El tractat de Versalles de 1919. Un segle després

El 10 de novembre d’enguany  es commemorà l’armistici del 1918, el final de la I Guerra Mundial. Commemoració sense autocrítica que possiblement arribarà (dubtem-ho, però donem un marge d’esperança al futur) el juny de 2019, quan es commemorin els 100 anys del Tractat de Versalles. Podria ser que l’autocrítica tingués la capacitat de reconèixer que la humiliació que representà per Alemanya aquest tractat fou una de les causes de l’ascens de Hitler i, en bona  mesura, el que vingué posteriorment amb el seu mandat.

Del Tractat de Versalles val la pena remarcar, perquè és un fet positiu, l’apartat XIII, sobre l’Organització Internacional del Treball. Apartat XIII que volia assentar les bases per a un futur de pau i prosperitat, i que en la seva exposició de motius deia:

Considerant que existeixen condicions de treball que impliquen per a  un gran nombre de persones la injustícia, la misèria i les privacions, fets que generen un descontentament fins al punt que la pau i l’harmonia universals es veuen en perill; i considerant que és urgent millorar les esmentades condicions, per exemple, pel que fa a la reglamentació de les hores de treball, a la fixació de la jornada màxima de treball… a la lluita contra l’atur, a la garantia d’un salari que asseguri condicions d’existència decorosa, … a les pensions de vellesa…”

Per continuar incloent, en el seu article 427 de l’esmentat tractat i apartat, que “les Altres Parts Contractants consideren que és d’una gran importància particular i urgent  els següents punts (d’un total de 9, es remarquen 3):

  1. El pagament als treballadors d’un salari que els asseguri un nivell de vida convenient, tal com es comprèn en el seu temps i al seu país
  2. Les regles dictades a cada país sobre les condicions del treball hauran d’assegurar un tractament econòmic, equitatiu a tots els obrers que legalment resideixin al país.
  3. El principi del salari igual, sense distinció de sexe, per un treball d’igual valor.

Podem convenir que no calen fer comentaris sobre la validesa que aquelles propostes tenen avui, que recordem-ho són de 1919, de fa un segle, comparades amb la realitat que es viu en alguns dels països de l’anomenat Primer Món.

 

Segons ens explica Josep Ramoneda, Jared Diamond (nascut el 1937) identificà quines són les pitjors amenaces a què s’ha d’enfrontar la humanitat: la detonació de la bomba nuclear, el canvi climàtic per l’acció humana, l’explotació il·limitada dels recursos naturals i l’abisme de les desigualtats entre humans. De les quatre, diu, “aquesta última és la més perillosa”.

De fet, a partir del 1945 bona part d’Europa assolí, no en la seva totalitat, però hi caminava, les propostes que sobre el treball i els treballadors proposava el Tractat de Versalles, però a partir de 1989 (i una mica abans amb el triangle Reagan – Thatcher – Joan Pau II) començaren a cranquejar. Dit altra manera, les democràcies liberals assumiren els plantejaments de millora de l’estat del benestar, però la reconversió de les democràcies liberals en neoliberals ha representat un retrocés, si no una anul·lació de l’estat del benestar, o porta camí que ho sigui.

La nova dreta de tall feixista que campa per Europa, i com no per Espanya, davant els problemes complexos proposa solucions simples, amb un discurs simple i amenaçador, alhora que ataca els partís polítics tradicionals per falta d’eficàcia en resoldre els problemes. Difícil de creure que les realitats tan complexes que vivim puguin ser solucionades amb tanta simplicitat, exceptuant que la simplicitat s’encamini cap a un autoritarisme massa conegut i viscut a Europa, i massa present a Espanya. O exceptuant que la simplicitat només serveixi per guanyar el govern i fer endèmica la pobresa, això sí, amb un alt grau d’orgull nacional i d’odi a l’estranger.

Per acabar, i com a síntesi: gairebé totes les diagnosis sobre pobresa i democràcia estan escrites,  identificades i amb solucions proposades de fa temps. La voluntat política, però, encara avui està més pendent de mantenir el seu statu quo que no pas per treballar en solucions a la pobresa, i encaminar-nos cap a la veritable democràcia. Esperem que no arribi el dia dels laments!, si és que no ha arribat per Andalusia.

 

Quim Vendrell Moreno, estudiós de Filosofia, Humanitats, Arts i Oficis i Història de la Maçoneria.

 

BIBLIOGRAFIA:

Tratado de Paz de Versalles (1919) en español

CUESTA BUSTILLO, Josefina. Francisco Largo Caballero: su compromiso internacional. Madrid: Fundación Largo Caballero, 1997.
RAMONEDA, Josep. «Un cercle mortífer». Diari Ara, 27/11/2018.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail