El tutor medieval

L’educació dels fills dels nobles europeus dels segles XII i XIII requeia quasi sempre en un o més tutors encarregats d’introduir als seus alumnes en els conceptes de la disciplina, la moral i la formació intel·lectual.

La humilitat, l’honestedat moral i la pietat van ser signes d’identitat en els tutors medievals. Però el tutor, a més de tenir acreditada la seva formació i experiència, havia de reunir un seguit de  característiques. Entre les principals es trobaven la dignitat i la capacitat per expressar-se amb claredat. També es valorava una ment brillant i una bona capacitat de decisió. Tot això orientat a triar el material didàctic més adequat i demostrar un coneixement i domini de la matèria educativa més enllà dels llibres.

En realitat, el prestigi del tutor es basava més en la seva habilitat per saber instruir a cada nen que en els seus propis coneixements. Per a això, era fonamental que s’expressés amb senzilla eloqüència, però amb determinació i prudència. A més, havia de posseir l’habilitat de saber impartir les lliçons de manera amena, per tal de fer l’estudi un hàbit interessant per a l’alumne.

Durant la primera fase educativa s’insistia en els aspectes de disciplina, especialment en els homes. Però no passava el mateix en el cas de les nenes, ja que es prioritzava la moral. En realitat, l’educació era vista com una forma d’ajudar a il·luminar la ment d’un nen i a tenir control sobre les seves emocions. Les habilitats adquirides durant aquesta etapa acompanyarien a l’estudiant des de la infància fins a la vellesa, així com els llaços d’afecte que s’establien entre tutor i alumne.

El tutor advertia als seus pupils contra la mandra, la tardança, la indolència i la negligència. Imprimia, a més, un ritme d’aprenentatge conjugat amb la disciplina com a eix vehicular de tota l’educació. La disciplina aplicada en aquells dies i recollida fins i tot en alguns manuals, era implacable per als alumnes insolents, provocadors o aquells que causaven escarni a algun dels seus companys. En aquest cas, les paraules deixaven de ser dialogants i el tutor passava directament a la “clatellada”. No obstant això, a un tutor mai se li acudiria intimidar, pegar o mofar-se d’un nen gratuïtament que, tot esforçant-se, no adquiria el nivell desitjat. En aquest cas, el tutor tractava l’alumne amb molt de compte, animant constantment perquè participés amb les seves preguntes i avancés en la seva formació.

La lectura i l’escriptura es consideraven la base de l’èxit intel·lectual dels nens. En els homes, s’impartia la gramàtica, la teologia, la dialèctica, la música, l’aritmètica, la geometria i l’astronomia, l’ètica, l’economia i, especialment, la política, amb la finalitat de preparar-los per al seu futur paper de líders. Aquest no era el cas de les nenes, de les que no s’esperava una missió de lideratge. Per aquest motiu, la prioritat en l’educació femenina se centrava en la puresa, la humilitat, el silenci, la moral i el bon comportament. No obstant això, la dona noble disposava de més temps per llegir i va acabar per aficionar-se a la lectura i escoltar poesia. De fet, la literatura més popular de l’època va estar dirigida a dones nobles.

Habitualment, era el pare de família qui dedicava molt de temps i cura en trobar el tutor més adequat per al seu fill o filla, en el cas que fos nena. Una situació especial era la de les nenes destinades a ser futures reines. És el cas d’Elionor d’Aquitània i la seva cosina Peronella d’Aragó que, a més de ser instruïdes en l’art de la guerra, van ser dones que van tenir una exquisida educació, i que van saber transmetre als seus fills l’amor per la poesia. D’aquesta manera, Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra, fill d´Elionor i també, Alfons el Trobador, rei d’Aragó i Catalunya, fill de Peronella, van ser a més de reis, poetes que van escriure els seus poemes a la bonica llengua d’òc i que les seves mares van saber transmetre’ls.

Alfons I de la Corona Catalana-aragonesa, dit el Cast i el Trobador. Liber feudorum maior.

Alguns tutors van tenir una relació massa estreta amb les seves pupil·les, com és el cas d’Abelard i la seva pupil·la Eloïsa, amb qui va establir una relació sentimental que va acabar en tragèdia. I, segons la novel·la Òc, també hi ha una estreta relació entre Elionor d’Aquitània i el seu tutor, a jutjar pels poemes que dedica al seu mestre.


“Non volguèra aver ferit
qui de bèlas causas m´ensenha.
E volguèra que la tristesa 
que nos aluènha ara
se’n foguèsse lèu anada.”

Traducció:

No voldria haver ferit

a qui tan belles coses m’ensenya

Voldria que la tristesa que ara ens allunya

hagués marxat aviat.

 

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

Lo tutor medieval

L’educacion dels enfants dels nòbles europèus dels sègles XII e XIII escasiá quasi tostemps a un o plusors tutors encargats d’introduire lors escolans als concèptes de la disciplina, de la morala e de la formacion intellectuala.

L’umilitat, l’onestetat morala e la pietat foguèron signes d’identitat dels tutors medievals. Mas lo tutor, en mai d’aver lo crèdit de sa formacion e de son experiéncia, deviá amassar una sèria de caracteristicas. Entre las principalas se trobavan la dignitat e la capacitat de s’exprimir amb clartat. Tanben se valorizava una ment brilhanta e una bona capacitat de decision. Tot aquò orientat a causir lo material didactic mai adeqüat e a demostrar una coneissença e un mestritge de la matèria educativa delà los libres.

En realitat, lo prestigi del tutor se basava mai sus sa competéncia de saber instruire cada mainat que sus sas pròprias coneissenças. Per ansin, èra fondamental que s’exprimiguèsse amb una eloquéncia simpla, mas tanben amb determinacion e prudéncia. En mai d’aquò, deviá téner la competéncia de saber donar las leiçons de manièra agradiva, per tal de far de l’estudi una abitud interessanta per l’escolan.

Durant la primièra fasa educativa s’insistissiá suls aspèctes de disciplina, especialment pels dròlles. Mas desparièr èra lo cas de las dròllas, ja que se priorizava la morala. En realitat, l’educacion èra vista coma un biais d’ajudar a esclairar la ment d’un mainat e a li donar lo contraròtle de sas emocions. Las competéncias aqueridas pendent aquela etapa acompanharián l’estudiant de l’enfança fins al vielhum, ansin coma los ligams d’afeccion que s’establissián entre tutor e escolan.

Lo tutor metiá en gàrdia sos protegits contra la pigresa, la lentor, l’indoléncia e la negligéncia. Imprimissiá,de mai, un ritme d’aprendissatge conjugat amb la disciplina coma ais veïcular de tota l’educacion. La disciplina aplicada a aquela epòca e mençonada nieus dins de manuals, èra implacabla pels escolans insolents, provocators o los que mancavan de respècte a un de lors camaradas. En aquel cas, las paraulas quitavan d’èsser dialogantas e lo tutor passava dirèctament al “reviramarion”. Totun, un tutor jamai non auriá agut idèa d’intimidar, de tustar o de se trufar d’un mainat gratuitament que, malgrat sos esfòrces, aquerissiá pas lo nivèl desirat. En aquel cas, lo tutor tractava l’escolan amb lo mai grand suènh, en l’encoratjant constantament a participar amb sas questions e a avançar dins sa formacion.

Se considerava la lectura e l’escritura coma la basa de la reüssida intellectuala dels mainats. Als dròlles s’ensenhava la gramatica, la teologia, la dialectica, la musica, l’aritmetica, la geometria e l’astronomia, l’etica, l’economia e, especialament, la politica, amb la tòca de los preparar a lor futur ròtle de lidèrs. Aquò èra pas lo cas de las dròllas, que s’esperava pas d’elas una mission de lideratge. Per aquela rason, la prioritat de l’educacion femenina se centrava sus la puretat, l’umilitat, lo silenci, la morala e lo bon comportament. Pasmens, la femna nòbla dispausava de mai de temps per legir e finiguèt que prenguèt gost a la lectura e a l’escota de la poesia. De fach, la literatura mai populara de l’epòca s’adreiçava a las femnas nòblas.

De costuma, èra lo paire de familha que consagrava fòrça temps e atencion a cercar lo tutor mai adeqüat per son filh o sa filha, en cas que foguèsse una dròlla. Una situacion especiala èra la de las dròllas destinadas a èsser reinas. Es lo cas d’Alienòr d’Aquitània e de sa cosina  Peironèla d’Aragon que, en mai d’èsser instruchas dins l’art de la guèrra, foguèron de femnas qu’aguèron una requista educacion, e que saupèron transmetre a lors enfants l’amor de la poesia. Ansin, Ricard Còr de Leon, rei d’Anglatèrra, filh d’Alienòr, e tanben Anfós lo Trobador, rei d’Aragon, filh de Peironèla, foguèron non solament de reis mas de poètas qu’escriguèron lors poèmas en la bèla lenga d´òc que lors maires lor saupèron transmetre.

Cèrts tutors tenguèron una relacion tròp estrecha amb lors protegidas, coma es lo cas d’Abelard e de sa protegida Eloïsa, amb qui establiguèt una relacion sentimentala que s’acabèt en tragèdia. E, segon lo roman Òc, existís pereu una estrecha relacion entre Aliènor d’Aquitània e son tutor, a ne jutjar per los poèmas qu’aquesta dedica a son mèstre:

Non volguèra aver ferit
qui de bèlas causas m´ensenha.
E volguèra que la tristesa 
que nos aluènha ara
se’n foguèsse lèu anada.

 

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail