Els origens de l’independentisme català: la fase prepolítica

La que podem considerar primera organització política independentista catalana, Estat Català, potser amb l’antecedent tres anys abans de l’anomenada Federació Democràtica Nacionalista, no sortí al carrer fins l’any 1922. Aquesta data prou tardana, si la comparem, per exemple, amb la conformació orgànica d’altres corrents ideològiques conservadores o republicanes d’un moviment nacionalista català prou plural, dóna fe per si mateixa de les dificultats per obrir-se pas que des del seu inici trobarà el plantejament més radical del catalanisme.

Dins una actitud genèrica de rebuig contra la progressiva imposició d’una administració llunyana i forastera que es perllonga al llarg del segle XIX, entre els anys 1875 i 1898 el tema de la independència és, segons el malaurat Pere Anguera, un tema recurrent i esmunyedís: “recurrent, perquè apareix de forma reiterada; esmunyedís, perquè sempre queda poc explicitat”.[1]

Tanmateix, sota la influència d’una conjuntura presidida per la crisi colonial finisecular provocada per les guerres de Cuba i Filipines, i en paral·lel al sorgiment de la Lliga Regionalista i al desenvolupament del republicanisme de caire lerrouxista, s’ha considerat tradicionalment com a punt d’arrencada del nacionalisme radical la detenció de trenta catalanistes l’Onze de setembre de 1901, que donarà lloc a un procés d’aplegament orgànic dels sis petits grups més radicals de la UC del qual sorgirà el 31 d’octubre del mateix any l’“Agrupació Catalanista La Reixa”. [2]

 

Acudit de “L’Esquella de la Torratxa” sobre les detencions de l’onze de setembre de 1901

Però, més enllà d’aquest petit primer pas que donava compte ja des del seu inici del caire activista i antirepresiu que li tocarà arrossegar durant bona part de la seva trajectòria, com va assenyalar en el seu moment Joan Ll. Marfany, “pensar ‘independència’, quan tot just el moviment nacionalista havia començat a pensar que Espanya només era l’Estat i Catalunya, la nació, suposava pensar l’impensable”.[3]

Molt més transcendència tindrà, sens dubte, la coneguda atzagaiada militar contra els locals del ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya el 25 de novembre de 1905, considerada adequadament per Enric Ucelay com “el tall que marca clarament la configuració futura del nacionalisme radical”. [4]

La limitació de les llibertats polítiques, el control policial exhaustiu de les activitats catalanistes i una fèrria censura sobre els mitjans de comunicació, que desencadenaran aquests esdeveniments com ho il·lustra la promulgació de la “Llei de Jurisdiccions” que, a més d’endurir severament la  legislació anterior, traslladava a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la “unidad de la patria”, explica l’aparició l’octubre de 1906, no a casa nostra, sinó a Santiago de Cuba, de Fora=Grillons!, de la primera publicació de la diàspora, però també de l’interior, “a reivindicar sense embuts la independència de Catalunya”.[5] I només un any després, a la mateixa ciutat de l’orient cubà, tindrà lloc la creació del “Catalunya. Grop Nacionalista Radical”, primera entitat que com a objectiu darrer declarava explícitament als seus estatuts “trabajar con ahínco para obtener la absoluta Independencia de Catalunya.[6]

Mentrestant, al Principat, com a conseqüència també d’aquesta onada repressiva, els joves militants ultracatalanistes es veuran obligats a subsumir bona part de la seva acció dins la clandestinitat i no resulta estrany l’aparició l’any 1907 de notícies que relacionen per primera vegada una organització d’aquest espai polític, la Joventut Autonomista de Barcelona, amb la utilització de les pistoles.[7] Fruit també de les  desavinences amb la Lliga pel control que pretén exercir de la Solidaritat Catalana, apareixen documentades les primeres provatures del que més endavant esdevindrà la senyera estelada, el intent frustrat de popularitzar un himne independentista i la més reeixida refundació de La Reixa sota el nom de l’Associació Catalana de Beneficència.[8]

Al costat d’aquests primers assaigs del catalanisme radical cap a la configuració d’una simbologia pròpia, van desapareixent les referències “autonomistes” a la denominació mateixa dels grups ultracatalanistes (“Joventut Autonomista”, “Progrés Autonomista” o el “Foment Autonomista”) i es comença a generalitzar, en canvi, la utilització del mot separatista per a definir globalment el nou espai polític en formació.

En aquesta primera generació de nacionalistes radicals hi predomina una certa aristocràcia obrera de “treballadors de coll dur”. Aquests “pixatinters” i “saltataulells” procedeixen en molts casos d’una immigració interna catalana dins el procés de trasbals cap a un medi urbà d’àmplies capes camperoles a començament del segle XX, on sorgeix una sèrie de símbols identitaris estructurats per mitjà del discurs catalanista per tal de reforçar els signes de solidaritat grupal. Tanmateix, aquesta primera fase prepolítica no pot entendre’s sense parlar de la influència i l’aixopluc que oferirà la Unió Catalanista, especialment des de l’elecció a finals de 1903 com a nou president del doctor Domènec Martí i Julià.

 

 

Sota el mantell protector de l’organització històrica suprapartidària, últim refugi del catalanisme més purista, en especial després de la sortida del seu si de la Lliga, arrelarà dins el separatisme un marcat apoliticisme que tardarà molt de temps a superar, en un ambient regeneracionista d’oberta desconfiança i rebuig del corrupte sistema de partits “espanyol” de la Restauració. Aquest apoliticisme que alimentarà més encara l’aposta per un activisme patriòtic i cultural es combinarà amb un nacionalisme insurreccional, d’arrel garibaldiana que casava perfectament amb la pràctica del liberalisme peninsular vuitcentista. D’aquesta manera, el primer independentisme català es configurarà com un moviment en el qual la importància i el pes del discurs ideològic esdevé menor i, en qualsevol cas, supeditat clarament a la primacia de la instància de la praxis.

No resulta per això estrany, almenys durant aquesta primera fase separatista, l’absència d’elaboracions ideològiques de pes, ni la manca d’aportacions teòriques significatives al corpus del catalanisme, com tampoc la inexistència de grans teòrics doctrinals, amb l’excepció tal vegada de  doctor Martí i Julià, a qui algú ha gosat considerar com “el Marx del nacionalisme integral català”.[9]

Aquesta supeditació del discurs teòric a l’esfera de la praxis explica l’ambigüitat discursiva característica del catalanisme radical de la primera part del segle XX i la utilització mateixa del terme de separatista com a concepte distintiu principal d’aquesta primera etapa del moviment independentista català.

Poques vegades explicitada obertament la independència com a darrer objectiu de la lluita nacional en favor de la sobirania catalana, des dels escrits del finals del XIX d’un separatista avant la lettre com Josep Narcís Roca i Farreras, resulta evident la influència del substrat ideològic del federalisme sobre les formulacions d’aquest nacionalisme radical emergent. Així, a la manera federal, al llarg d’aquesta primera fase de l’independentisme català la reivindicació estratègica fonamental i recurrent serà la “separació” d’Espanya, com a reconeixement explícit de la sobirania inherent al poble català, sense que això impliqui necessàriament rebutjar a posteriori un pacte amb la resta de federacions ibèriques amb les quals articular una estructura confederal a nivell peninsular.

Aquesta gens calculada ambigüitat del separatisme català farà possible la convivència al seu si en diferents moments de la seva trajectòria de propostes més explícitament secessionistes amb d’altres de tipus confederal o federal, com serà el cas, per exemple, d’Estat Català durant els anys vint i trenta. En qualsevol cas, aquesta evident arrel federal il·lustra una de les constants històriques de l’independentisme català fins als nostres dies com serà el seu decidit apropament i la seva clara inclinació cap a aquelles opcions político-socials més progressistes en cada conjuntura històrica.

 

De “La Batalla” (1923) de Vibrant, pseudònim de Daniel Cardona i Civit

Un altre dels trets d’aquest primerenc catalanisme radical covat al si de la UC serà un marcat interclassisme expressat per la doctrina de la “unió sagrada” com a unitat de tots els catalans, única manera de fer front a “l’enemic extern”. Així, en un dels aspectes en els quals la empremta personal del doctor Martí i Julià jugarà un paper més determinant, aquest primer nacionalisme radical català no defensarà la preeminència d’una classe social que lideri el procés històric d’alliberament, sinó, pel contrari, una visió harmònica entre elles.

I no convé oblidar tampoc en la gènesi del separatisme una postura reactiva a tota negociació i a qualsevol possibilisme respecte de l’Estat per obtenir millores parcials –la transigència amb l’enemic–, desenvolupant un nacionalisme “ferm”, partidari del “tot o res”. Serà la “santa intransigència” entesa per alguns separatistes destacats com Vicenç A. Ballester o Daniel Cardona, o el mateix doctor Martí i Julià, més enllà d’un plantejament polític general, com una actitud personal davant la vida que ha de presidir la manera d’ésser i actuar de tot catalanista de pedra picada.

 

Fermí Rubiralta i Casas, llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciència Política per la EHU/UPV

 

REFERÈNCIA
  • “L’independentisme català com a fenomen històric: desenvolupament i trets principals fins a l’any 1980” a “Del Republicanisme a l’independentisme”. A cura de Marc Macià Farré. Espai Macià núm. 1. (les Borges Blanques). Ed. Fonoll. Juneda, 2017.
[1] ANGUERA I NOLLA, Pere.- “L’ombra de la independència al darrer terç del segle XIX” a Primer Congrés d’Història de l’Independentisme Català. Reus, 2007.
[2] CREXELL I PLAYÀ, Joan.- “L’Onze de Setembre de 1901”. El Llamp, núm. 11, 30 d’agost de 1984, pàgs. 222-251.
[3] MARFANY, Joan-Lluís.- La cultura del catalanisme, El nacionalisme català en els seus inicis. Ed. Empúries. Barcelona, 1995, pàg. 96.
[4] UCELAY DA CAL, Enric.- “Daniel Cardona i Civit i l’opció armada del nacionalisme radical català (1890-1943)” a CARDONA, Daniel.- La Batalla i altres escrits. Ed. La Magrana/Diputació de Barcelona, Barcelona, 1984, pàg. IX.
[5] Fora=Grillons!. Periodich Nacionalista Català, núm. 1, any 1, octubre de 1906, pàg. 1.
[6] Estatutos del “Catalunya. Grupo Nacionalista Radical”. Santiago de Cuba, 7 de desembre de 1907.
[7] COLOMER I POUS, Jaume– La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Ed. Columna. Barcelona, 1995, pàg. 106.
[8] MURAY I RUBIÓ, Joan; RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- Biografia de Vicenç A. Ballester i Camps. En impremta
[9] COLOMER I POUS, Jaume.- La Unió Catalanista i la formació del nacionalisme radical (1895-1917). L’obra del doctor Martí i Julià. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 1984, pàg. 248.
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail