Cuba, bressol de l’independentisme català

És difícil precisar el moment en què el primer immigrant català va trepitjar la terra de l’illa de Cuba. Fins i tot, podria considerar-se com a primer contacte cubà-català, l’albirament de Cristòfor Colom de la costa cubana el 27 d’octubre de 1492, ja que segons algunes fonts documentals, l’origen patri de l’almirall seria el Principat de Catalunya.

El que sí que se sap amb certesa és, que a partir de 1765 ocórrer un gir important en les relacions entre Cuba i Catalunya. Carles III d’Espanya es va veure obligat a flexibilitzar el monopoli comercial que fins aleshores exercien els ports del sud de la península amb la colònia de Cuba i va obrir el comerç a la resta de ports de la monarquia dels Borbons espanyols.

D’aquesta manera, s’iniciava l’intercanvi comercial entre l’Havana i Barcelona just en el moment en què Catalunya assisteix a una incipient revolució industrial, circumstància que en alguna mesura va marcar l’èxit econòmic entre els immigrants catalans a l’illa durant la primera meitat del segle XIX.

Entre 1820 i 1840, s’estableixen a l’illa més del 65% de tots els catalans que van creuar l’oceà cercant la seva aventura americana. Van ser aquests, els temps en què la societat catalana va aconseguir quotes definitòries entre la immigració procedent de la península, no només pel seu nombre, sinó per la seva intensa activitat comercial; tant és així, que a Santiago de Cuba, quan algú decidia anar a comprar al celler, deia “voy al catalán”.

Durant la llarga història cubana, trobem innumerables cognoms que subratllen aquesta presència catalana, i no sempre acompanyada de memòria bondadosa. Així, per exemple, Baró i Martí són dos cognoms vinculats a la tracta negrera durant la primera meitat del segle XIX. Però també hi van haver protagonistes d’històries de millor record, com José Verdaguer, un jutge català que va viure nou anys a l’Havana, ferm opositor al tràfic humà. Altres catalans coneguts són, sens dubte, Barcardí, fundador de la licorera en què es destil·lava el millor rom del món; o Partagàs i Gener, experts colliters de tabac i productors d’havans; i fins i tot un sant baró, l’arquebisbe de Santiago de Cuba, Antoni Maria Claret, fundador de l’Ordre dels Claretians.

Aquells que van fer fortuna a Cuba van construir en els seus pobles d’origen (Vilanova i la Geltrú, anomenada “L’Havana Xica” o Petita Havana, Vilafranca, Lloret, Sitges, Cambrils, i tants altres pobles mariners del Maresme i la Costa Brava) cases que transpiraven enyorança per l’illa tropical, i van passar a la història per a ser anomenades les “Cases d’Indians”.

Cases d’Indians d’un poble de Catalunya

El catalanisme i cuba

La connexió política entre Cuba i Catalunya va haver d’esperar al primer terç del segle XX. Però ja a la segona meitat del segle XIX -durant el conflicte entre les primeres escomeses independentistes cubanes i la intransigent resposta espanyolista, fins a arribar a la independència de Cuba el 1898-, va esdevenir el camp de proves del nacionalisme espanyol per a posteriors rèpliques d’actuació contra els nacionalismes perifèrics ibèrics.

Durant aquell període, esdevingueren factors històrics de transcendència internacional, com la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que va provocar el desmembrament dels imperis centre europeus donant llum a multitud d’estats independents. O la revolta armada d’Irlanda contra l’imperi Britànic per exemple, així com la consolidació del dret a l’autodeterminació dels pobles o nacions, tant pel costat de la doctrina liberal i impulsada pel president dels Estats Units d’Amèrica, Woodrow Wilson, o per les tesis internacionalistes de Lenin consagrades en el naixement de la Unió Soviètica. Tots aquests factors van fer que una cada vegada més important base del nacionalisme català o catalanisme, evolucionés cap a l’independentisme, anomenat en aquella època separatisme.

D’aquesta manera, en les primeres dècades del segle XX, el moviment catalanista de l’època -organitzat de manera molt efectiva en terres americanes- va trobar acollida a Cuba, on el món cultural i periodístic de l’illa se’n va fer ressò. Durant aquells anys, els catalans establerts a Cuba van arribar al voltant de 20.000 persones. I entre les nombroses organitzacions que disposaven, destacaven tres de caràcter polític: el Centre Català de l’Havana, el Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba i el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo. No van ser les úniques. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria va ser l’antològica La Nova Catalunya de l’Havana. El 1922 es va crear el Club Separatista Català no.1 de l’Havana, societat secreta a l’estil de l’època.

En aquest context polític i social, sorgirien de la mà de la comunitat catalana de Cuba (fortament catalanista), dos símbols fonamentals de l’imaginari nacional i col·lectiu de l’independentisme català. La bandera “estelada” i la “Constitució de l’Havana”.

 

L’estelada

El seu origen el trobem a l’inici del segle XX, i va néixer de la fusió de la Senyera, anomenada així per les quatre barres tradicionals de la Reial Senyal dels reis de la corona catalana-aragonesa, emblema del llinatge dels comtes de Barcelona i recuperada al segle XIX durant l’ocupació napoleònica del Principat de Catalunya i el posterior moviment cultural de la “Renaixença”; a la qual se li va agregar un triangle i una gran estrella com tal vegada, s’observa a la bandera cubana -enarborada per primera vegada a mitjans del segle XIX-.

Segons la Comissió 100 anys d’estelada, que treballa per la recuperació de la memòria nacional, el fet d’haver-hi un estel i un triangle en aquesta bandera, considerada de combat, no és un fet casual. La simbologia de l’estel solitari simbolitza, per ell mateix, la llibertat, i en la bandera, la independència del país que representa. El triangle equilàter representa l’estabilitat i la simplicitat. Tradicionalment, és el símbol diví, i les societats de maçons l’empren sovint en la seva iconografia simbòlica.

Si ens fixem en les banderes d’estats independents i en les nacions sense estat en moltes abunden les estrelles. De tots aquests estats independents, el més antic de tots on hi figura un triangle i un estel, és Cuba, antiga colònia espanyola fins a 1898. La lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. La simbologia dels cubans insurgents va influir decisivament en els independentistes catalans que residien a l’illa a l’hora de dissenyar la nova ensenya de combat.

Un cop acabada la guerra d’independència de Cuba, es va crear a Santiago de Cuba, el 1906, el Centre Catalanista de Santiago, on ja es podia veure un primer apunt de la futura bandera catalana estelada: al mig d’una bandera, a sobre mateix de les quatre barres, lluïa un estel blanc de cinc puntes. Prenent doncs com a model la bandera de Cuba, Vicenç Ballester, que hi va residir temporalment i admirador de la seva lluita contra l’imperi espanyol, va impulsar el disseny definitiu de la bandera del triangle i l’estrella.

Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorment adoptats en la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al mig llueix l’estel blanc de la llibertat.

 

El 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, Feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya).

La primera fotografia del definitiu símbol dels independentistes va aparèixer en una publicació del mateix 1918, el butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una imatge d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les banderes respectives. Francesc Macià (futur president de Catalunya) el va adoptar com a estendard d’Estat Català (partit polític independentista) el 1922, que la va popularitzar enormement.

L’ús de la bandera va prendre forma jurídica, amb l’article 3 de la constitució provisional de la República Catalana, redactada i aprovada el 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català: “La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres vermelles sobre fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estel blanc de cinc puntes en el centre”.

El 1931, l’acabada de fundar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) l’adoptaria com a bandera del partit, a més d’organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! i Estat Català – Partit Català Proletari. I amb l’adveniment del feixisme, el Front Nacional de Catalunya (FNC), va fer servir durant la dictadura franquista tant les quatre barres tradicionals com la bandera amb l’estrella.

En l’actualitat, degut al procés polític que es viu a Catalunya, la bandera estelada torna a tenir una presència massiva als carrers i també en les associacions cíviques i socials, així com en els partits polítics partidaris de la independència de Catalunya.

 

La constitució de l’havana

El 13 de setembre de 1923, després dels sanguinaris esdeveniments succeïts a Barcelona arran de les grans manifestacions separatistes de la Diada Nacional de l’11 de setembre, va arribar la dictadura de Primo de Rivera. Les primeres accions de la dictadura van ser dutes a terme en contra del separatisme català. Semblava que era la seva única raó de ser. Va ser llavors quan Francesc Macià i els quadres i dirigents del nou partit separatista Estat Català es van veure obligats a refugiar-se a França.

L’exili dels separatistes catalans i la duresa de l’opressió de la dictadura a qualsevol manifestació catalanista, va empènyer a aquest moviment a la insurgència armada. Atemptats contra el rei d’Espanya al Garraf, la creació de societats paramilitars com Bandera Negra o la Societat d’Estudis Militars, així com el complot organitzat per Francesc Macià i Estat Català de reclutar un exèrcit de voluntaris catalans amb la intenció de travessar la frontera per Prats de Molló i començar així, una invasió militar del territori amb l’objectiu d’aixecar el poble contra la dictadura i proclamar la independència de Catalunya.

Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts de l’exterior per Estat Català durant els anys d’exili van provenir dels catalans de Cuba. El 15 d’agost de 1928 Macià va arribar a l’illa acompanyat de Ventura Gassol. La seva estada es va estendre fins al 13 d’octubre. El futur president de Catalunya havia encarregat al patriota i intel·lectual català-cubà José Conangla Fontanilles (Montblanc, 1875 – l’Havana, 1965) la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment que s’aconseguís la independència de Catalunya. Va ser discutida i aprovada a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català que va tenir lloc a l’Havana entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre.

 

 

La Constitució sobresurt pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte, però expressa l’ànsia independentista. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i estableix provisions per les assegurances socials. Autoritza als consells comarcals i a l’Estat per a finançar empreses de serveis públics. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb voluntaris, però mantenint el sometent per a casos d’emergència. L’ensenyament primari és obligatori i gratuït. Els ensenyaments superiors queden sota la supervisió de l’Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les curses de braus i la boxa.

El dia 14 d’abril de 1931, anticipant-se a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada a l’Havana el 1928. Per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.

 

La reacció de la recentment iniciada República espanyola no va demorar i immediatament va convertir el separatisme català en el seu problema més urgent. El nou govern central no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i va arribar a amenaçar amb la intervenció armada. Catalunya no tenia condicions per fer una resistència reeixida i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia proposada per Madrid. Va ser, segons expressaria més tard, “el dia més trist de la meva vida”.

D’inici la reacció dels catalans de Cuba i en general d’Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. L’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes de Cuba, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a l’empremta de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura de la complexa societat catalana, amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments revolucionaris que tenien altres prioritats. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins a data indefinida. Va trigar 10 anys a sortir de nou.

Oriol Escuté i Zamora, Arxiver, documentalista i historiador

BIBLIOGRAFIA:
COSTA Lluís, Cuba i el catalanisme: entre l’autonomia i la independència. Rafael Dalmau Editor. Episodis de la historia. Barcelona (2013); COSTA Lluís, El nacionalisme cubà i Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca l’Abat Oliva. (2006); DURAN TORT Carola, Propostes del catalanisme intransigent, debat sobre Espanya, Cuba i Catalunya (1890 – 1899). Ed. Dalmau. Col·lecció Camí Ral, nº 13. Barcelona (1999); JUNQUERAS Oriol, Els catalans i Cuba. Edicions Proa. La Mirada. Barcelona (1998); La Catalunya Rebel. Símbol Editors. Memòria. Barcelona (2003); B. LAFFITA Bárbara, A. GARCÍA Carlos, SÁNCHEZ Alejandro, Cuba y Cataluña: encuentro de pueblos y culturas. Editorial UH. La Habana (2013); RUBIRALTA Fermí, Els orígens de l’independentisme català a Cuba. El Catalunya. Grop Nacionalista Radical de Santiago (1907 – 1932). Edicions 1979. Col·lecció Llevat, 12. Barcelona (2017); www.estelada.cat
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail