El separatisme: la fase política

La conjuntura de radicalització social i nacional que obrí la Primera Guerra Mundial resultarà decisiva per a que el separatisme superi la fase prepolítica i vegi cristal·litzar la conformació de la seva primera formació política l’any 1922.

D’una banda, la tasca d’un grup de fidels col·laboradors de la UC (Unió Catalanista) liderats per Vicenç A. Ballester, més endavant agrupats sota la denominació de “Comitè Pro-Catalunya”, recolzats en la tasca paral·lela del “Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans” del doctor Solé i Pla,[1] suposarà un primer intent d’internacionalització del plet català i l’aparició del símbol iconogràfic més representatiu de l’independentisme català: la senyera estelada.

Dones d’Estat Català (1922)

 

D’altra banda, el sorgiment d’EC (Estat Català), com prèviament ja l’assaig no reeixit de la FDN, serà el fruit, bàsicament, de la confluència de la més pura tradició intransigent del separatisme representada per Daniel Cardona, obligat després de la desaparició del doctor Martí i Julià a donar un contingut polític al seu activisme patriòtic i cultural, amb el procés de radicalització del diputat Francesc Macià davant la supeditació cada cop més evident de la posició política de la Lliga en favor del manteniment de l’ordre social.[2]

La convivència, sempre difícil entre ambdós líders[3] serà possible, d’una banda, per l’ambigüitat ideològica i discursiva ja apuntada del separatisme, i, per l’altra, per l’assumpció des de la doble faceta patriòtico-militar d’un model insurreccional més proper com l’irlandès que substituirà des d’aquest moment altres espills nacionals presents fins aleshores dins el separatisme. De fet, el fracàs a les municipals de febrer de 1920 de la candidatura del FDN,[4] producte d’aquesta tensió entre joc electoral i malfiança apolítica reforçarà l’aposta decidida per la via irlandesa, dins la qual mentre Macià assumirà el lideratge polític del moviment patriòtic, Daniel Cardona s’encarregarà de la propaganda i la tasca al capdavant dels “escamots”.[5]

 

 

Malgrat el trencament produït entre els dos líders principals d’EC, exemple de les tensions entre intransigència i possibilisme presents des d’aquest moment en aquest espai polític independentista, l’especial adequació de l’estratègia irlandesa a períodes de tancament de les vies de participació política, farà possible que sota la dictadura del general Primo de Rivera, les sigles d’EC i la figura del se màxim dirigent, Francesc Macià, aconsegueixin un indubtable protagonisme del separatisme, desconegut fins aleshores, dins el ventall de les forces polítiques catalanes.

En efecte, la participació de militants separatistes en el fracassat complot de Garraf però, especialment, l’èxit propagandístic i publicitari assolit arran del projecte d’invasió armada del Principat des de Prats de Molló, arran del judici celebrat a Paris el gener de 1927,[6] ajudà a engrandir encara més el carisma de “l’Avi”, fins a convertir-lo en el símbol de la lluita del poble català contra la dictadura primoriverista.[7]

Amb la crisi de la dictadura de Primo de Rivera, la constatació de la debilitat de les forces separatistes i l’anhel de liderar el projecte mai no reeixit de bastir una alternativa unificada del federalisme republicà i progressista al nostre país, faran decantar Macià, malgrat tot, per la via possibilista, clarament divergent de l’estratègia dibuixada arran de la seva visita a les comunitats de catalans a Amèrica, concretada amb les bases d’un efímer Partit Separatista Revolucionari Català i, especialment, amb el Projecte de Constitució de la República Catalana.[8]

Ràpidament contestat per part de Daniel Cardona amb la reafirmació de la intransigència que representava la fundació de Nosaltres Sols! el setembre de 1930, [9] la  participació en el transcendental Pacte de Sant Sebastià, l’agost de 1930, la fundació el 18 i 19 de març de 1931 de l’ERC, com a històrica conjunció en una sola organització dels grups històricament dividits del republicanisme catalanista i la marxa enrere del 17 d’abril exemplifiquen clarament l’aposta decidida per aquesta via més possibilista per part de Francesc Macià.[10]

 

 

Com va afirmar ja fa uns anys Enric Ucelay, el moviment separatista “lluïa molt sota la particular repressió de la Dictadura, però s’enfonsà enfront de la realitat de la política popular l’any 1931”.[11]

Efectivament, l’acceptació del govern de la Generalitat per part del seu líder més destacat, però, sobretot, la incapacitat per adaptar-se a un dels escadussers moments d’obertura dels canals de participació política, deixarà ben aviat al descobert la realitat d’un prou dèbil espai separatista sota la forma d’esmicolament orgànic. D’aquesta manera, el separatisme encarava el nou període republicà, com a mínim, amb quatre projectes polítics diferenciats que reivindicaran l’herència de l’EC dels anys vint.

Així, deixant de banda NS! i la prou minoritària proposta del sector més obrerista de Jaume Compte que acabarà constituint el Partit Català Proletari per passar a formar part del procés de constitució del PSUC el juliol de 1936, cal destacar la prou novedosa aposta del PNC per trencar l’apoliticisme imperant fins aleshores dins el separatisme i adaptar el discurs separatista a les noves circumstàncies polítiques republicanes a partir d’una premissa fonamental com era la clara voluntat d’intervenció en el terreny de la política, sense rebutjar la lluita electoral.[12]

No menys original resultarà el camí plantejat al gruix dels militants separatistes que restaren fidels dins d’EC a la figura de l’Avi, des de la  conformació de les JEREC, especialment entre els més joves, com una força autònoma i organitzada dins l’ERC. Liderada per Josep Dencàs[13] i Miquel Badia aquesta via plantejava per mitjà del desplegament estatutari una estratègia cap al sobiranisme a partir del paper electoral capdavanter de l’Esquerra i de les possibilitats que oferia d’aprofundir en la catalanització de la societat i el control de les institucions autonòmiques de govern.[14]

 

L’arribada del bienni negre restringint el període de participació oberta normalitzada que desembocarà en els fets del 6 d’octubre de 1936 representarà, però, el final d’aquests fins aleshores mai explorats camins per l’independentisme català. No, per casualitat, el ressorgiment del substrat insurreccional davant el tancament definitiu dels canals de participació política facilitaran de nou, poc abans del inici de la guerra, la reunificació de tot l’espai separatista sota les sigles històriques d’EC.

Durant el període bèl·lic, incapaç de trencar la dinàmica espanyola dominant, malgrat alguns intents de catalanitzar el seu rumb, com el mai del tot aclarit complot contra Companys,[15], la intervenció del separatisme es pot considerar com a residual. En conseqüència, es reobriran durant el seu transcurs les diferències polítiques i els enfrontaments personals anteriors que la rapidesa amb que s’havia portat a terme el procés d’unificació no havia aconseguit fer desaparèixer.

Paradoxalment, però, el separatisme, que amb prou dificultats havia superat l’amenaça real de desaparició física durant la guerra de la seva principal organització, EC, serà un dels primers moviments a reorganitzar-se un cop es produeixi la definitiva derrota de les tropes republicanes a començament de 1939. Malgrat la derrota, la lluita de resistència a l’interior com un front afegit a l’enfrontament bèl·lic internacional entre totalitarisme/democràcia amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial feia recuperar centralitat al model de lluita nacional a la irlandesa.

Recuperant la dualitat político-militar del separatisme dels anys vint, a partir de la confluència de Daniel Cardona, i ben aviat per la malaltia i posterior traspàs, el seu lloctinent, Jaume Martínez i Vendrell, qui passarà a controlar la secció militar, amb el sector d’EC, encapçalat per Joan Cornudella i Barberà, al capdavant de la branca política, el 4 de maig de 1940 del si del separatisme sorgirà a Paris la principal organització resistent catalana dels primers anys del franquisme, el Front Nacional de Catalunya.[16]

Com havia succeït ja sota la dictadura del general Primo de Rivera, el separatisme prenia de nou la iniciativa. Com Albert Balcells deixà escrit fa més de vint anys, “la impotència autonòmica conduïa a l‘independentisme”.[17]

Tanmateix, la victòria aliada i la recuperació del paper preeminent perdut a l’exili pel Govern de la Generalitat propiciarà el final del protagonisme del FNC dins el moviment antifranquista català. La consolidació evident del franquisme, arran del desplegament de la guerra freda, farà que l’activitat política del FNC, com la de la resta de l’oposició durant els anys següents quedi reduïda a la mínima expressió.[18]

 

Fermí Rubiralta i Casas, llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciència Política per la EHU/UPV

[1] ESCULIES I SERRAT, Joan.- Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys. Edicions de 1984. Barcelona, 2011. ESCULIES I SERRAT, Joan; MARTÏNEZ I FIOL; David.- 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial. Ara llibres ed. Barcelona, 2014.
[2] ROIG I ROSICH, Josep M.- Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923).  Ed. L’esfera dels llibres. Barcelona, 2006.
[3] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “L’Alter Ego separatista de Macià. La trajectòria de Daniel Cardona i Civil (1890-1943). L’Avenç, núm. 327, setembre de 1007, pàgs. 40-44.
[4] MOLAS, Isidre.- “Federació Democràtica Nacionalista (1919-1923”. Recerques, núm. 4, 1974.
[5] UCELAY DA CAL, Enric.- El nacionalisme català i la seva resistència a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931). Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, setembre de 1983.
[6] La Catalunya rebel. El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló. Introducció d’Agustí Colomines Companys. Símbol ed. Barcelona, 2003.
[7] UCELAY DA CAL, Enric.- Francesc Macià. Una vida en imatges. Ed. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1984.
[8] CONANGLA I FONTANILLES, Josep.- La Constitució de l’Havana i altres escrits. Ed. La Magrana/Diputació de Barcelona. Barcelona, 1986.
[9] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política.. Ed. Afers. Catarroja (P. Valencià), 2008, pàg. 196.
[10] SALLÉS, Anna.- Quan Catalunya era d’Esquerra. Ed. 62. Barcelona, 1986; IVERN I SALVÀ, M. Dolors.- Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936). Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1989, 2 vols.
[11] UCELAY DA CAL, Enric.- “La crisi dels nacionalistes radicals catalans (1931-1932)”. Recerques, núm. 8, 1978, pàg. 163.
[12] RUBIRALTA  I CASAS, Fermí.- El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme. Rafael Dalmau, ed. Barcelona, 2010.
[13] RABASSA I MASSONS, Jordi.- Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat, Rafael Dalmau editor. Barcelona, 2006.
[14] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista. Ed. Duxelm-Fundació Irla. Barcelona, 2011.
[15] UCELAY DA CAL, Enric; GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau (ed.).- Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista antre la revolución. Publicacions de la UV, 2012.
[16] RUBIRALTA I CASAS, Fermí.- “Daniel Cardona-Joan Cornudella: el binomi que donà origen al Front Nacional de Catalunya”. Revista de Catalunya, núm. 187, Barcelona,  setembre de 2003, pàgs. 22-43.
[17] BALCELLS I GONZÁLEZ, Albert.- Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Ed. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992, pàg. 154.
[18] PRIMS I VILA, Roger.- De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.
Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail