Corona d’Aragó nom impropi de l’Estat dels Prínceps de Catalunya

Ja és ben hora de foragitar de la historiografia catalana un nom que fomenta la negació de la important existència de la Nació Catalana al llarg de la història i sa important influència al món contemporani. És el nom de Corona d’Aragó.

Per començar, per què no es pot prescindir del mot ‘corona’ del d’Aragó?… Ja d’entrada, no es pot dir Aragó al conjunt de tots els antics Estats dels comtes de Barcelona, atès que sols Aragó no era d’ètnia catalana. Això ja hauria de ser prou per trobar un nom que reflectís que aquell Estat era majoritàriament d’ètnia i llengua catalana, però no, els acadèmics continuen fomentant una falsa superioritat aragonesa per amunt dels regnes de llengua catalana. Per desmitificar que fou Aragó el protagonista d’aquell Estat medieval, us mostraré una sèrie de documents extrets d’autors antics que parlen clarament amb una altra nomenclatura per referir-se al mateix Estat, molt diferent del que fomenten els acadèmics actuals.

 

Primer cal demanar-se quan és que apareix el nom de Catalunya en la història.

En el llibre “Compendio historial de las chronicas y universal historia de todos los reinos de España”, 1628 de Garibay Zamolla, suggereix que el nom de Catalunya ve de la fusió dels Gots i els Alans.

 

El primer cop de què es té constància del nom de Catalunya és un llibre del segle XII conegut com el Liber Maiorichinus, que narra una croada pisana-catalana capitanejada per Ramon Berenguer III a Mallorca. “Catalania” és definida com la pàtria dels catalans.

 

Després Lucio Marineo Siculo en “Cronica d’Aragon” de 1524, ens explica com Aragó envaït per Castella va ser donat de bona fe a Catalunya pel seu últim i legítim rei Ramir II el monjo al segle XII.

 

Narcís Feliu ens explica a “Anales de Cataluña” de 1709, que els catalans van legislar que el sobirà de Catalunya no es pogués dir rei i es digués Comte de Barcelona, tot i que eren coneguts també com a Prínceps de Catalunya. Malgrat això, pel títol rei d’Aragó eren coneguts els monarques catalans d’ençà del fill de Peronella d’Aragó i Berenguer IV de Catalunya.

 

Tot i això, els reis d’Aragó de llavors ençà segons en “Historia de la antigua Hibera”, 1627 de Francisco Martorel, ens diu que aquests van tenir per sa pàtria sempre a Catalunya.

 

La Senyera és un símbol originari de Catalunya

Després hi ha la creença ben estesa que la senyera de les quatre barres no és Catalana sinó Aragonesa. Però hi ha molts autors antics que tenien clar que aquest era un símbol originari de Catalunya i no d’Aragó, com Pere Antoni Beuter en “Segunda parte de la cronica general de España” de 1604.

 

Així doncs, fins ara veiem que és Catalunya el veritable nom d’aquell Estat que el món acadèmic de la història ha difós a tort com corona d’Aragó. Però ens oblidem que va haver-hi moltes terres en aquell temps a Occitània que eren propietats o súbdits dels comtes de Barcelona, com el comtat de Tolosa o la Provença que encara conserven les quatre barres avui dia. I per quin nom passaven els habitants d’aquelles terres al sud de l’actual França?… Segons el llibre “Espagne et provence de Eugene Baret” de 1857 sobre el trobador Albert de Sisteron (1194 -1221), diu que aquest es referia en aquests habitants amb el nom de Catalans.

Així s’explica com és que Jaume I havent nascut a Montpeller es considerava a ell mateix Català, ja que en aquell temps aquella terra la dominava Catalunya. Aquest conqueridor de Balears i el País Valencià va deixar ben clar en son Llibre dels Feyts que la pàtria que ell estimava era Catalunya, de la qual deia que era el millor regne d’Espanya.

 

La llengua oficial fou la catalana

La llengua que imperava en tots aquells Estats separats però units per la mateixa corona, no era altre que la catalana, com així queda escrit en “Coronaciones de los serenissimos reyes de Aragon” de Gerónimo Blancas i ‎Juan Francisco Andrés de Uztárroz, 1641.

 

Per catalans foren coneguts la totalitat dels seus habitants

I tot i que el regne de València va ser creat amb gent vinguda d’Aragó i majoritàriament de Catalunya, sota el nom de Catalans van passar fins i tot els pobladors del regne de Múrcia, com així ho diu la Crónica de Ramon Muntaner, s. XIV, adaptació de Jaume Cortey 1562.

I el mateix pel cas de Balears. Crónica de Ramon Muntaner, segle XIV, adaptació moderna en “Historia general del Reyno Balearico”, Juan Dameto (y Vicente Mut) de 1633.

 

I tot i que el títol de Rei de Catalunya no va existir mai, en la Crònica del Mallorquí Pere Marsili, segle XIV, adaptació moderna de Jose Maria Quadrado de 1850, parlen de Jaume I com a Rey de Cathalunya.

Així doncs, amb tot l’exposat ja queda ben demostrat que el nom de “Corona d’Aragó” no fa justícia en aquell Estat configurat per catalans, i caldria trobar un altre com per exemple “Corona de Catalunya”. Però encara dient-se corona d’Aragó, en aquell temps tothom tenia ben clar que aquell era un Estat Català com una catedral, com així ho diu el cronista aragonès Jerónimo Zurita y Castro en “Los Anales de la Corona de Aragón”, 1579.

Vet aquí llavors que aquell Estat, fins ara conegut com a corona d’Aragó, també es va expandir per tot el mediterrani i com a catalanes i no com aragoneses van ser conegudes ses gestes. 

“Los reyes de Aragon en Annales historicos”, Pedro Albarca, 1693

 

Tampoc es van conèixer com a Aragonesos els nous súbdits de la corona sinó com a Catalans.

“Epitome histórico del portentoso Santuario, y real Monasterio de Nuestra señora de Montserrat”. Pedro Serra Postius, 1747

I el Català és la llengua que es va estendre en eixos nous regnes.

“Gramàtica de la lengua vulgar de España”, Bartholime Gravio Lovaina, 1559

Era tan poca la diferència que hi havia entre catalans i valencians, que per les nacions estrangeres tots passaven per la mateixa nació, i sovint se li deia Catalunya a València.

Matteo Bandello, “Novelle I”, 1554, adaptació de Ricardo Bancker de 1791

Hi havia tan poc dubte del fet que aquell Estat l’havien fet els catalans, que alguns autors no dubtaven en nomenar-lo Imperi Català.

“Anales de Cataluña”, Narcis Feliu, 1709

 

“Emporio del orbe: Cadiz illustrada, investigacion de sus antiguas grandezas”, 1690, Gerónimo de la Concepción

 

Però la cosa no s’acaba aquí. Sovint avui dia a les escoles quan expliquen la història dels catalans sota l’ombra d’Aragó, posen mapes d’aquesta mena:

Però si donem una ullada a com eren els mapes de l’antiguitat en aquesta zona del món ens podem trobar que són força diferents:

1493, Martín Behaim

 

1476, Francesco Benincasa

 

1505, Andrea Benincasa

 

1482, Francesco Berlinghieri

 

1540, Battista Agnese

 

1547, Benedetto Bordone

Amb tot l’exposat demano molt seriosament desterrar del món acadèmic historiogràfic el nom impropi de corona d’Aragó per referir-se en aquell antic Estat de regnes Català, i es comenci a utilitzar d’altres que li facin justícia, com Corona de Catalunya o Imperi Català.

 

Pau Ribal, Cercador historiogràfic de la Catalunya insular.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail