De les Corts Catalanes al Nou Govern

Les Corts catalanes, ancestralment, s’havien de celebrar,  sempre,  dins del territori català, no pas necessàriament a Barcelona, seu actual del Parlament. Per tant, podíem  i podem  triar el lloc on fer-ho. Per què no a Perpinyà, o a La Tour de Querol, o a Llívia?. Potser també a Andorra.

Si ens creiem subjecte actiu i passiu de drets. Si ens creiem que és la ciutadania la titular dels drets polítics als quals s’han de sotmetre el govern i el “gobierno” en un Estat de Dret. Si ens creiem que el Dret polític a protegir és el sorgit de les Urnes. Si ens creiem que Catalunya té Dret a Decidir i que volem una nova República inclusiva, per a millorar els nostres drets socials, econòmics, ecològics, ambientals, i no pas un voler substituir uns sistemes caducs i corruptes per altres. Si tot això és el que volem, i són aquests els valors a implementar, llavors, només cal que decidim ara. Hem guanyat tres votacions consecutives. En això consisteix l’exercici del Dret a Decidir, no pas, en pidolar solucions a tercers, ni en sotmetre’s al seu dictat, sigui aquest tercer, altre Estat o altra estructura supranacional.

Catalunya té Corts, és a dir, Parlament, des de temps immemorials. Corts comtals l’any 1000 i Assemblees de Pau i Treva des del 1027. Sense entrar en disquisicions historicistes, quan estàvem Confederats, cercàvem celebrar Corts, prop de territoris fronterers entre corones, a Monsó (1289), a Fraga, a Lleida, a Barcelona, Vilafranca del Penedès, Cervera, Perpinyà, … Les penúltimes a Barcelona (1701/1702), amb Felip IV de Catalunya i representants dels regnes forans de Castella i Lleó que hi eren com a observadors, vist que el Borbó era a l’hora rei d’aquelles terres, no fos cas que el rei comú atorgues concessions als catalans contra els interessos de Castella. Catalunya va pagar a Felip IV, l’extraordinària suma d’1.500.000 lliures, jurant així el Borbó les nostres Constitucions, i respectar-les. No ho va complir. Empresonà els nostres ambaixadors (com ara) que farts d’incompliments i convençuts de la il·legitimitat d’en Felip provocaren el Pacte de Gènova i triaren un altre rei. S’inicià la Guerra de Successió. Ens donàrem, sense el permís de ningú, nou comte-rei, Carles III, i convocàrem noves Corts a Barcelona, desembre de 1705, les darreres,  amb la intervenció del protonotari de la Corona catalana-aragonesa, Ramon Frederic de Vilana Perles i Camarasa (www.vilanaperles.cat). En aquestes darreres Corts, s’afermaren els drets civils i polítics de la ciutadania i els dels diputats electes, la inviolabilitat de les seves accions en exercici del seu càrrec, el secret de les deliberacions i correspondència i la consolidació del Tribunal de Contrafaccions, institució creada a Catalunya, primera en el món, de la que en derivaren els Tribunals Constitucionals que ara a Espanya, no sent Poder Judicial, actuen irregularment, legislant, interpretant el reglament del nostre Parlament i impedint que un diputat electe, no condemnat, pugui ser nomenat President de la Generalitat. A Catalunya, les lleis injustes podien no ser obeïdes. Aquestes constitucions, pe allò que regulen relatiu al transit internacional, foren la llavor del que modernament ha estat la Unió Europea. Vilana Perles, des de Viena on ostentava la màxima autoritat o Cancelleria, modernitzà l’Imperi Austrohongarès segons l’esperit de les constitucions catalanes que, com a protonotari coneixia profundament.

 

La Diputació del General (Corts de Montsó 1289) d’aquella Catalunya nostra, era la Generalitat. Pere II, obligà a fer Corts cada any, amb intervenció dels Tres Braços, tots amb gent de Catalunya i interessos només a Catalunya. Entre tots pactaven lleis, fossin Constitucions proposades pel rei, Capítols a proposta dels Tres Braços o Actes de cort, transaccionats, pel millor desenvolupament de tot plegat. A partir de Carles I, la celebració de Corts, s’anà distanciant en el temps, fins Felip III (IV de Castella) que va interrompre les de 1626, fins a acabar-les el 1632. Tot s’acabà amb el Tractat d’Utrecht, capitulació de l’11 de setembre de 1714 i Decret de Nova Planta el 16.01.1716.

Del 1808 al 1812 s’establí la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, organisme de govern autònom a Catalunya que fou abolit per la “Constitucion de Cádiz” de 1812. L’Espanya unificada va crear  la Diputació Provincial de Catalunya i, per primera vegada, irregularment,  es reformaren els límits territorials de la nostra Catalunya, no pas per decisió pròpia, ni per venda o permuta reial o parlamentària,  sinó per pura qüestió administrativa d’un govern central sense competències per a fer-ho,  decret de 30.11.1833. Al meu entendre, la delimitació és irregular i reversible,  doncs,  cap escriptura ni tractat  hi ha que justifiqui la pèrdua de terrenys de  Catalunya, quan els nostres límits, des de Jaume I  anaven de la conca del Cinca (Sixena inclòs) fins a Salses.

La inclinació de Catalunya vers la Restauració Carlina d’Alfons Carles de Borbó ho fou amb la intenció de la recuperació de territori, Constitucions i Generalitat. Aquesta fou restaurada el 01.10.1874 amb en  Rafael Tristany com a President i seu a Sant Joan de les Abadesses. La batalla de Montejurra de 17.02.1876 i el nomenament d’Alfons XII com a rei d’una única Espanya, mai una sola nació, ho esbotzà tot.

Nova temptativa de Catalunya, unificar les quatre províncies per formar la Mancomunitat (1914-1925) en un nou intent d’autogovern “sui generis” pactat amb el “Estado”, presidit per Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, ambdós de la Lliga Regionalista; nasqué el primer projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 1919. Foren uns anys de bonança i creativitat. Durà poc, fins que, sent-ne el president Alfons Sala (1923-25) un cop d’estat militar, Miguel Primo de Rivera, ho avortà. Altre cop l’exèrcit. Recordem-ho, cada 50 anys cal bombardejar-nos, ara cibernèticament i amb les clavegueres de l’Estat i amb el 155. De la Mancomunitat, en nasqué, post pacte de Sant Sebastià, la República de 1931 amb Francesc Macià d’ERC, que la va proclamar, unilateralment, dins de la Federació Ibèrica, sempre amb Espanya. Ni així, ja que, el “Gobierno Central”, proclamant la Segona República Espanyola, va enviar emissaris a Barcelona per sotmetre-la, aplicant llavors un 155 a l’ús de sempre, des del compte-duc d’Olivares. El President Lluís Companys fou afusellat. La resta de la història, molts ja l’heu/hem viscuda i patida. Mentrestant, a l’exili, la nostra Generalitat malvisqué, amb diferents presidents Josep Irla i Bosch i Josep Tarradellas i Joan.

El franquisme ho va deixar tot lligat i ben lligat, encara ho està.

Un bri d’esperança. Suárez, successor de Franco, fa un gest. Dictà un Decret llei, 41/1977 pel que derogava les lleis de Franco de 1938 i, el dia 17.10.1977, encara amb Leyes Fundamentales del Reino, nomenà a Josep Tarradellas president provisional de la Generalitat de Catalunya i a Frederic Rahola i d’Espona com a Conseller. Acte no explorat políticament per empoderar-nos de millor legitimitat. Polítics i intel·lectuals crearen l’Estatut de Sau el 1979. El “Gobierno tardo franquista”, no veié amb bons ulls la delegació de competències a la Generalitat. Amb un nou president de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley, hi ha un Cop d’estat dels militars el 23.F-1981. Cada vegada que Catalunya ha fet un pas endavant, ens han enviat els tancs. L’Estatut, amb peix al cove, sobrevisqué a base de tants per cents i connivències. Pasqual Maragall endegà un nou Estatut, el del 2006 que, pactat aquí amb el 90% dels vots favorables, fou ribotat del “Parlamento”. L’acceptàrem a capcot, amb un REFERÈNDUM PACTAT AMB L’ESTAT, sancionat pel rei i publicat en el BOE. No hi fa res que fos acordat i ben referendat. No els va agradar als del 155 de llavors. L’Impugnaren. El TC, a l’estiu 2010, el tombà en allò bàsic, encara que només fos en 14 articles, algun d’ells no impugnats en altres estatuts.

El president de la Comisión Constitucional del Congreso, Alfonso Guerra

Des de llavors, el poble ha pres consciència. Ha dit prou d’humiliacions i menysteniments i, superant les accions polítiques de partits condicionats amb interessos de poder, ha pres la iniciativa, any rere any des de 2012, fent palès el que vol, l’exercici del dret a l’autodeterminació. CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA. Els partits, acomodats als seus interessos, aixoplugats en una llei electoral espanyola que els va prou bé, remodelen el seu relat i s’afegeixen a les manifestacions; diuen acceptar l’independentisme com a única sortida efectiva a l’involucionisme. L’“Estado” no atenc ni fiscalment ni políticament la vindicació catalana. Arribaren les eleccions de 27.09.2015 i es conformà un nou Parlament amb majoria independentista, i un executiu hereu dels Tres Braços per implementar Estructures d’Estat. El Braç eclesiàstic ja no hi compta, tot i el pes de la Conferencia Episcopal, centralitzada.

El Braç militar persisteix, el conforma ara el poder oligàrquic, els alts funcionaris –militars inclosos, i els seus descendents-, les castes, l’Ibex 35, amb peus dins tots els tres poders de l’Estat, com a govern a l’ombra. Són els de l’“a por ellos”, els que peguen als votants, els d’“una España roja antes que rota”. Els mateixos que afavoreixen lleis per foragitar empreses de Catalunya. Els que irregularment dissolen el nostre Parlament i revoquen els càrrecs electes; aquells que imposen un 155 per esbotzar-ho tot. Els que posen a polítics electes a presó o a l’exili i els hi mantenen. Els que, no tenint-ne més remei, deixen que, post 21-D elegim nou President del Parlament, però suspenen el proposat candidat a President de la Generalitat, elegit per les urnes, impedint-nos a l’hora recuperar l’autogovern. Democràcia vigilada. Un estat dins l’altre, tot, per donar aparença internacional d’Estat de Dret. Em dol que molts dels votants del 155 es creguin el discurs lerrouxista i entabanador de l’unionisme exclusiu, que portarà a Espanya a la fallida i arrossegarà a la gent a la misèria, lluny d’un Estat del benestar.

El Braç reial, el que efectivament és el titular de drets polítics, és el poble de Catalunya, representat en estructures civils a l’ANC, Òmnium, les seves territorials i sectorials, síndics i regidors que conformen l’Assemblea de Càrrecs Electes municipals i de tota mena, no acaba de desempallegar-se dels partits per a poder tenir cos propi amb el qual decidir el futur. Ara, els síndics, regidors, parlamentaris, ja no ho són només de Catalunya, sinó que, molts d’ells, obeeixen als partits unionistes de la metròpoli, recolzats en una llei electoral espanyola, vigent a Catalunya, amb cens i conteses electorals sotmeses als criteris de la “Junta electoral Central” que prohibeix el color groc, el llaç, la bufanda i l’esperit lliure dels catalans. Són partits del nacionalisme espanyol amb sucursal a Catalunya. Convé doncs, dotar-nos, abans de la pròxima contesa electoral, de Cens i Llei Electoral pròpia on es reflecteixi la voluntat ciutadana d’assolir la democràcia directa i participativa, amb llistes obertes i mandats limitats a dues legislatures, amb un Procés Constituent i Constitució a redactar, no per savis ni polítics tancats en un Parador o bé hostatgeria, sinó per la gent, en àgores, de baix a dalt.

(Photo by Dan Kitwood/Getty Images)

El poble de Catalunya ha madurat i a pres les regnes del seu propi destí, encara que els partits li vulguin posar morrions per condicionar-lo i reconduir-lo. El poble català, empoderat de legitimitat, va fer i guanyar l’1-O, els resultats, potser per inesperats, es gestionaren malament, sent incomplerta la decisió presa el 27-O, pagant tots alts preus, uns més que altres, sent tots improcedentment destituïts i dissolt el Parlament i el govern, afrontant la imposició de noves eleccions amb candidats investigats, presos o exiliats dins les llistes, coneixent d’antuvi tota la dificultat que això comportaria, arrossegant al poble pla, voluntariós i fidel, a tornar a votar amb millor èxit el 21-D, però amb problemes per formar Govern. No ens el deixaran formar. Ni la democràcia, ni el Dret hi tenen res a veure. L’única fita de l’Estado és mantenir unit el residual Imperi. Els del 155 no volen passar a la història com aquells que l’acabaren de desintegrar, d’aquí que forcin interpretacions irregulars de la CE per: en aberració democràtica, “rompre llei, per imposar llei”.

Ignoro si, dins aquest surrealista escenari de guerra moderna en el que ens ha ficat l’Estat i el TC, formarem o no govern, ni com gestionarà el Parlament aquesta nova Tercera República a la qual, ara, no podem renunciar. No ens convé, ni volem picabaralles que esquerdin un terreny ja prou sacsejat per la revolució social que representa el nostre procés d’emancipació nacional. JxCAT ERC, CUP i els parlamentaris de bona fe que també volen el millor per Catalunya, tenen deu dies per implementar la República i fer-la efectiva. Contra ningú. Aquesta és la seva responsabilitat. La que emana d’aquelles estructures d’Estat que teníem des de fa mil anys. Per això els vàrem votar. Si no compleixen, que pleguin. Si hem d’anar a noves eleccions, que sigui amb una nova llista civil i transversal, sense cap dels actuals parlamentaris, amb l’ideari dels valors de la República. Els nous votants són dins del 155. Cal dir-los que no es tirin pedres sobre el seu propi teulat, sinó que, sent catalans d’origen, nouvinguts de primera o segona generació, residents estrangers molts d’ells, estimant la Terra d’acollida, tots plegats ens comprometrem a construir el nostre futur, que beneficiarà a altres pobles d’Espanya, i als de la vella Europa a redefinir. Ens ha tocat fer-ho a aquesta generació. La República és el millor llegat que podem deixar als nostres fills i néts.

Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat. Investigador històric. Col·laborador de Vibrant.

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail