El Compromís de Casp no significà la castellanització de Catalunya

El rei Martí I l’Humà agonitza. Té cinquanta-tres anys, però la seva salut és molt precària. Cal actuar amb prestesa, la successió al tro de la Corona d’Aragó perilla. Els quatre fills que va tenir amb Maria de Luna han mort. El seu fill i successor natural, Martí el Jove, ha traspassat a Sardenya a causa de la malària el 1409. El rei Martí té un nét bastard, Frederic de Luna, però no està legitimat. Consumit, escolta la demanda del conseller en cap de Barcelona, Ferrer de Gualbes, Plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que per justícia deurà pervenir?. Les dues vegades que li és formulada la demanda, el monarca respon de la mateixa manera: “Hoc”. (1) Sí. I el darrer alè eix de la boca del comte de Barcelona. Finalment, el 31 de maig de 1410, el rei Martí I l’Humà mor al monestir de Valldonzella, als peus de Collserola. La Corona d’Aragó roman sense hereu. Comença un dels episodis més controvertits, polèmics, trepidants i fascinants de la història medieval de Catalunya.

 

La Corona d’Aragó el 1415, tres anys després del Compromís de Casp

 

Els candidats i els protagonistes

Frederic de Luna (1402-1438)

El joveníssim Frederic de Luna, és el fill il·legítim del malhaurat successor de Martí I, Martí el Jove (1376-1409) i d’una aristòcrata siciliana de nom Tàrsia Rizzari.(2) L’italià Lorenzo Valla, qui serà cronista d’Alfons IV el Magnànim (1396-1458), afirma que el rei Martí volia ser succeït pel seu nét. També fou ell la primera preferència com a candidat pel Papa Luna, Benet XIII. En els primers moments, de l’interregne de Casp (1410-1412) va arribar a córrer la veu que una filla de Ferran d’Antequera s’anava a casar amb en Frederic de Luna. (3,4) Tanmateix, amb l’aparició de pretendents molt millor posicionats, de més edat, poder, riqueses i renom, “ningú no es preocuparà del fill bastard de Martí el Jove”.(5)

 

Jaume d’Urgell (1380-1433)

La candidatura del dissortat Jaume d’Urgell és tan confusa com la de Ferran d’Antequera. Hi ha contradiccions entre el que argumenten els principals autors de la historiografia catalana. Hi ha historiadors nostrats que defensen que Martí I s’estimava en Jaume d’Urgell i autors que defensen que el detestava. Tanmateix, un fet roman indiscutible: “[Martí I] no el va nomenar successor tot i poder-ho haver fet”.(6) La legitimitat del candidat urgellenc provenia del fet que es trobava casat amb l’única filla viva de Pere III el Cerimoniós, Isabel. Explica l’acadèmic Jaume Sobrequés, que l’Aragó, els Pirineus i el Somontano donen suport a Jaume d’Urgell.(7) Sembla ser, segons el gran historiador Ferran Soldevila, que el poble del Principat desitja l’entronització de Jaume d’Urgell, i malgrat la violència al Regne d’Aragó i al Regne de València, hi ha pau al Principat de Catalunya.(8) També explica aquest historiador que, el 1411, Jaume d’Urgell “és el millor posicionat per guanyar. Té la raó i la força i és governador dels regnes de la Corona”.(9)

Els escuts de Jaume d’Urgell i Ferran d’Antequera. Tots dos amb la senyera. És interessant saber que Domènech i Montaner publica, en el seu llibre sobre el Compromís, l’escut del segon amb la Cimera Reial dels Comtes de Barcelona.

 

Ferran d’Antequera (1380-1416)

El candidat, nascut a Castella, era fill de Joan de Castella i Elionor d’Aragó, qui era filla de Pere III, germana de Joan I i també de Martí I. A més a més, per les conquestes i el poder i riquesa que havia assolit, Ferran d’Antequera tenia “prestigi arreu d’Europa i la península”(10) i àdhuc el candidat “era probablement l’home més ric de la península” en el moment del Compromís de Casp.(11) Per la capacitat econòmica amb la qual comptava, podia enviar missions diplomàtiques sense problemes i, fins i tot, oferir 150.000 florins al candidat que resultés derrotat.(12) Així, ens trobem davant d’un pretendent potentíssim, famós, ric, popular i descendent i familiar de membres del Casal de Barcelona. En una conversa quan arriba el candidat Lluís de Calàbria, els cortesans debateren sobre el successor i Martí l’Humà va dir que el que tenia més dret era Ferran d’Antequera, el setembre de 1409. Tot i així, aquesta anècdota és, potser, una invenció de Lorenzo Valla, cronista d’Alfons IV el Magnànim.(13) Tot i el seu origen castellà, “interessava a la Reina mare de Castella i la noblesa castellana que Ferran fos entronitzat a la Corona d’Aragó i Catalunya per dominar la Corona de Castella en la seva absència”.(14)

Arbre genealògic dels pretendents al tro de la Corona, extret de l’Enciclopèdia.cat

 

Alfons de Gandia (1332-1412)

Alfons de Gandia, fou el nét de Joan I. Tanmateix, morí poc abans del Compromís i, tot i que el seu fill s’hi presentà, no rebé cap vot dels compromissaris.(15) De fet, aquest fou, juntament amb Lluís de Calàbria, un dels primers a caure en la votació.(16)

 

Lluís de Calàbria (1403-1434)

Nét per línia femenina del rei Joan I. Per la seva curta edat en el moment del Compromís, la seva candidatura la portava Violant de Bar, la seva àvia, vídua de Joan I, l’antecessor i germà de Martí.(17) El juny de 1411, un any abans del Compromís de Casp, els oligarques de Luna aragonesos, partidaris de Jaume d’Urgell, assassinaren l’arquebisbe de Saragossa, partidari de Lluís. Aquest fet “va espantar els que s’oposaven al comte català i varen cercar la protecció de Ferran”.(18) Aprofitant aquest fet, un contingent de tropes castellanes entrà a la Corona per ordre de Ferran d’Antequera. De mica en mica la sucessió esdevenia dicotòmica. O Ferran, o Jaume.

 

Benet XIII (1328-1423)

El Papa Luna, Benet XIII, considerat avui antipapa en la línia canònica de monarques de la Santa Seu, era íntim amic del rei Martí I(19) i fou un personatge clau en el desenvolupament dels fets que envolten el Compromís. El Papa va excomunicar els Luna, aragonesos urgellistes, per haver assassinat l’arquebisbe de Saragossa”.(20)

Panoràmica de Casp, la localitat del Regne d’Aragó on se celebrà el Compromís

 

La mis-en-scène de Casp

Els fets que s’esdevenen a Casp són “d’interès general i preocupen a tothom, ja que és en joc la cosa pública i l’avenir de la Corona i llurs territoris”.(21) A Casp, a l’Aragó, es reuniran nou compromissaris. Tres vinguts de Catalunya-Mallorca, tres del Regne d’Aragó i tres del Regne de València. El nou sobirà havia de ser escollit per un compromissari de cada tríada com a mínim.(22) El clima és de tensió, i l’allargament de la decisió i les contínues reunions causen un esclat de la violència al Regne de València i al Regne d’Aragó”.(23) La incertesa dels mesos posteriors a la mort de Martí I ha generat un clima enrarit, de tensió i confrontació. Ja fa més de dos anys que el tro de la Corona és vacant. El 27 de febrer del 1412 Ferran I, qui ha entrat al Regne de València amb el seu exèrcit castellà, venç les tropes valencianes. (24) L’Església, controlada pel Papa de Luna, que li fa costat, pacifica amb propaganda religiosa el territori.(25) Així, s’arriba el juny de 1412 al que, segurament, fou una posada en escena de Ferran d’Antequera i el Papa de Luna, qui li donà suport. Resulta sorprenent i determinant que “la majoria dels compromissaris de Casp estaven designats a dit i eren favorables a Ferran d’Antequera”, que “no hi ha cap document oficial ni relació sobre el Compromís”, i que “el dia que les deliberacions i discussions haurien de començar, es dicta sentència”.(26) Podem afirmar que la causa “es va imposar gràcies a la “tenacitat d’un grup d’homes decidits a defensar-la” fins i tot per damunt “de la legalitat”.(27) Finalment, el 28 de juny del 1412 es dóna a conèixer una sentència que serà “acceptada per tothom, menys per Jaume d’Urgell”.(28) Ferran d’Antequera és el nou monarca de la Corona amb tots els títols heretats: nou rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i (nominal) de Còrsega, duc (nominal) d’Atenes i de Neopàtria i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya.

Ferran I essent coronat pel Nen Jesús en un retaule de l’època.

L’obra il·lustra la necessitat de pacificar l’enfrontada població mitjançant la propaganda religiosa.

 

Conclusió

El Compromís de Casp és, més de sis segles després de l’esdeveniment, molt fosc i tèrbol, i no fou un afer intern; “les circumstàncies internacionals pesaren en tot l’afer”.(29) L’Església i exèrcits estrangers seguiren de ben a prop el desenvolupament dels fets. Com hem vist, no tenim documents del propi esdeveniment i és probable que la documentació i les cròniques posteriors n’amaguin detalls i en promoguin visions parcials per construir una narrativa. Hi ha fins i tot debat entre els historiadors nostrats. El poder disputat era colossal: el tro amb més poder del Mediterrani. El Compromís mobilitzà poderosos pretendents que arribaren a les armes per defensar els drets que tenien sobre la Corona. Hi hagué morts, traïcions, maquinacions, canvis de plans, guerra, divisió i confrontació entre institucions, nobles, oligarques i el propi poble.

El rei Martí probablement volia legitimar el seu nét bastard, però no va arribar a poder-ho dur a terme. Val a dir que la comitiva que acompanyà el moribund rei català era “tota antiurgellista i és dubtós que representessin les Corts Catalanes”.(30) Per acabar-ho d’adobar, s’ha especulat amb que la causa del traspàs del rei seria l’enverinament, com comenta Ferran Soldevila en la seva obra “Història de Catalunya”.(31) La mort sense descendència legítima de Martí I l’Humà i el posterior Compromís de Casp suposà la substitució de la branca central del Casal de Barcelona i l’entronització d’una dinastia que, malgrat ser d’origen parcialment castellà, inaugurà al nostre país una època daurada de pactisme en el qual madurà la nostra identitat nacional i les nostres institucions.(32) La visió fatalista determinista, que observa el Compromís de Casp com a principi de la fi de Catalunya, és errada. Seran anys de contrastos, d’esplendor i de foscor, de fets trascendentals com ara la conquesta de Nàpols (1442) o la Guerra Civil (1462-1472). Sobre el tarannà i la catalanitat del rei Ferran I, d’Alfons el Magnànim i dels que els succeïren, a més d’aquesta era gloriosa del constitucionalisme català, en parlarem en un proper article a VIBRANT.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Referències bibliogràfiques:

(1)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval. Segles XIII-XV. Barcelona: Edicions 62.
(2)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(3)Ibidem
(4)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(5)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval. Segles XIII-XV. Barcelona: Edicions 62.
(6)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(7)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(8)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(9)Ibidem
(10)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(11)Fontana, J. (2015). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic: Eumo Editorial.
(12)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(13)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(14)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval. Segles XIII-XV. Barcelona: Edicions 62.
(15)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(16)Del Campo, F., Valls, N. i Cócera, D. (2016). Catalunya i Espanya. Preguntes i respostes. Una història de Catalunya. Madrid: Bubok Editorial.
(17)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(18)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(19)Sobrequés, J. i Morales, M. (2011). Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: Editorial Base
(20)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval.
(21)Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.
(22)Del Campo, F., Valls, N. i Cócera, D. (2016). Catalunya i Espanya. Preguntes i respostes. Una història de Catalunya. Madrid: Bubok Editorial.
(23)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval. Segles XIII-XV. Barcelona: Edicions 62.
(24)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(25)Ibidem
(26)Ibidem
(27)Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.
(28)Ibidem
(29)Vilar, P i Batlle, C. (1988). Història de Catalunya. Volum III. L’expansió baixmedieval. Segles XIII-XV. Barcelona: Edicions 62.
(30)Soldevila, F. (1962). Història de Catalunya. Barcelona: Editorial Alpha.
(31)Ibidem
(32)Sobrequés, J. (2015). Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714). Catalunya: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència.

Imatges

Mapa de la Corona extret de: http://explorethemed.com/AragonMed.asp?c=1
Imatge de Jaume d’Urgell: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0034401.xml
Imatge del Papa de Luna: Viquipèdia
Imatge de Ferran d’Antequera: detall del retaule de l’arquebisbe de Toledo Sancho de Rojas, procedent de San Benito el Real Valladolid

 

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail