Els Trastàmara entre dos aigües: castellans catalanitzats

Sovint la historiografia catalana, però també els catalans en general, hem pensat que l’entronització d’una dinastia d’origen -parcialment- castellà, a partir del Compromís de Casp del 1412, enceta la castellanització de Catalunya. Ja vam explicar a VIBRANT que aquesta visió n’és una de molt determinista; anticipa els fets que s’esdevindran posteriorment, amb els àustries, i prova de traçar una continuïtat difícilment existent entre el Compromís (1412), el Casament dels Reis Catòlics (1469) i les polítiques de tendències absolutistes i centralistes per part dels Habsburg.

 

Ferran I d’Antequera (1512-1516)

Tot i els turbulents fets esdevinguts durant l’interregne (1410-1412) i el Compromís de Casp (1412), “l’elecció del pretendent Trastàmara va ser acceptada de bon grat per la major part del poble català”.(1) Tanmateix, i en contradicció amb el que esmenta l’historiador Sobrequés, Ferran Soldevila, citant Zurita, ens conta que “Ferran I és un rei impopular”.(2) De nou, els historiadors catalans donen opinions frontalment oposades. De fet, potser perquè el tot just coronat rei Ferran I ha d’enfrontar-se encara al revoltat ex-pretendent Jaume d’Urgell i, per tant, ha de mantenir pacificat el Principat i els altres territoris de la Corona, aquest accepta traduir les Constitucions del llatí al català i accepta tot l’ordenament jurídic de la Corona.(3) Val a dir que “les Corts de 1413 varen ser escenari d’una formidable ofensiva pactista, sense precedents d’ençà del regnat de Pere el Gran. Amb elles s’inicia el període intens del pactisme català.”(4) El monarca, originari de Castella però nascut de mare catalana, potser empès per les circumstàncies, cedeix davant les institucions catalanes i enceta una etapa en la qual es consolidarà l’edifici polític del Principat de Catalunya. Tot i tot, el nou rei morirà tan sols quatre anys després d’haver estat coronat.

Escut d’armes del rei Alfons V d’Aragó el Magnànim com a cavaller de l’Ordre del Toisón d’Or

 

Alfons IV el Magnànim (1416-1458)

Alfons IV el Magnànim tingué un regnat extraordinàriament llarg. Ja a la dècada dels 20, el monarca prova d’intervenir en les qüestions de Castella, però tot i l’esforç aquests intents resulten infructuosos.(5) La Guerra de Castella amb la Corona d’Aragó i Catalunya (1429-1430) va posar en joc els interessos polítics i econòmics dels infants d’Aragó al regne castellà. El darrer intent de controlar la corona de Castella fou el 1448-1453, en una altra guerra entre les dues corones. (6) El 1442 el comte de Barcelona culmina  la que serà la seva gesta més recordada: la conquesta de Nàpols. A partir de llavors, el monarca abandonà els territoris de la Corona a la península i es centrà en la política italiana, deixant la regència de la cosa pública a les mans de la seva esposa, la reina Maria de Castella.(7)

 

Malgrat es pugui pensar, la procedència castellana de la reina no comportà cap govern tirànic. “Maria va haver de posar-se al capdavant del govern de la confederació. Va fer-ho prenent iniciatives valentes relacionades amb el redreçament econòmic de la corona i sovint enfrontada als estaments privilegiats que dominaven les Corts. Aquella primera absència reial dels seus dominis va marcar el capteniment polític de la sobirana, que hagué d’assumir durant tot el regnat un paper de primer ordre, només possible pels seus excepcionals dots personals”.(8) Maria “va defensar una política filoremença” i va promoure “la recuperació del patrimoni reial hipotecat pels seus predecessors”. A més a més, conta l’historiador Jaume Sobrequés que la reina fou una “persona molt estimada per amplis sectors del poble català” i “és considerada la millor parlamentària de les Corts catalanes de tots els temps.”(9)

Arc de triomf del Castell Nou de Nàpols, amb la senyera.

 

De fet, tot i l’absentisme del rei Alfons, qui convertí Nàpols en la Cort de la Corona(10), no suposà cap allunyament de la cultura catalana. Quan arriba Alfons el Magnànim a Nàpols, als edificis que mana construir hi posa les quatre barres únicament, és a dir, el símbol del Casal de Barcelona. Un cop assentada la Cort a la península italiana, Ferran Soldevila explica que s’hi produí una emigració massiva, no de castellans o aragonesos, sinó de catalans de totes les condicions, inclosos nobles i gent de lletres.(11) El català fou, al costat del llatí i de l’italià, el llenguatge de la cancelleria, i fins cap al 1480 els comptes i cèdules foren redactades en el nostre idioma.(12) A Nàpols. Malgrat morir el 1458 a la ciutat que havia conquerit, allunyat de la península, el sobirà va voler ser enterrat a Poblet, el monestir situat al Principat de Catalunya. Tanmateix, aquesta voluntat no es va complir fins el 1671.(13)

 

Joan II el Sense Fe (1458-1479)

Si ens fixem en l’heràldica de Joan II, aquest empra cinc escuts diferents segons l’època i els títols que ostenta en aquell moment. Nogensmenys, val a dir que tots els escuts tenen en comú una cosa: la presència de la senyera, com en tots els comtes de Barcelona. Del convuls regnat de Joan II el Sense Fe cal comentar-ne, sens dubte, el conflicte de la Guerra Civil Catalana (1462-1472). “En la composició dels bàndols, però, no es pot caure en una anàlisi massa simplista. Pagesos, menestrals, ciutadans, clergues, cavallers i magnats es varen repartir entre l’un i l’altre indistintament, segons la seva actitud política o per causes purament circumstancials o geogràfiques.”(14) El que és important remarcar d’aquest duríssim enfrontament és que, tot i haver resultat vencedor del conflicte, el qual marcà totalment el seu regnat i la vida pública del Principat, “l’’ordre constitucional català restà en la seva plenitud després de 1472”.(15) A més a més, “Joan II es va mostrar generós amb els vençuts. Va oferir el perdó general, va confirmar els privilegis dels catalans, i va jurar novament les Constitucions”.(16) És a dir, malgrat haver derrotat la Diputació del General i les institucions catalanes, el monarca les mantindrà intactes. El pactisme característic de l’ordenament jurídic català romandria d’empeus. De fet, i comprendre això és fonamental per desmuntar els mites de l’autoritarisme d’aquesta branca de la dinastia catalana, “la Catalunya de l’època Trastàmara fou pròdiga en jurisconsults que s’interessaven per aquesta manera d’entendre les relacions polítiques”.(17) Joan II moria el 1479.

Pagesos de remença, imprescindibles per entendre el segle XV català

Ferran II el Catòlic (1479-1516)

L’historiografia catalana està enfrontada en els seu veredicte sobre la figura de Ferran II. La controvèrsia i la polèmica són remarcables. Alguns l’acusen, com Soldevila, d’haver contribuït a la castellanització de Catalunya, però aquesta afirmació és discutible. El 1481 les Corts i el rei aproven la constitució de “Poc valdria”, també anomenada “Constitució de l’Observança” que confirma un règim pactista moderat”.(18) Contràriament al que es podria pensar, l’entronització de la Casa de Trastàmara no va dur a una intensificació de les relacions amistoses i de la col·laboració en l’obra de la Reconquesta. Calgué esperar a l’enllaç entre Ferran I i Isabel I.”(19) De fet, tot i que part de la seva família era d’origen castellà, Ferran II té unes relacions complicadíssims amb els territoris castellans. “El gener del 1475, per la Concòrdia de Segòvia havia estat reconegut -no pas sense haver de vèncer l’oposició de part de la noblesa- rei de Castella mentre Isabel visqués”.(20) És interessant saber que “a inicis del segle XVI, el rei consort s’havia guanyat simpaties, però encara més antipatia en un medi que el motejava de foraster, de pervingut, de catalanot”(20). A Castella el rei català no era pas benvingut. Quan mor Isabel i en Ferran viatja per Castella, la major part de l’oligarquia local li és hostil. Hostil fins el punt que el marquès d’Astorga i el comte de Benavente prohibeixen que els seus vassalls donessin estada i aliments a Ferran II i el seu seguici.(21) Fins i tot, no mancava qui el qualificava de “viejo catalán” i de “catalanote”.(22) Aquests testimonis resulten molt importants a l’hora de copsar l’enemistat flagrant entre el monarca i l’oligarquia castellana. A Ferran el consideraven no aragonès o castellà, sinó neta i simplement català. El monarca català va provar, fet extraordinari, “d’implementar tècniques de la vida administrativa i social catalana a  l’engranatge de les institucions polítiques i laborals castellanes”.(23)

Les Corts Reials de la corona (1495)

El regnat d’El Catòlic comportà també una recuperació econòmica: “a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, com la que va posar fi a la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura i l’artesanat, l’enfortiment del comerç i la reforma institucional, van experimentar un notable recobrament”.(24) Tot i això, l’arribada del regnat de Ferran II i Isabel I significà per Barcelona la pèrdua de “la preeminència de cort preferida pels reis”.(25) L’Historiador Reglà comenta que el prestigi del rei Ferran fou sempre molt gran a València. El seu amic i batlle general del regne, Diego de Torres, el saludava amb els títols de “molt poderós príncep, rei i senyor, emperador d’Espanya”.(26) Tanmateix, quan mori la reina, el funeral tindrà lloc a Barcelona el 20 de desembre del 1504”(27) i “el document de traspàs de la reina és escrit en català”.(28) Aquests dos fets són fonamentals i il·lustratius. El 1506, Ferran contrau segones núpcies amb Germana de Foix, i en fer-ho rep l’enhorabona per part de les institucions catalanes en una lletra escrita en català.(29). “Ferran II es va casar en segones núpcies amb Germana de Foix el 1505 […]. El matrimoni va tenir un fill, Joan, que hauria estat, de no morir ben aviat, el 1509, l’hereu a la corona catalanoaragonesa”.(30) És a dir, si aquest fill hagués sobreviscut, els territoris catalans haurien fet camí completament deslligats dels altres territoris peninsulars.

Compilació de les Constitucions de Catalunya acordada en les Corts de Barcelona (1493) i publicada el 1494

La mort sense descendència legítima de Martí I l’Humà i el Compromís de Casp suposà la substitució de la branca central del Casal de Barcelona i l’entronització d’una branca de la dinastia que inaugurà al nostre país una època daurada de pactisme en el qual madurà la nostra identitat nacional i les nostres institucions.(31) Els nous sobirans no foren tan nefastos, ni de bon tros, com s’ha plantejat de vegades. Tampoc foren de parla i capteniment castellà; estaven fortament catalanitzats. Aquesta visió negativa correspon, potser, a una interpretació nostra en clau nacionalista de la visió espanyola. Hem d’interpretar la història amb la nostra visió i no la dels altres. Fet i fet, la consolidació i la maduresa a la qual arriba el sistema polític principatí i la Nació catalana en el seu conjunt al llarg del segle XV és, probablement, una de les raons més importants per les quals els catalans, tres segles després de perdre la nostra sobirania, seguim conscients de qui som.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Bibliografia:

(1) Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català. (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.
(2) Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(3) Íbidem
(4) Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català. (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.
(5) Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base. p.159.
(6) Íbidem, p.166.
(7) Íbidem, p.159.
(8) Íbidem, p.163.
(9) Íbidem, p.164.
(10) Íbidem, p.161.
(11) Marfany, J i Cucurull, V. (2017, 19 de juliol) El Català, llengua dels Trastàmara. La Clau de la Nostra Historia. ETV. Disponible a: http://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/el-catala-llengua-dels-trastamara
(12) Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha. p.672.
(13) Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base. p.159.
(14) Íbidem, p.163.
(15) Íbidem, p.169.
(16) Íbidem, p.172.
(17) Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català. (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. p.55
(18) Íbidem
(19) Soldevila, F. (1983). Què cal saber de Catalunya. Barcelona: El Pi de les Tres Branques.
(20) Català, P. (2003). Ferran el Catòlic. Vidu i “Catalanote”. Barcelona: Rafael Dalmau Editors. Episodis de la Història. p.8.
(21) Íbidem, p.8.
(22) Íbidem, p.59.
(23) Íbidem, p.45.
(24) Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base. p.179.
(25) Català, P. (2003). Ferran el Catòlic. Vidu i “Catalanote”. Barcelona: Rafael Dalmau Editors. Episodis de la Història. p.10.
(26) Íbidem, p.73.
(27) Íbidem, p.13.
(28) Íbidem, p.12.
(29) Íbidem, p.51.
(30) Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base. p.180.
(31) Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail