armats que combatessin l’espanyolisme, civil, però sobretot militar, als carrers de la capital catalana. Si l’enemic s’armava, els catalans, pensaven els separatistes, s’haurien d’armar també. Amb aquesta vocació militar i d’autodefensa nasqueren els escamots. Grups de joves, ben organitzats i capbussats sovint en la clandestinitat, que duien a terme accions armades o de propaganda. Destaquen entre ells Daniel Cardona, Manuel Pagès, Batista i Roca, Magí Sandiumenge Jaume Compte, Daniel Roig, Lluís Escaler, Daniel López, Marcel·lí Perelló o Manuel Miralpeix, entre d’altres. La intenció era crear una organització paramilitar estructurada per a respondre als embats de l’Estat al Principat de Catalunya. Seguint les directrius de Francesc Macià havien de convertir-se en l’exèrcit que alliberés la nació del jou espanyol. Els xocs provocaren morts i ferits, destacant especialment la neteja de les Rambles duta a terme pels nacionalistes com a venjança per un assassinat, l’any 1919.

Havent dut a terme les accions més significatives durant la dictadura, com ara el dit Complot del Garraf (1925) i els Fets de Prats de Molló (1926), amb la proclamació de la República el 14 d’abril els escamots s’integraren com a força pretoriana a les ordres del President Francesc Macià. Després, formaren part del nucli embrionari de qui serien les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, les quals, durant el convuls període de la II República espanyola, continuaren, de manera molt més oficial i institucional, amb el suport de la Generalitat i de la conselleria de Governació després, controlada per Josep Dencàs i Miquel Badia, el paper d’autodefensa que havien realitzat anys enrere. Integrats alguns plenament en la vida política republicana, molts joves que havien passat pels escamots lluitaren a la Guerra del 1936 integrant-se a les columnes republicanes, portant a les darreres conseqüències el seu anhel de Llibertat i amor per Catalunya. Molts no tornaren mai. Després de 1939, els supervivents contribuïren heroicament alliberar França de l’ocupació nazi.

 

Columna Macià-Companys

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail