El Consell de Cent, el govern natural de Barcelona

Barcelona. Un dels dos fonaments, juntament amb el Rerepaís, del binomi que dóna forma, cos i coherència al Principat de Catalunya. Ciutat de comtes, d’edificis d’una bellesa inefable, urbs de marcat caràcter. Banyada pel Mediterrani. Cap i casal del nostre país. Un municipi que, en temps que ja semblen llunyans, va comptar amb una forma de govern natural i escaient al tarannà que li era propi. Una institució avançada a la seva època, basada en el consens i en una manera de fer política a la catalana; el Consell de Cent.

Els orígens assemblearis

El primer Consell de Cent s’implantà a Jaca el 1238, durant el regnat del rei Jaume I. El 1265, pel seu èxit, la institució fou transportada també a Barcelona. Els precedents d’aquesta institució es troben “en la universitat o reunió general dels prohoms o caps de casa de la ciutat, que vetllaven, davant del rei i els seus agents, el batlle i el veguer, pels interessos de la col·lectivitat”, explica l’historiador Jesús Mestre.

El 1249 el Consell comptava amb quatre magistrats o paers que representaven el poder reial -el poble- amb renovació anual del càrrec. En aquella època, l’organització a la resta del Principat consistia en assemblees veïnals assessores, presidides per un veguer o un batlle que representava el poder reial. A partir del 1258, els quatre paers barcelonins es convertiren en vuit consellers. Eren aquests ciutadans els qui s’encarregaven de la gestió de la cosa pública de la ciutat. La xifra de membres variarà al llarg dels segles segons les necessitats del moment, però sempre es mantindran les figures dels consellers i llurs assessors, propera als cent integrants, que a la vegada li donen el seu nom.

 

Escut de Barcelona al Saló dels Cent Jurats, símbol de les llibertats municipals

Barcelona, Ciutat-Estat?

La capital del Principat de Catalunya, explica l’historiador F. Xavier Hernàndez, “va tenir certa dimensió de república autònoma; una emancipació sempre supeditada a la fidelitat a la Corona, si bé és difícil de discernir qui estava supeditat a qui segons la conjuntura històrica”. De fet, Pere el Gran, a la fi del segle XIII, va atorgar a la ciutat el privilegi anomenat Recognoverunt proceres, el qual sancionava l’autogovern de la ciutat. Les facultats del Consell de Cent, força àmplies, concernien principalment matèries fiscals, coercitives i d’ordre públic, que són algunes de les facultats que té un Estat. A més de comptar amb unes forces armades pròpies, la Coronela de Barcelona, el Consell de Cent va impulsar la creació d’un banc públic que es compta entre els primers d’Europa: la Taula de Canvi. Àdhuc, el famós Consolat de Mar depenia del Consell de Cent.

Explica l’historiador Jesús Mestre que “els diferents sistemes de designació, tot i els intents de reforma tant dels consellers com dels jurats, van conduir al domini d’unes quantes famílies, l’oligarquia urbana, durant tota la baixa edat mitjana”. Tanmateix, amb la introducció, el 1455, durant el regnat d’Alfons el Magnànim, d’un nou privilegi per aturar la pugna pel poder entre la Busca i la Biga, es canvià la composició dels òrgans de govern municipal i es repartí el poder entre els diversos estaments. Amb Ferran II, no gaires anys després, es reformà de bell nou la institució i es pactà que els jurats del Consell de Cent sempre serien 128, i el formarien 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). La seva elecció es duia a terme per insaculació, destriant els elegits d’entre els proposats per simple atzar.

El setembre del 1714, amb la caiguda de Barcelona, el centenari Consell de Cent és abolit. El darrer conseller en cap fou l’il·lustre Rafael de Casanova. Amb els posteriors Decrets de Nova Planta, justificats pel primer borbó pel Justo Derecho de Conquista, tot l’edifici institucional principatí i català, serà, a cop de decret, escombrat i substituit per una administració desarrelada, ineficient, corrupta, centralista i autoritària, dirigida de Madrid estant. La desnaturalització de les institucions catalanes és una de les amargues conseqüències que, tres segles després d’aquella ignominiosa derrota, patim cada dia. I el govern del Cap i Casal del Principat de Catalunya no n’és pas cap excepció.

Saló de Cent, Ajuntament (Casa de la ciutat) de Barcelona

 

Bibliografia

Hernàndez Cardona, F.X. (2017). Barcelona & Catalunya. Història d’un binomi. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor.
Sardiné, S. (2017). L’àliga emprèn el vol. Dels usos, costums, institucions i drets a la República Catalana. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Peñarroja, J. (2013). Barcelona 1713, capital d’un Estat. Barcelona: Llibres de l’Índex.
Mestre, J. (1992). Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail