El mal d’ull (article bilingüe català-occità)

A partir del segle X fins al XIII, arriben a Occitània textos procedents d’Orient al costat dels clàssics grecollatins i àrabs. La majoria estan relacionats amb la ciència i la filosofia, però també n’hi ha de temàtica mítica, màgica i fetilleria, amb referència a les creences ancestrals sobre les múltiples supersticions i entre elles les relacionades amb els ulls. Aquests sabers ocults es van estendre amb rapidesa entre els intel·lectuals vinculats a les universitats, que la majoria de les vegades van fer una tasca de filtre tractant de rebatre el seu contingut per mitjà de la fe i la raó.

Un d’ells va ser Arnau de Vilanova, metge personal de Jaume II d’Aragó, format a la universitat de Montpelier (Occitània), on va exercir posteriorment de professor i va escriure diverses obres de medicina que es van convertir en un referent per a l’Europa medieval. Aquest metge, conegut també pel sobrenom de “metge de reis i papes”, i autor de l’obra de referència de l’època, “Regimen Sanitatis ad regum Aragonum, Medicinalium introductionum speculum”, afirmava que les propietats ocultes d’un ésser poden ser actives quan actuen sobre un altre ésser, o ser susceptibles de patir una acció procedent d’un altre ésser.

Arnau de Vilanova (1240 – 1311)

Però la creença que una mirada d’enveja procedent d’una altra persona podria causar lesions, mala sort o fins i tot la mort es remunta a l’època paleolítica. Els primers escrits del mal d’ull se situen al voltant de 3.000 anys a. de C., segons consta en una tauleta sumèria d’argila, on apareix també una oració per allunyar aquella estesa i temuda maledicció. Sorprenentment, avui dia hi ha una oració molt similar que segueix utilitzant-se en algunes cultures, especialment en les de la Mediterrània.

De la mateixa manera, també es remunten a temps immemorials els intents d’allunyar aquesta maledicció a través de talismans fabricats sovint en color blau i verd. La majoria d’ells utilitzen el símbol de l’ull en referència al diví. D’altres, en canvi, estan relacionats amb el consum de certs aliments com l’all, o les infusions de ruda, gessamí, d’espècies com el clau o la canyella o fins i tot de pigments minerals, com és el cas de l’antic poble egipci, els habitants usaven ombra d’ulls i llapis de llavis elaborats amb aquests minerals com a protecció.

Les llegendes sobre el mal d’ull han existit al llarg de la història i han estat sempre adaptades a cada època. Una de les més antigues és un conte que explica que a Turquia hi vivia un home conegut per la seva mala sort. Pel que sembla, l’home estava afectat per aquesta maledicció fins al punt que els seus veïns temien creuar o parlar amb ell per evitar infortunis. Però en aquells moments Turquia patia un greu problema a causa d’una roca que sobresortia del mar. Després de diversos intents de moure-la de lloc amb cordes i milers d’homes, finalment es van adonar que era impossible canviar-la de lloc. Impotents i sense saber què fer, finalment els dirigents de Turquia van anar a la recerca d’aquell home conegut per la seva mala sort i el van portar davant d’aquella roca gegant. Quan l’home la va mirar va exclamar: Oh! Quina roca més gran! I en aquell precís moment la roca es va partir per la meitat, esmicolant-se sobre si mateixa i, quedant solucionat el problema.

Durant l’Edat Mitjana, a Europa, les principals acusades de provocar el mal d’ull eren les bruixes i, per això, moltes d’elles van ser cremades a la foguera. De fet, era tal el grau de superstició d’aquesta maledicció que, fins i tot en el sistema judicial britànic s’exigia que, en els casos d’acusació de bruixeria, les acusades fossin portades a la sala on se celebrava el judici caminant cap enrere, per evitar qualsevol contacte visual amb elles.

El conegut astròleg i nigromant, Enric d’Aragó, besnét de Joana de Foix i del comte de Ribagorça i d’Empúries, conegut també com a Enrique de Villena, va ser un erudit en medicina, teologia, i literatura. En 1425 va escriure un tractat sobre el mal d’ull, malaltia a la qual es referien els facultatius amb el nom de “fascinació”, del llatí “fascinare”, amb el significat d’embruixament o encanteri. D’aquest mal era del que protegien els grecs amb especial cura als més joves, i que descrivien com “aquella que ens mira amb mal d’ull”, és a dir, l’enveja.

L’enveja, Giotto de Bondona (1306)

Encara que aquest tipus de creences sobre el mal d’ull va anar desapareixent a partir de la revolució industrial en gairebé tots els nuclis urbans d’Europa Occidental, a les zones rurals segueix encara molt arrelada. Fins i tot avui en dia es manifesta en algunes comunitats aïllades com una de les malediccions més esteses d’origen ancestral. A les grans ciutats, però, aquesta creença potser ha patit una transformació i s’ha interioritzat en determinades formes o comportaments socials a manera d’amulet preventiu. Per això, moltes persones prefereixen evitar demostrar excessiva bona sort, ja que és possible que en el nostre subconscient persisteixi encara la por a generar enveges i a ser víctimes del mal d’ull.

Però també potser, que l’origen d’aquestes creences en realitat estigui relacionat amb l’extraordinària facultat que tenim com a éssers humans de veure tot el que ens envolta establint un estret vincle amb la nostra consciència. Potser, Ciceró era precisament a això al que es referia, quan va dir: “El rostre és el mirall de l’ànima, i els ulls els seus delators”…

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

 

Lo mal uèlh

Del sègle Xn e fins al sègle XIIIn arriban en Occitània de tèxtes  en provenença d’Orient al costat dels classics grècolatins e arabis. La majoritat son restacats a la sciéncia e a la filosofia, mas n’i a tanben de tematica mitica, magica e mascariá amb referéncia a las cresenças ancestralas sus las multiplas supersticions dont las associadas als uèlhs. Aquelas sciéncias ocultas s’estendèron amb rapiditat demest los intellectuals en relacion amb las universitats, que la majoritat dels còps faguèron un prètzfach de filtre en ensajant de rebatir lors contenguts per mejan de la fe e de la rason.

Un d’eles foguèt Arnaut de Vilanòva, mètge personal de Jaume IId d’Aragon, format a l’universitat de Montpelhièr, ont i exerciguèt pus tard lo mestièr de professor e escriguèt plusors òbras de medecina que venguèron referentas per l’Euròpa medievala. Aquel mètge, conegut tanben amb l’escaisnom de “mètge de reis e de papas” e autor de l’òbra de referéncia de l’epòca Regimen Sanitatis ad regum Aragonum, Medicinalium introductionum speculum, afirmava que las proprietats ocultas d’un èsser pòdon èsser activas quand agisson sus un autre èsser, o èsser susceptiblas de patir una accion que ven d’un autre èsser.

Mas la cresença qu’un agach de gelosiá d’una autra persona poiriá provocar de lesions, un malastre o quitament la mòrt remonta a l’epòca paleolitica. Los primièrs documents escriches sul mal uèlh se situan a l’entorn de l’an 3000 abans lo Crist, segon çò qu’es escrich sus una tauleta sumeriana d’argila, ont i a tanben una pregària per alonhar aquel malefici talament estendut e crengut. Estonablament, existís a l’ora d’ara una pregària fòrça similara qu’es totjorn emplegada en qualques culturas, mai que mai, de la Mediterranèa.

Tanben remonta a la nuèch dels tempses los ensages d’alonhar aquel malefici per mejan de talismans faches sovent de colors blau e vèrd. La majoritat d’eles emplegan lo simbòl de l’uèlh en referéncia a çò divin. D’autres, per contra, son restacats a cèrtas aliments coma l’alh, las tisanas de ruda, de gensemin; d’espécias coma lo giròfle o la canèla o quitament de pigments minerals coma es lo cas de l’ancian pòble egipcian, que los abitants emplegavan d’ombra de parpèlas e de pintrapòts elaborats amb aqueles minerals coma proteccion.

Las legendas sul mal uèlh an existit long de l’istòria e son totjorn estadas adaptadas a cada epòca. Una de las mai ancianas explica qu’en Turquia i viviá un òme conegut  per son malastre. Sembla que l’òme èra afectat per aquel malefici fins al ponch que sos vesins avián paur de lo rescontrar o de parlar amb el per evitar de malaürs. Mas en aqueles tempses Turquia patissiá un grèu problèma a causa d’un rocàs que ressortissiá de la mar. Après divèrses ensages de lo desplaçar en fasent servir de còrdas e de milièrs d’òmes, remarquèron fin finala qu’èra impossible de lo cambiar d’emplaçament. Impotents e sens saber qué far, a la fin los dirigents de Turquia anèron cercar aquel òme afligit de tant de malastre e lo menèron davant l’enòrme rocàs. Quand l’aviá en fàcia, l’agachèt fixament e s’exclamèt: “Ò! Quin rocàs gigantesc!” E a aquel moment precís lo rocàs se trenquèt per la mitat, en se precipitant sus el meteis, e atal resolguèron lo problèma.

Pendent l’Edat Mejana, en Euròpa, s’acusava mai que mai las bruèissas de provocar lo mal uèlh e, per aquela rason, plusors d’elas foguèron cremadas sul lenhièr. De fach, tan granda èra la supersticion durant l’epòca medievala sus aquel malefici que quitament lo sistèma judiciari britanic exigissiá que, dins los cases d’acusacion de mascariá, las acusadas foguèsson menadas dins la sala del jutjament  en caminant endarrièr per que s’evitèsse tota sòrta de contacte visual amb elas.

Lo conegut  astrològ e necromancian, Enric d’Aragon, rèirefilh de Joana de Fois e del comte de Ribagorça e d’Empúries, conegut tanben coma Enric de Villena, foguèt un erudit en medecina, teologia, e literatura. En 1452 escriguèt un tractat sul mal uèlh, una dolença que los especialistas tanben nomenan la “fascinacion”, del latin fascinare, amb lo significat d’emmascament o d’encantament. Los grècs protegissián lors joves d’aquel mal, qu’eles qualificavan coma “la que nos agacha amb lo mal uèlh”, es a dire “la gelosiá”.

E mai se las cresenças d’aquela mena sul mal uèlh despareguèron tre la revolucion industriala dins gaireben totes los nuclèus urbans de l’Euròpa Occidentala, dins las zònas ruralas contunhan de demorar fòrça enrasigadas. Quitament dins l’actualitat se manifèsta dins qualques comunautats isoladas coma un dels maleficis mai espandits d’origina ancestrala. Dins las grandas vilas, totun, aquela cresença a patit benlèu una transformacion e s’es interiorizada en certanas formas o comportaments socials a la faiçon d’amuleta preventiva. Per aquela rason, plusors personas preferisson d’evitar de demostrar un bon astre excessiu, pr’amor qu’es possible que dins nòstre subconscient persistisca totjorn la paur de provocar de gelosiá e de venir de victimas del mal uèlh.

Mas es saique probable que l’origina d’aquelas cresenças siá, en realitat, ligada a l’extraordinària facultat qu’avèm los èssers umans de veire tot çò que nos environa en establissent un ligam estrech amb nòstra consciéncia. Benlèu, tot comptat e rebatut, èra justament aquò çò que voliá dire Ciceron quand diguèt: “La cara es lo miralh de l’arma, e los uèlhs sos delators”.

Griselda Lozano, experta en Occitània i història religiosa medieval

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail