El Dr. Dencàs i els fets d’octubre de 1934

El Dr. Josep Dencàs I Puigdollers és una figura bàsica per poder comprendre la revolta catalana del 6 d’octubre de 1934, des d’un punt de vista nacionalista, comparable amb el procés que vivim actualment.

L’any 1934, hi va haver dues revolucions. La primera, de signe nacionalista, dirigida pel Dr. Dencàs i Miquel Badia, dirigents d’Estat Català i les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana i Estat Català). L’altra, obrerista, impulsada pels que volien una revolució de caire socialista, juntament amb els rabassaires que volien assolir una llei de contractes de conreu que afavorís la pagesia contra l’explotació excessiva dels grans propietaris agraris.

 

 

La diferència amb l’actual procés independentista és que l’any 34 van haver 250 morts i més de 6.000 persones represaliades, en canvi el moviment del nostre temps ha estat pacífic, malgrat la presó preventiva de polítics i líders socials i l’exili dels consellers i del president Carles Puigdemont. En canvi, el president Lluís Companys es va rendir i lliurar a l’exèrcit espanyol al cap de poques hores de confrontació.

De Dencàs s’ha parlat i escrit molt sobre la seva radicalitat catalanista, però que vol dir això? Senzillament tenir un concepte clar de Catalunya com a país i plantejar la República catalana, cosa que avui ha esdevingut la reivindicació prioritària del catalanisme l’independentista.

És una figura que es pot qualificar d’interclassista, volia un partit Estat Català (EC) integrat per gent independentista pel damunt de l’eix dreta-esquerra i realitzà importants accions socials; per exemple, abans de ser conseller va estar a la comissió de la casa obrera on va fer una feina extraordinària tirant endavant la prova pilot de la construcció d’habitatges amb piscina, sala de lectura i cooperativa de consum per gent amb pocs recursos, a més del que veurem sobre la seva obra de govern.

L’avi Macià va proclamar el 14 d’abril del 1931 l’Estat Català federat a la República Espanyola, però ràpidament el govern provisional de la República pressionà perquè Catalunya entrés en la via estatutària. Dencàs es mantingué fidel al president Macià i molts el criticaren pel gir polític efectuat.

 

El Dr. Josep Dencàs es presentà per ERC i guanyà l’acta de diputat a les Corts constituents a Madrid (del 14 d’agost 1931 fins a l’octubre de 1933). A finals de 1932 seria conseller de Sanitat i Assistència Social, fins al 3 de gener de 1934. La Conselleria de Sanitat fins aleshores formava part de la Conselleria de Governació, Assistència Social i Treball. Aquesta es va reestructurar amb criteris de racionalització i centralització a partir dels models més avançats d’altres països europeus.

La feina feta és considerada capdavantera en el seu moment: creà centres d’estadística, laboratoris, hospitals comarcals, cases de beneficència, centres per a les malalties mentals, campanyes contra la mortalitat infantil, programes contra la insalubritat de l’habitatge (barraquisme), campanyes contra el tifus i la tuberculosi, programa contra el problema de la salinitat de les aigües del Llobregat, entre altres iniciatives reeixides.

Mort Macià el desembre de 1933, el Parlament proclamà Lluís Companys president de la Generalitat, amb el recel d’EC per la trajectòria política obrerista i poc nacionalista del nou president, però en aquell moment el Dr. Josep Dencàs li donà el suport necessari a canvi de quotes de poder per als membres d’EC, l’únic sector independentista d’ERC.

El 3 de gener de 1934, es produí la dimissió per malaltia del titular de la Conselleria de Governació, Joan Selves, i Dencàs passà a ocupar aquesta responsabilitat i Miquel Badia com a secretari d´Ordre Públic, que el març seria anomenat Comissari General d’Ordre Públic. Badia havia estat secretari del Dr. Dencàs a la Conselleria de Sanitat i col·laborador en la direcció dels Escamots d’Ordre Públic creats per les JEREC.

Arriba el moment cabdal, el 6 d’octubre de 1934, un episodi apassionant de la història de Catalunya, potser el moment en què Catalunya podia haver estat lliure després de 300 anys…

 

Companys, obligat a donar poder als membres d’EC contra la seva voluntat, amb els autonomistes del govern fora d’òrbita, encarrega a Dencàs organitzar una revolta nacionalista contra Espanya, però les coses es precipiten i aquest no s’adona que la traïció impera al seu partit. Poc abans, el setembre, ha estat destituït Miquel Badia de les seves responsabilitats en l’Ordre Públic.

Entren al govern de Lerroux ministres de la CEDA, els quals s’havien declarat contraris a la República i a l’Estatut d’autonomia. La derogació per inconstitucional de la Llei de Contractes de Conreu catalana, que havia aprovat el Parlament, acaba per fer esclatar la convivència entre els governs català i espanyol i les partides per la compra d’armes amb què armar les milícies nacionalistes mai no seran aprovades pel govern de la Generalitat.

El 28 de juny Dencàs és conseller de Governació i se li encarrega la creació dels serveis d’ordre públic, dos dies abans hi ha una dissolució dels sometents, que estaven sota les ordres de gent de dretes, i passen a reconvertir-se de forma que quedin apartats de les lluites socials i s’enquadren en el servei al país a través de la Generalitat i el Govern de Catalunya. Les armes del sometent –bàsicament carrabines i fusells de caça- són confiscades i es distribueixen entre milicians d’EC i altres formacions independentistes. La Generalitat, al contrari d’allò que havia projectat en el consell de govern, mai no va comprar armes de guerra per a la insurrecció.

El 6 d’octubre de 1934 Companys presenta a Dencàs dos textos: un de Joan Lluhí (líder del corrent autonomista) i un altre escrit per ell mateix, mínimament acceptable per justificar la insurrecció, proclamava l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Es tractava d’una traïció als principis del projecte inicial, una altra traïció, però amb el moviment en marxa Dencàs no tingué més remei que acceptar a correcuita.

A la tarda, Dencàs passa revista a membres d’EC i JEREC als diferents casals i després s’entrevista amb un general de la Guàrdia Civil. Més tard es dirigeix al Palau de la Generalitat i a les 7 de la tarda Companys proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Torna ràpidament cap a Governació on aixequen una estelada que Companys fa substituir per una senyera. A la Conselleria de Governació hi són Miquel Baida, Ménendez, Duran i Albesa, Pérez Salas, Espanya, Xammar, entre altres, amb guardies d´assalt i sometents.

Al voltant de dos quarts de deu, es proclamava a la ràdio que totes les persones abandonessin els carrers i narrava l’avenç de l’exèrcit cap al Palau de la Generalitat, Companys havia comminat el general Batet a posar-se a les ordres de la Generalitat i aquest havia demanat un temps per pensar-ho abans de donar una resposta. Així, Companys ordenà que no s’assetgés ni es disparés contra l’exèrcit. Sortien homes d’EC i partits nacionalistes de fora de Barcelona en direcció a la capital, la lluita hauria d’haver començat però ho impediren les ordres del President, que romania al Palau de la Generalitat defensat per 400 mossos d’esquadra, que –segons el seu comandant- podien resistir quatre dies si era necessari. A més, es disposava del sometent, de guàrdies d’assalt i grups d’escamots.

Batet decidí que els militars sortiren del quarter. Els primers trets i canonades se sentiren a dos quarts d’onze de la nit sobre els edificis de l’Ajuntament, la Generalitat i el CADCI, també sobre la Conselleria de Governació, però la tropa fou repel·lida en aquest punt. Menys sort tingueren els defensors del CADCI on, entre altres militants, Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina perderen la vida.

 

 

A les dues es donava per perdut el suport de la guardia d’assalt. Coll i Llach comissari d´Ordre Públic, que Dencàs sempre havia volgut substituir per Miquel Badia, va desertar. Només calia esperar que la Generalitat pogués resistir fins a la matinada perquè poguessin arribar reforços. A dos quarts de quatre el comandant Pérez Farràs demana reforços que no poden arribar, però sembla que la Generalitat pot seguir resistint unes hores. L’esperança era que amb la claror poguessin arribar noves forces catalanistes: durant la nit hi havia hagut algun incident entre elles, que s’havien disparat i ferit a causa de la foscor.

Els escamots d’EC estaven als seus casals esperant unes ordres que no van arribar mai perquè el Govern de la Generalitat va capitular a dos quarts de set del matí quan l’exèrcit va llançar obusos d’artilleria contra l’edifici. Dencàs, Menéndez, Pérez Salas, Duran, Vàchier i Espanya fugiren per un túnel que desembocava a la Barceloneta. Mentrestant els consellers, el president, els mossos d’esquadra, el Batlle i els regidors de l’Ajuntament de Barcelona eren detinguts i conduïts a vaixells del port de Barcelona.

El 6 de desembre els exiliats d’EC a la vila d’Orléans, sota la presidència de Miquel Badia, declaren que, sentin-se part d’ERC, no l’havien atacat pels fets del 6 d’Octubre, però en canvi molts homes d’ERC, i Companys particularment, feien la guerra contra ells. Es varen amagar a l’hora del combat i es va negar al pla d’atac contra les casernes que ja tenien estudiat. Si Farràs havia dit que podien resistir uns quants dies. Llavors, perquè es van rendir?…

Separar Miquel Badia de la comissaria d’Ordre Públic i substituir-lo per Coll i Llach, que va desertar, afeblí molt l’organització de la revolta. 2500 homes van restar al marge del moviment per falta de comandament i ordres d’acció. Al final, un EC molt afeblit es va separar d’ERC, que va aconseguir reduir el partit independentista a la residualitat. Els autonomistes d’ERC havien guanyat…

Al llibre del Dr. Dencàs “El Sis d’Octubre des del Palau de Governació” s’exposa la narració d’aquest episodi. Realment no desvetlla interioritats del govern català, en canvi els seus companys d’ERC, a través de moltes publicacions, el posarien com l’únic responsable de la desfeta. Tot l’aparell propagandístic de la Generalitat li va anar en contra. A la sessió que tractà sobre el 6 d’octubre, feta el maig de 1936 tot el govern va carregar contra ell.

El 28 d’abril del 36 assassinarien als germans Josep i Miquel Badia al carrer Muntaner de Barcelona a mans de membres de la CNT-FAI. Malgrat que estaven amenaçats de mort, les autoritats catalanes no els havien donat el permís d’armes. L’acte fúnebre de comiat fou multitudinari. Planà en l’ambient la responsabilitat de Lluís Companys, el qual havia tingut rivalitats no solament polítiques, sinó personals amb Miquel Badia, del qual es deia que havia mantingut relacions amb la segona dona del president, Carme Ballester, aferrissada militant d’EC.

El desgavell s’imposaria a Barcelona. Els activistes anarquistes terroritzarien tothom qui consideressin no revolucionari, es venjarien dels membres d’EC que en el seu dia havien imposat el control de les forces d’ordre públic a la ciutat, tot això sota la mirada impàvida de Companys. Al final el Dr. Dencàs es trobaria amb la família amenaçada i els seus moviments controlats, i l’1 d’agost del 36 marxà novament a l’exili en el primer vaixell que va trobar, i que duia direcció a Itàlia, carregat de gent de dretes fugitiva. El van reconèixer i fou denunciat, per la qual cosa quedà empresonat a Itàlia. La pressió de la Generalitat i de l’advocat Henri Torres, que uns anys abans havia defensat el president Francesc Macià, va aconseguir la seva extradició cap a França.

Després de treballar per algun laboratori va marxar al seu destí final, Tànger, on gràcies a la seva activitat mèdica va fundar un hospital i va aconseguir una bona situació econòmica. Morí a la ciutat africana el febrer de 1966.

Oblidada la seva figura, desprestigiada, vaig dedicar esforços i recursos, amb l’ajuda de la seva familia (Mari Angels Basté Dencàs i el seu marit Dr. Josep Maria Mauri), a refer la seva tomba, que estava totalment deixada. S’ha fet un perfil de Facebook a nom de Jordi Dencàs i conseller de sanitat i governació Dr. Josep Dencàs per restablir la seva figura. Finalment cal remarcar que aviat veurà la llum una biografia seva a càrrec de Fermí Rubiralta, Fèlix Villagrasa i Frederic Porta amb la meva ajuda, historiadors de gran vàlua que aportaran nova documentació sobre la figura del Dr. Dencàs.

 

Jordi Gascó i Aparicio, investigador, recerca històrica

 

Altres articles relacionats: Josep Dencàs (1900-1966), l’heroi incòmode

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail