De Sant Andreu a can Felip

La diada de Sant Andreu és segurament, la diada més oblidada pels catalans en general i els barcelonins en particular. Barcelona l’escollí per patró de l’honorable Consell de Cent. Joan Amades ens diu al seu Costumari català que “per efecte d’un privilegi atorgat l’any 1274 pel rei en Jaume I, avui [diada de sant Andreu] tenia lloc l’elecció dels consellers o jurats que havien de regir la ciutat i que havien d’integrar l’anomenat Savi Consell de Cent”.

La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven per tota la capital catalana, la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà a la tarda, reunió que també anunciaven les campanes de la Seu. I els consellers o jurats assistien, al matí, a un solemne ofici religiós, que se celebrava a la cripta catedralícia de santa Eulàlia. I havent dinat, a primera hora de la tarda, els consellers o jurats s’aplegaven a la sala major del Consell, on el conseller en cap pronunciava, a peu dret, un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, manava que es procedís a elegir els nous, alhora que exhortava els reunits perquè l’elecció fos ben feta. Un cop acabada aquella cerimònia, els consellers sortints es despullaven de les gramalles, les insígnies i els altres atributs corresponents als seus càrrecs, i anaven, a continuació i en comitiva, als domicilis dels consellers entrants, per tal de felicitar-los i desitjar-los bona sort.

 

Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau (1445), MNAC. Mostra els cinc consellers de Barcelona envoltant la Mare de Déu entronitzada amb el Nen Jesús i presentats per santa Eulàlia i sant Andreu.

 

Tot això durà fins al 1714, ja que, com a resultat de la pèrdua de la Guerra i de la presa de la ciutat de Barcelona per les tropes franc-espanyoles de Felip V, fou anorreat el Consell de Cent i anul·lades totalment les institucions, privilegis i lleis pròpies de Catalunya.

Tal com ens recordava Emili Casademont i Comas, periodista i escriptor traspassat el 2012; Felip V, monarca borbònic que odiava a mort els catalans, ordenà que, de la comuna de les cases (el vàter, com en diem actualment), se’n digués el “cent”, tot fent, d’aquesta manera, una mofa de molt mal gust al Savi Consell de Cent. Moltes famílies catalanes, temoroses de ser castigades severament si incomplien aquella ordre tan vergonyosa, optaren per penjar a la porta d’entrada de les comunes un cartell amb la inscripció següent: “El cent”.

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla feta al Savi Consell de Cent. I així, molts no trigaren gaire a substituir el cartell del “cent” per un cartell que hi digués “Felip”, iniciativa que, ràpidament, s’escampà per tot arreu, fins al punt que arribà a assolir una immensa popularitat. D’aquesta forma, el nom de “Felip” i per tant, l’expressió “me’n vaig a can Felip” es convertí en sinònim d’anar a la comuna (que avui en diem el vàter) fins ben entrat el segle XX.

Adhesiu, nacionalista republicà (1980)

 

Oriol Escuté i Zamora, Arxiver, documentalista i historiador

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail