Cristians vells i mudèjars, la dualitat poblacional valenciana entre 1238 i 1609

La conquesta entre 1232 i 1245 del vast territori que va conformar el regne de València representaria la més gran expansió territorial que mai tindria la Corona de Catalunya i Aragó.

Si tenim en compte que aquesta conquesta fou immediata a la campanya de Mallorca (1229), i que en començar les donacions i les cartes de poblament en terres valencianes, s’estava encara en ple esforç per repoblar l’illa gran de les Balears, entendrem les dificultats que va tenir el rei Jaume I per omplir amb cristians tants llocs d’on foren expulsats els musulmans andalusins. És per això que el Conqueridor es va adonar de seguida de que l’estratègia a seguir a València calia que fos diferent a la seguida a Mallorca, on s’havia foragitat i esclavitzat els vençuts andalusins, creant un país plenament cristià.

A València es va fer donació a cristians catalans i aragonesos de les cases i edificis de les madinat (ciutats andalusines conquerides), entre les quals la pròpia València, Xàtiva o Dénia. Es va lliurar als ordes militars els territoris que havien ajudat a conquerir, per tal que fos repoblat amb cristians (així es feu al Maestrat). Fins i tot es va arribar a pactar el vassallatge d’un senyor andalusí, Al Azraq, que controlava uns quants castells i les aljames que en depenien, a la zona muntanyosa entre les comarques de la Marina i el Comtat. El pacte signat el 1244 per l’infant Alfons, primogènit de Jaume I, i el cabdill andalusí fou conegut com el Tractat del pouet. En no ser respectats els termes de l’acord per part del rei, es produí una primera revolta mudèjar que va ser ben complicada de sufocar i que seria seguida per dues revoltes més, fins la mort d’Al-Azraq a Alcoi l’any 1276.

A partir d’aquests gravíssims incidents, el conqueridor va entendre que calia multiplicar les fundacions de viles cristianes, com així es feu a Castelló de la Plana, i atorgar noves cartes de Poblament, com ara a Pego (1276). Els musulmans valencians, sotmesos al rei cristià (mudèjars) només podien residir als ravals de les viles i ciutats, o a les alqueries i rafals rurals, i sempre com a vassalls de la noblesa o el rei, en unes condicions de vassallatge més dures que les dels vassalls cristians, però se’ls permetia practicar la religió islàmica i viure segons els seus costums.

Moriscs (1528-1529), Christoph Weiditz

Malgrat tots els incentius i les crides reials, exigint l’arribada al regne de València de nous colons, els mudèjars seguiren essent majoritaris al país, almenys fins a mitjans del segle XV.

També els senyors territorials intentaren atraure’s els nous vassalls cristians; el senyor de Xest, Pérez d’Arenós, va pactar una carta de població amb un grup de vassalls cristians vells l’any 1320. Aquesta carta tenia unes condicions molt més favorables que no la pactada amb els vassalls mudèjars del mateix senyoriu l’any 1371; aquest segon document es va haver de signar amb els mudèjars per l’escassa presència de cristians.

Amb el pas dels segles el nombre de cristians vells va anar augmentant. I després de les germanies, a 1525, es va dictar el bateig obligatori de tots els musulmans valencians. Aquesta mesura va comportar la revolta de molts d’ells, concretament a la serra d’Espadà i a la serra de Bèrnia i la partida cap a l’Àfrica de pobles sencers habitats per mudèjars. Tanmateix, la majoria va romandre a la terra dels seus avantpassats, i encara que eren formalment cristians, practicaven discretament la religió islàmica i molts d’ells parlaven la seva llengua i seguien els seus costums. A aquests mudèjars conversos se’ls denomina moriscs.

Malgrat tants segles de convivència, constituïen a principis del segle XVII, una veritable minoria nacional: un altre poble diferent del valencià, descendent de cristians catalans i aragonesos i que s’expressava majoritàriament en la llengua catalana portada per Jaume I, i encara que uns i altres compartien un mateix territori, es comportaven com dues comunitats humanes segregades l’una de l’altra.

 

L’expulsió dels moriscs, pintat el 1894 per Gabriel Puig Roda

A 22 de setembre de 1609, el rei Felip III d’Àustria va decretar la seva definitiva expulsió del regne de València. Es calcula que foren expel·lides a l’Àfrica unes 13.5000 persones, aproximadament un terç de la població que tenia el país aleshores. Encara que no tenien un paper demogràfic tan important com en segles anteriors, eren majoritaris a comarques com la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrés, la Safor, El Comtat o la Marina.

 

Josep Mas i Martí, investigador especialista en la història del País Valencià

 

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail