El Doctor Il·luminat (article bilingüe català-occità)

Sens dubte, una de les figures més avançades en l’àmbit espiritual, teològic i literari durant l’Edat Mitjana va ser el Doctor Illuminatus (Doctor Il·luminat). Conegut també per als sobrenoms de Doctor Inspiratus (Doctor Inspirat) i Arabicus Christianus (àrab cristià), en realitat, el seu veritable nom era Ramon Llull.

Nascut a la ciutat de Palma del recentment conquerit regne de Mallorca, a finals de 1232, va ingressar durant la seva joventut com a patge del fill del rei Jaume I i futur Jaume II de Mallorca. La seva brillant intel·ligència no va passar desapercebuda i aviat es va convertir en preceptor de l’infant, senescal i majordom real. Durant aquells dies, portava una vida alegre i fins a cert punt llicenciosa, gaudint de múltiples amors amb donzelles i també amb algunes dones casades, a les que escrivia cançons trobadoresques. Però tot allò va canviar després que, durant cinc nits consecutives, tingués visions de Jesucrist crucificat i que varen provocar en ell una profunda transformació fins al punt que va vendre les seves propietats, va abandonar a la seva família ( muller i fills) i es va posar a escriure i a predicar per als camins.

Anys després, el seu antic deixeble i encara infant Jaume II, el va cridar al seu castell de Montpeller per interessar-se per la seva obra. En aquells moments Llull ja havia escrit 17 llibres i, sota el seu mecenatge, escriuria el seu Ars demostrativa (‘L’art demostratiu’). Per això, va rebre una gran compensació econòmica que va invertir íntegrament en la construcció d’un monestir a la seva illa natal, per formar missioners amb el seu revolucionari mètode personal. Segons la seva teoria, per cristianitzar els àrabs calia fer-ho mitjançant la llengua i teologia utilitzades pels musulmans. Aquella fórmula de combinació d’estudis lingüístics i teològics va agradar en gran manera al papa Joan XXI, qui el va felicitar públicament. No obstant això, els seus projectes, així com les relacions amb el següent papa, Nicolau IV, no van resultar fructíferes.

Després de rebre el seu títol de “magister”, va viatjar a Roma per exposar el seu projecte de reforma, però ningú ho va voler escoltar. Pensant que allò obeïa a la seva condició de laic, va decidir a les hores, entrar com a frare en l’orde franciscà i emprendre la seva pròpia croada personal. Va viatjar a Terra Santa, Àsia Menor i al Magreb on va posar de manifest la seva capacitat d’insistència i valentia, atrevint-se a predicar fins i tot en les mateixes portes de mesquites i sinagogues, i que gairebé li va costar la vida durant una lapidació pública dels musulmans, en 1307. Després d´aquell succés, va decidir dirigir-se a la ciutat de Pisa. Però, durant el trajecte, una forta tempesta va enfonsar el vaixell on viatjava. No obstant això, Llull, va aconseguir arribar a la costa convertint-se d’aquesta manera en un dels pocs supervivents del naufragi.

Quatre anys després, en 1311, el Papa Climent V, el convocà per al Concili, a Vienne, on, entre altres assumptes, es jutjaria si els templers haurien o no de ser cremats a la foguera. Sobre aquest assumpte, no hi ha documents fidedignes sobre el seu vot però, però cal tenir en compte que ell pertanyia a l’orde dels franciscans i que van ser aquests precisament els designats per als tribunals inquisitorials per contrarestar el radicalisme dels dominics. No obstant això, aquesta mesura de moderació no era molt equitativa, ja que la proporció era de dos a un, és a dir, un franciscà per cada dos dominics. Seguint aquesta lògica, és possible que el vot de Llull fos en defensa de l’orde del Temple, entre altres motius perquè hi tenia bona relació amb els Templers als quals admirava pel seu valor, coratge i esperit de sacrifici. Finalment, els Templers van ser condemnats a la foguera i ell es va traslladar a Tunísia per seguir amb la seva missió evangelitzadora, que portaria a terme fins a la seva mort, que va tenir lloc quatre anys després.

 

 

Però, en veritat, la manera per la qual aquest doctor il·luminat va destacar, és a més de la d’incloure el pensament moral cavalleresc dins de la filosofia i teologia del moment, i que va utilitzar en contra del racionalisme d’Averroes, ha estat per al seu coneixement del pensament àrab, el qual respectava profundament, però sobretot per ser un home de personalitat desbordant, escriptor, cabalista, divulgador científic, missioner, teòleg, i alquimista, que escrivia i parlava a la perfecció llatí, àrab, occità i català i que es dirigia en una llengua o l’altra segons qui la comprengués millor, adaptant sempre el seu discurs al nivell cultural i intel·lectual del públic al qual es dirigia. Va ser un gran defensor de què la conversió al cristianisme sempre a través de l’afecte i de l’amor i sense cap tipus de coacció, pressió ni violència.

Però, Ramon Llull, estava també obstinat en la idea que el raonament es podia plasmar a través d’algun mecanisme que fusionés la filosofia i la teologia. La seva obsessió per aquesta idea era tan gran, que va arribar fins i tot, a construir un artefacte mecànic on les teories, els subjectes i els predicats teològics estaven organitzats en una sèrie de figures geomètriques, i que a través d’un mecanisme de palanques i manetes giratòries es movien indicant una resposta, segons en cada cas, positiva (certesa) o negativa (error). Segons la seva teoria, aquella màquina conduiria al coneixement científic. La màquina, en qüestió, es deia Ars Magna, i en realitat no va tenir molts entusiastes, i si moltes dificultats en el seu funcionament. No obstant això, i sense saber-ho, Llull, utilitzant tan sols un alfabet de nou lletres (BCDEFGHIK) i uns discos de pergamí que feien la funció de la memòria acabava d’aconseguir, per primera vegada en la història, un sistema mecanitzat utilitzant mètodes heurístics de la Intel·ligència artificial, avançant-600 anys a Turing, considerat un dels precursors de la informàtica moderna.

De qualsevol manera, les seves idees i la seva tècnica van ser difoses en les càtedres de les universitats pels seus seguidors anomenats “els lul·lians”, però, la jerarquia eclesiàstica no va veure amb bons ulls aquell artefacte que combinava filosofia i teologia, i que de vegades arribava a contradir postulats de l´Església Catòlica. I per aquest motiu, va ser condemnat formalment pel papa Gregori IX el 1736 i posteriorment per Pau IV.

Tot i que Ramon Llull va morir afligit pel fracàs les seves idees i la seva obra, aquestes han perviscut al llarg dels segles fins als nostres dies. No hi ha cap dubte què aquell doctor il·luminat va saber avançar-se al temps en la seva època. Els seus conceptes trigarien encara segles a desenvolupar-se, com per exemple: la gravetat – el concepte va ser anticipat 361 anys abans que Isaac Newton -, així com el concepte de la memòria i la imaginació, també s´anticipa a l’evolucionisme de Darwin, i especialment les seves descobertes en l’àmbit de la informàtica. Possiblement, per aquest motiu, és per què Ramon Llull, és el patró dels enginyers informàtics.

Llull, va escriure 280 obres, plenes de coneixement i saviesa, totes elles escrites en diverses llengües, i entre elles, el català, del qual és considerat un dels pares, per haver establert les bases de la seva futura literatura. Per això, i en la seva memòria, a Catalunya es troba la seu de l’Institut Ramon Llull, dedicada a promoure la projecció exterior de la literatura en català i ara també en occità. Per aquest motiu, avui és un gran honor i satisfacció compartir amb vosaltres una notícia que marca un abans i un després per a la literatura occitana. La novel·la Òc, acaba de convertir-se en la primera obra literària en llengua occitana en rebre el suport per a la projecció internacional de la referida Institució.

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

 

Lo Doctor Illuminat

Sens cap de dobte, una de las figuras mai avançadas dins l’encastre esperital, teologic e literari pendent l’Edat mejana foguèt lo Doctor Illuminatus (Doctor Illuminat). Conegut tanben pels escaisses de Doctor Inspiratus (Doctor Inspirat) e Arabicus Christianus (Arabi Crestian), en realitat, son nom vertadièr èra Ramon Llull.

Nascut dins la vila de Palma del reialme de Malhòrca novèlament conquist, a la fin de 1232, venguèt quand èra tot jove un page del filh del rei Jacme I e futur Jacme II de Malhòrca. Sa brilhanta intelligéncia passèt pas inapercebuda e venguèt lèu-lèu un preceptor del prince, senescal e majordòme reial. Pendent aqueles jorns, menava una vida joiosa e dins una cèrta mesura licenciosa, en gaudissent de multiplas amoretas amb de domaisèlas e tanben amb qualques femnas maridadas, que lor escriviá de cançons trobadorescas. Mas tot aquò cambièt après que, pendent cinc nuèches a de reng, aguèt de visions de Jèsus Crist crucificat que provocarián en el una prigonda transformacion, fins al ponch que vendèt sas proprietats, abandonèt sa familha e se consacrèt a escriure e a presicar pels camins.

Qualques ans apuèi, son ancian disciple e encara prince Jacme II, lo cridèt a son castèl de Montpelhièr per s’interessar a son òbra. A aqueles moments, Llull aviá ja escrich 17 libres e, jos son mecenatge, escriuriá son Ars demostrativa (L’art demostratiu). Per çò far, recebèt una importanta indemnitat, qu’envestiguèt integralament dins la construccion d’un monastèri sus son illa natala per formar de missionaris amb son metòde personal revolucionari. Segon sa teoria, per cristianizar los arabis, o caliá far mejançant la lenga e la teologia qu’emplegavan los musulmans. Aquela formula de combinason d’estudis lingüistics e teologics agradèt considerablament al papa Joan XXI, que lo felicitèt publicament. Pasmens, sos projèctes, e sas relacions amb lo papa seguent, Nicolau IV, finiguèron pas d’èsser fruchosas.

Après aver recebut son títol de magister, se n’anèt a Roma expausar son projècte de reforma, mas degun l’escotèt pas. Coma pensava qu’èra a causa de sa condicion de laïc, decidiguèt de se far monge dins l’òrdre franciscan e d’entreprene sa pròpria crosada personala. Viatgèt per Tèrra Santa, l’Asia Menora e Magrèb, ont sabèt demostrar sa capacitat de persisténcia e son coratge, que gausèt quitament presicar davant las pòrtas de las mosquetas e de las sinagògas, çò que d’un pauc mai li costava la vida en una lapidacion publica pels musulmans en 1307. Après aquel eveniment, decidiguèt de se gandir vèrs la vila de Pisa. Mas, pendent lo trajècte, una fòrta tempèsta enfonzèt lo vaissèl. Ça que la, ‎Llull reüssiguèt a aténher la còsta, çò que faguèt d’el un dels pauques subrevivents del naufragi.

Quatre ans apuèi, en 1311, lo papa Clement V lo convòca pel Concili, a Viana, ont, entre d’autras causas, se jutjariá los ‎templièrs se devián èsser cremats sul lenhièr. Existisson pas de documents fiables sus son vòte, mas cal prene en compte que fasiá partida de l’òrdre dels franciscans e qu’eles, justament, èran designats pels tribunals de l’inquisicion per contrabalançar lo radicalisme dels dominicans. Pasmens, aquela mesura de moderacion èra pas gaire equitabla, pr’amor que la proporcion èra de dos a un, çò es, un franciscan per dos dominicans. En seguissent aquesta logica, es probable que son vòte foguèsse en defensa de l’òrdre del Temple, entre maitas rasons per sa bona relacion amb los templièrs, qu’admirava per lor valor, lor coratge e lor esperit de sacrifici. Fin finala, los templièrs foguèron condemnats al lenhièr e el se mudèt en Tunisia per contunhar sa mission evangelizaira, que menariá fins al moment de sa mòrt, qu’arribèt quatre ans apuèi.

Mas, vertadièrament, la rason per la quala aquel ‎doctor ‎illuminat s’inscriguèt dins l’Istòria, en mai d’inclure la pensada morala cavaleresca dins la filosofia e la teologia del moment —qu’utilizèt tanplan contra lo racionalisme d’Averroès, e mai s’aimava e compreniá la pensada aràbia, que respectava prigondament—, es tanben perque èra un òme d’una personalitat desbordanta, escrivan, cabalista, divulgaire scientific, missionari, teològ e alquimista, qu’escriviá e parlava a la perfeccion lo latin, l’arabi, l’occitan e lo catalan e que s’adreiçava a las gents indistintament dins una o l’autra d’aquelas lengas pr’amor d’èsser mièlhs comprés, en adaptant totjorn son discors al nivèl cultural e intellectual del public a qual s’adreiçava.

Foguèt un grand defensor del fach que la conversion al cristianisme se deuriá totjorn far a travèrs de l’afeccion e de l’amor, sens quichar, sens emplegar cap de pression nimai de violéncia. Pasmens, èra obstinat amb l’idèa que lo rasonament se podiá exprimir a travèrs de qualque mecanisme que fusionèsse la filosofia e la teologia. Son obsession per aquò èra talament granda que bastiguèt un engenh mecanic ont las teorias, los subjèctes e las presicanças teologics èran organizats en una seguida de figuras geometricas que, a travèrs d’un mecanisme de perpals e de manivèlas giratòrias, se movián per indicar una responsa, segon cada cas, positiva (certitud) o negativa (error). Segon sa teoria, aquò menariá a la ‎coneissença ‎scientifica. La maquina concernida se nomenava Ars Magna, e en realitat faguèt pas gaire d’afogats; al contrari, rescontrèt fòrça dificultats dins son foncionament. Pasmens, e sens o saber, Llull, en utilizant pas qu’un alfabet de nòu letras (BCDEFGHIK) e de disques de pergamin que fasián ofici de memòria, veniá de capitar de crear, pel primièr còp dins l’Istòria, un sistèma mecanizat qu’utilizava los metòdes euristics de l’‎Intelligéncia ‎Artificiala, en s’avançant de 600 ans sus Turing, considerat coma un dels precursors de l’informatica modèrna.

Sas idèas e sa tecnica foguèron difusadas dins las cadièras de las universitats per sos disciples, nomenats “los lullians”; totun, la ierarquia eclesiastica vegèt pas amb benvolença aquel engenh que combinava filosofia e teologia, que dins qualques cases contradisiá quitament de postulats de la ‎Glèisa ‎Catolica. Per aquela rason, foguèt condemnat formalament pel papa Gregòri IX en 1736 e posteriorament per Pau IV.

E mai se Ramon Llull moriguèt afligit a causa del fracàs de sas idèas e de son òbra, elas an perviscut long dels sègles fins a nòstres jorns. Sens cap de dobte, aquel doctor illuminat se sabèt avançar sus son epòca. Sos concèptes deurián esperar encara qualques sègles per se desvolopar, coma per exemple la gravetat —avancèt aquel concèpte 361 ans abans Isaac Newton—, la memòria e l’imaginacion, qu’anticipa l’evolucionisme de Darwin, e mai que mai dins l’encastre de l’informatica. Es benlèu a causa de tot aquò que Ramon Llull es lo patron dels engenhaires informaticians.

Sas 280 òbras, plenas de coneissença e sabença, son escrichas dins divèrsas lengas, dont lo catalan, que n’es considerat un dels paires, per aver mesas en plaça las basas de sa futura literatura. Es per aquò, e en sa memòria, qu’en Catalonha se tròba lo sèti de l’Institut Ramon Llull, consacrat a promòure la projeccion exteriora de la literatura en catalan mai ara tanben en occitan. Es per aquò que uèi es un onor e una satisfaccion de partejar amb vosautres aquesta nòva que marca un abans e un après per la literatura occitana, e sustot perque es lo roman Òc qu’es estat lo primièr obratge causit per la projeccion internacionala.

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail