Cicle Vilana-Perles: La Guerra

Permeteu-me lectors que em faci més proper, més a l’abast. Per això he tornat, per explicar-vos de primera mà detalls bàsics en el que vosaltres n’heu anomenat Guerra de Successió i nosaltres simplement “La Guerra”. Admeto rèpliques.

Sí. M’havien engarjolat durant quatre llargues estacions. Entrava la tardor quan els aliats atacaren Montjuïc el 1705. Jordi de Hessen fou ferit allà mateix, dessagnant-se, morint escolat a Ca Maria la Fornera. Nosaltres érem a la presó. L’atac per mar i terra donà resultat. Velasco fou forçat a capitular. Peterborough desconeixia l’abast de la nostra legislació, les nostres Constitucions, el Recognoverun Pròceres, el Secret de la Ciutat, els arxius, la nació-Estat. Per a ell eren papers, per nosaltres la vida. Velasco prou va intentar endur-se’n els “Anales” de Catalunya que escrivia el pres Narcís Feliu de la Penya, també els nostres arxius que no eren pas objecte de protecció en les negociacions. NI els presos. Velasco  fou aturat per la gent, pel poble, impedint que s’emportés tanta de càrrega documental. Marxà encara amb prou de fato. No fou la capitulació qui ens alliberà sinó la gent de Barcelona que prèviament ens havia fet a mans, armament curt, tenint a l’hora controlats els carcellers.

L’Arxiduc havia entrat a Barcelona instal·lant-se en la part alta,  prenent alguna decisió. Ens va cridar i se li va dir que, fins que no jures les nostres Constitucions no podia disposar. Va crear, per aconsellar-lo, la Junta del Reial Estat on jo en seria el secretari. Era necessari emperò nomenar un Protonotari de la Corona d’Aragó, càrrec que, prèvia renúncia de Reverter i Feliu de la Penya, vaig acceptar. Ara sí. Podíem celebrar Corts, i després dels preparatius adients, tenint en compta el gran esforç compilador de les constitucions violades pel Borbó, les de  1701/2. Iniciarem les que han resultat ser les darreres Constitucions catalanes, les de 1705/1706 tenint l’honor de, a mesura que s’aprovaven els articles, signar-los i referendar-los,  d’un a un,  com teniu ocasió de constatar.

constiLes últimes Constitucions catalanes

En aquell moment, lector, ja n’estàvem, de globalitzats. Ja negociàvem amb tot el món conegut. Teníem Taula de Canvis, la Seca, diferents monedes, Banc propi, havíem establert un Port Franc, lliure circulació de persones i mercaderies (excepte amb l’enemic, és clar) amb normes que avui en dieu ecològiques, ja que ens preocuparem de regular la cacera prohibint-la en temps de reproducció d’espècies. Establiren, en la distància,  les bases de la Unió Europea. Seguirem establint consolats i ambaixades on calia i teníem el Llibre del Consolat del Mar que ens universalitzava. La burgesia catalana començava a prendre consciencia i a exigir més parcel·les de poder. Calia protegir la indústria i el comerç, l’artesania. L’espionatge industrial dels secrets de l’estampat i teixits anglesos funcionava gestionat pels nostres principals empresaris. A canvi,  exportàvem vi i aiguardent i comerciàvem, de fet,  amb Amèrica, creant companyies mixtes a Cadis, Lisboa i altres indrets. Ara, amb Gibraltar sota control català,  conquerit  a favor del nostre Rei Carles III, teníem un port i una Companyia Nova de Gibraltar per a comerciar més obertament amb les Índies. Establiren noves formules jurídiques i ordenarem les magistratures; per evitar corrupcions, insaculàvem els càrrecs.  Potenciarem i desenvoluparem el Tribunal de Contrafaccions del que naixerien els vostres actuals Tribunals Constitucionals, Recurs d’Emparament i Dret de Petició.

setge barcelonaEl setge de Barcelona del 1705

Vist en perspectiva, les nostres constitucions s’avançaren als temps i l’Imperi Austrohongarès es beneficiaria de les nostres estructures i forma de ser i gestionar com tindré ocasió d’explicar-vos.

Mentre finalitzàvem Corts, a l’inici del 1706, l’enemic franco-castellà assetjava per terra. Carles III va decidir sortir del Cap i Casal. El vaig acompanyar. Jo participava en els Consell de Guerra on els nostres generals aplicaven estratègies diverses que semblaven prou assenyades. Jo m’ocupava de l’acció de govern. La nació havia de seguir funcionant. L’important exèrcit es desplaçava com si res, de Barcelona a València, a Saragossa i a Madrid. Més de vint-mil persones precisaven d’intendència, de logística i de tresoreria que jo controlava. Sortirem de Barcelona amb la intenció d’aixecar els ànims a  Valencia i Aragó que patien setge. Starhemberg era el cap de l’exèrcit i prou ho feia bé, semblava, tot i que, tornant a la perspectiva històrica, ara en tinc  molts de dubtes. Tant ell com Stanhope i Peterborough eren d’obediència anglesa. Fiables? Jo no me’n refiava. Vaig encertar. Tard.  Un va especular amb els diners i avituallament que pertocava finançar a Anglaterra. Peterborough seguint instruccions, amb absències sospitoses marxant  en moments clau a Itàlia. Valencia perdé els seus Furs i Aragó també.  Tres-cents anys d’anàlisi, m’han aportat un munt de dubtes al pensar que, havent tingut diferents ocasions per a rematar la feina i per fer pres el Borbó, se li donaren masses facilitats pes escapolir-se,  tant a la batalla de Saragossa -com la coneixeu vosaltres, en la seva preparació a Buxaraloz Carles III em nomenà Marques de Rialp-, com en d’altres.  Mentre el Borbó fugia, entrarem vencedors dos vegades a Madrid però en sortirem malparats. Els Castellans no ens estimaven massa, preferien el sistema de favorits i virreis corruptes i  “Un Rei, una ley. Que és la Ley, lo que manda el Rey” Nosaltres som més de “El Dret i la raó de ser de la llei, no pas la llei, son una mateixa cosa” o bé “ La Llei no es el Dret, sinó que, en tot cas, hauria de ser -la llei- una assenyada raó del Dret”. El Princep el volíem per què fes complir els nostres drets, no pas per manar. “Faci lo Rei la llei a la Cort, amb la Cort”.

eeeeLa Batalla d’Almansa de 1707

Havíem perdut Almansa per una desastrosa planificació del nostre exèrcit. M’ho explicà Starhemberg en una emocionada carta que m’adreçà per explicar-me els detalls de la batalla i el seu mal plantejament, indicant-me que només la sort o la intervenció de la “Sibil·la” catalana podia evitar el desastre. Va ser un desastre. Tot i això entrarem a Madrid, vencedors, el 1707. Allà hi residia el meu oncle Magí Vilana Perles, notari reial, aleshores ambaixador de Catalunya a Madrid també en defensa dels interessos oligàrquics de prohoms catalans, va decidir quedar-se, però en la segona entrada, al 1710, les coses ja no anaven tant bé i retornà amb mi, a Barcelona. Les diferents instruccions d’Anglaterra a Stanhope que volia protagonisme i la feblesa d’ Starhemberg per no imposar el seu criteri com a cap del nostre exèrcit facilità el fet que retornéssim a Barcelona per dos indrets diferents. Stanhope comandava els seus en direcció a Brihuega. Allà foren atacats astutament pels franco-castellans i derrotats; Starhemberg en direcció a Villaviciosa, reculant sense èxit per ajudar Stanhope;  aquest segon encontre acabà en taules, és a dir, en derrota. Cavalcant sense parar Carles III,  avança amb neguit per entrar en terra catalana. Pel camí, jo mateix i el tresorer perdérem els cabdals, documentació i armes. Se’m feia molt feixuc haver d’administrar el país i els nostres diferents regnes des de la posició de guerra, caminant la tropa i seguici incansables jornades, una rere l’altra, a sol i serena de vegades. Alhora, havent-ho de fer sense descuidar els afers d’Estat que m’ocupaven.

El detall de tot això ho trobareu en la biografia, JO VILANA PERLES que l’autor  i  convilatà  Sebastià Sardiné ha escrit sobre la meva tasca  o bé en el web: www.vilanaperles.cat. També en els següents escrits que Vibrant us anirà oferint.

En el nostre proper encontre vos parlaré dels fets de 1710 al 1713 on Utrecht,  els contrajocs politics i comercials i,  l’espionatge,  influïren en l’esdevenir. Lo Marquès de Rialp.

 

Sebastià Sardiné. Advocat. Investigador històric.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail