Els fundadors de la ciutat de València després de 1238

La conquesta de la ciutat de València, i del vast territori que l’envoltava, va ser la gesta més grandiosa que va fer mai el rei Jaume I. Recordem les seves emocionades paraules en veure hissada a la torre del Temple l’ensenya quadribarrada de la seva dinastia:

“E quan vim nostra Senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçamnos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”…

Aquests sentits mots, dits en boca del més gran rei del Casal de Barcelona, expressen molt bé els seus sentiments i preludien les seves intencions. Jaume I, malgrat haver comptat (per necessitat) amb la noblesa terratinent aragonesa en la conquesta valenciana, no volia que aquells organitzessin el nou territori acabat de conquerir, afegint-lo com un apèndix al regne d’Aragó, com aquests haurien desitjat. Estava disposat a ser generós amb ells, i de fet, els va fer nombroses donacions de béns i senyorius, però el repoblament del nou país havia de fer-se d’acord amb els criteris reials. No podia permetre que es repetís el conflicte per Morella amb el noble aragonès Balasc d’Alagó.

Trobada del rei Jaume I amb Hug Forcalquer i Balasc d’Alagó

 

És per això que Jaume I va crear un nou estat: el Regne de València i va posar sota la seva autoritat l’organització d’aquesta nova terra. D’aquesta manera va donar a la gent de Catalunya una oportunitat d’establir-se a terres valencianes, que amb el domini dels feudals aragonesos no haurien tingut. Per això els repobladors catalans, i els avui aragonesos de la Franja de parla catalana (llavors la divisòria entre Aragó i Catalunya era al riu Cinca, l’actual Franja era dins el Principat de Catalunya), foren molt majoritaris arreu del País Valencià, llevat de les quatre comarques de predomini aragonès que seria després el bisbat de Sogorb.

També la capital valenciana va ser poblada amb una contundent presència catalana des del mateix moment de la seva conquesta. Ho veiem tot seguit amb el repartiment de les cases de la ciutat, que en foren adjudicades:

A ciutadans de Barcelona, 503.

A ciutadans de Tarragona, 127.

A ciutadans de Lleida, 141.

A ciutadans de Tortosa, 247.

A ciutadans de Saragossa, 79.

A ciutadans de Terol, 267.

Als de Calataiud, 104.

Als de Daroca, 127.

A ciutadans de Montpeller, 130.

 

És a dir 1018 cases per a ciutadans de les quatre principals ciutats catalanes per 577 de les quatre principals ciutats aragoneses. A més dels 130 ciutadans occitans de Montpeller, bastant afins a la llavors molt majoritària llengua catalana. Observem ací com els catalans quasi duplicaven els aragonesos. El repartiment només era una mostra de com es varen repartir els béns i cases després de la conquesta jaumina.

Penó de la Conquesta

 

Per veure qui va habitar de debò la ciutat de València veiem la relació de veïns del cap i casal valencià entre 1306 i 1316. Aquesta relació, que ens ofereix un estudi del professor Enric Guinot Rodríguez, està extret dels manuals de consells de la ciutat i recull els noms i cognoms dels ciutadans del nucli urbà de la ciutat medieval. En queden exclosos els barris perifèrics que pertanyien al terme valencià, i dels qui després en farem una breu ressenya, eren molt predominantment catalans i aragonesos de la Franja. Si fa no fa en un percentatge semblant al dels del Llibre del Repartiment, al que ens hem referit anteriorment, és a dir quasi el doble de catalans que d’aragonesos i navarresos, més un 8 ℅ aproximadament d’occitans i uns pocs més d’altres procedències, entre els quals alguns castellans.

Entre els nombrosos cognoms catalans dels valencians de principis del segle XIV podem citar els següents:

Abelló, Agramunt, Alemany, Albanell, Alberola, Ardèvol, Arenys, Avinyó, Bages, Balaguer, Barber, Barcelona, Baster, Berenguer, Berga, Bonescombes, Bonveí, Borràs, Burguera, Cabanelles, Calders, Calonge, Canals, Canet, Cardona, Castell, Castelló, Català, Cerdà, Claramunt, Company, Comte, Dalmau, Descoll, Despí, Desplà, Despuig, Déu, Escrivà, Espígol, Esteve, Fabra, Falcs, Ferrer, Figueres, Fornells, Fuster, Gilabert, Gironés, Grau, Guillem, Jofre, Julià, Llençà, Llorenç, Massó, Manresa, March, Marrades, Martí, Martorell, Mas, Mata, Mateu, Matoses, Mercer, Millars, Mir, Mont-roig, Montserrat, Oliver, Oller, Orriols, Pagès, Pallarés, Pellisser, Penyafort, Peralada, Perpinyà, Piera, Ponç, Portell, Preixana, Puigdorfila, Pujol, Querol, Rabassa, Rajadell, Ribes, Riera, Ripoll, Riudoms, Roca, Roig, Ros, Rossell, Roures, Rovira, Rufet, Rubió, Sacreu, Safont, Salvat, Samorera, Sant Boi, Sant Joan, Sant Jordi, Sant Pol, Santa Cília, Santa Fe, Santa Pau, Sapinya, Saplana, Sarrià, Sarroca, Satorre, Savila, Celma, Serra, Ses Corts, Solà, Solanes, Soler, Solivera, Solsona, Subirats, Sunyer, Tamarit, Tàpies, Tarragona, Tàrrega, Taules, Teixidor, Térmens, Torrent, Tortosa, Trullols, Valldaura, Vallès, Vallespinosa, Vallferrosa, Valls, Verdeguer Verdú, Vernet, Vic, Vilardell, Vilella, Vinyals, Vives, Xicot.

Aquest seria un bon exemple de l’onomàstica general catalana i és només una part de tots els cognoms recollits en aquest document. Ens resulta impossible, per raons d’espai, oferir-vos ara i ací la relació completa dels pobladors medievals de la ciutat de València, per als més interessats, us remetem al citat estudi d’en Guinot.

Conquesta de València, mosaic a l’orxateria Santa Catalina de València

 

Per veure una relació completa dels caps de família ús oferirem el llistat del morabatí de 1379 dels poblats perifèrics de la ciutat. Tots ells ens ofereixen una barreja aproximada de catalans i aragonesos, amb un evident predomini dels primers:

 

Partida de la Saïdia-1379

Domingo Badenes, Antoni Benaula, na Benvenguda, Llorenç de Castellnou, Pere Codí, Joan Gil, Bernat Gilabert, na Graullera, Andreu de Montalbà, Guillem Moragues, en Nadal, Bernat de Pallars, Bernat Prior, Guillem Prior,  Guillem Ripoll major, Guillem Ripoll menor, Antoni Ros, na Saliges, Jaume Vidal, na Vidala.

Alqueria de Ripoll de València-1379

N’Aufeta, Guillem de Bellmunt, Pere Borràs, Domingo Dauder, Jaume Pasqual, Bertomeu Peris, Vicent Ros, Joan Teixidor.

Marxalenes-1379

Na Cardona, Antoni Cardona, Jaume Cardona, en Corbera, Bernat Cospí, en Rossell.

Horta de Campanar, vers el camí de Paterna-1379

Antoni Cardona, Guillem Carbonell, Joan de Castrellenes, Jaume Cospí, Guillem Durà, Antoni Gassó, Pere Gilabert, Pere de la Grassa, P. de la Grassa, Simó Guerra, Antoni Gerb, Pere Manresa, Bernat Miquel, Jaume de Neta, Bernat Roig, Simó Salijes (Salitges), en Tarragó.

 

Aquesta evident majoria de procedència catalana entre els primers habitants de la València cristiana, posterior a la conquesta jaumina de 1238 es va mantenir durant els segles XIII, XIV i XV i va anar afeblint-se en els segles posteriors, amb l’arribada de gent de procedència aragonesa i castellana principalment durant els segles XVI, XVII i XVIII. Amb la derrota d’Almansa i la nova Planta borbònica la llengua va perdre tota oficialitat i va quedar reclosa als àmbits col·loquial i popular.

Malgrat tot, la llengua es va mantenir molt viva en l’àmbit oral fins als anys seixanta del segle passat. De llavors ençà, aquesta regió metropolitana pateix una general castellanització molt semblant a la d’altres del nostre domini lingüístic català.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail