Catalunya, colònia de poblament?

L’obsessió castellana amb Catalunya ve de lluny, fins abans de la mateixa existència de Catalunya i Castella. La Mediterrània ha estat, per als pobles de l’interior peninsular, camí d’arribada de tota cultura i civilització, de les formes de poder realment estructuradores i de la religió transcendent més integradora.

Durant l’edat mitjana era Catalunya la font del dret romà, de les compilacions visigòtiques i d’una legitimitat internacional lligada a Roma i a l’Imperi carolingi franc. Una ascendència que els reis castellans volien i que no tenien! D’aquí ve la pallissa dels reis gots durant el franquisme, per mirar de lligar llurs conquestes a una legalitat que mai no va ser seva més que per violència i imposició: els castellans no vénen dels visigots ni en somnis, sinó dels sàtrapes celtibèrics que es van organitzar per aprofitar la caiguda dels visigots i les primeres febleses musulmanes. En canvi, la dinastia catalana sí que prové de la resistència dels comtes gots de la Tarraconensis (Catalunya-Aragó) i de la Septimània (Occitània-Provença), concretament del comte Berà (primer comte de Barcelona i marquès de Gòtia) i d’altres aquitans refugiats Pirineus enllà per la invasió musulmana. El castellà és un poder oportunista, no pas legítim ni noble, i això els posa com una moto: tenen el poder de la xifra, de la violència i de l’engany, però no pas el de la noblesa i la superioritat moral.

És la força que contra tots els embats bel·licosos, polítics i “culturals” de la perfídia castellana ha fet romandre dempeus el poble català i servar els seus principals elements d’identitat. Això també ho han hagut de viure altres pobles víctimes del totalitarisme de les elits castellanes, com els bascos, d’ençà que l’atac massiu del nacionalcatolicisme hispà-castellà es va abraonar sobre la península. I mentre que avui la majoria condemna el terrorisme franquista, aquesta mateixa majoria d’espanyols, en canvi, aplaudeix o fa veure que no veu la repressió violenta contra la democràcia catalana. Un error que pagaran més aviat que no es pensen.

La justícia de la raó i de l’esperit, amant de la llibertat, de la concòrdia i del lliure acord, els és del tot un sentiment aliè, un valor ignot. Aquesta noblesa dreturera, amant de les lleis justes, ha estat i és el motor del cor dels catalans, refractaris a deixar-se assimilar i tractar a tothom segons els seus mèrits. Pels castellans, els catalans hem estat sempre un malson, “l’antiespanya”, o almenys l’oposició ferrenya, l’antítesi a l’absolutisme pancastellà d’entendre el poder. A la tradició confederal dels estats catalanoaragonesos, Castella sempre hi ha respost amb furor centralitzador a través de l’amenaça, la violència i la mentida, amb supèrbia totalitària, però sense cap superioritat de cap mena, ni intel·lectual ni moral: assolant la llar dels qui hi planten cara, quan ha pogut.

Avui, que vivim un nou episodi d’aquest serial enfadós d’agressions i d’odi anticatalà, Castella posa en marxa l’operació “emigrant/colonitzador” o “gos, mossega la mà que t’ha tret de miserable”, una estratègia iniciada durant el darrer franquisme quan grans masses de jornalers i servents van ser incitats a emprendre el camí del nord, en comptes d’aprofitar aital cabal humà per industrialitzar i urbanitzar un sud hispànic, que romandria fossilitzat en el feudalisme dels “señoritos” del PP i del PSOE fins el dia d’avui. Era millor enviar a Catalunya aquelles masses “proletàries” amb el doble objectiu (ara se n’adonen alguns!) de no canviar l’estructura social dels cacics feixistes andalusos i extremenys, i de col·locar a Catalunya, terra irredempta per als espanyolitzadors, milions de persones que en un moment donat poguessin provocar un pseudomorfisme retardador de qualsevol reviscolament del nacionalisme català (com efectivament està passant en els nostres temps). Molts conserven la cultura i la mentalitat dels seus antics amos, reproduïdes per la ràdio i per la televisió a través dels titelles que repeteixen llurs missatges i caràcters. Una bona part d’aquests nouvinguts s’ha vist curosament apartada del coneixement i de l’amor al tarannà, gent i costums del país on han arribat per poder viure amb més dignitat. Aferrats al dia a dia, no tenen cap consciència de persecució, perquè un cop mort Franco, a ells no se’ls discuteix el dret a viure en “espanyol” cada minut del dia. Molts d’ells no tenien ni idea de com havia anat allò de la guerra més enllà del fet que havien perdut “los rojos”. Els van convertir en remences de la nit al dia, en esquerrans “dels de debò”, “dels de fàbrica”, i així es va identificar l’autèntic treballador amb l’obrer de parla castellana. “Nosotros vinimos a levantar Cataluña”, repeteixen encara alguns lloros ensinistrats, quan la veritat és que Catalunya, que era dreçada per ella mateixa des de feia segles, i amb l’Estat en contra, els va aixecar a ells de la condició poc més que de serfs a la de persones raonablement lliures.

 

I els socialistes i el PSUC tot aspirant a manar, sucursalitzats per algun partit espanyol, van viure dècades idíl·liques gràcies a la síndrome d’Estocolm de l’esclau maltractat que patia la majoria de l’emigració hispana (a la qual, uns anys més tard, se n’afegirien d’altres igualment hispanòfiles). Places dures, concerts de rock, balls de sevillanes, tot fent el posat de nous cacics locals amb roses i camises vermelles per tal que “el poble” se sentís com a casa i, sobretot, no se li acudís votar mai aquells homes dolents, de dretes, que manaven a la Generalitat i que no estaven investits de la raó absoluta dels pijos d’esquerres. Aquesta gent –els pujolistes– que els construïa serveis sanitaris i escoles de nivell europeu, amb mestres, metges i personal amb una preparació com mai havia tingut el funcionariat del país. I aquí fou on la guilla va veure el forat per entrar a trencar els ous i a escanyar les cries. Els espanyolitzadors, amb nous grups i partits transvestits, es posaven a defensar el dret a rebre l’educació en la llengua importada, la que porten segles imposant per tots els mitjans, aferrant-se a una cultura fracassada que ja els havia expulsat de llurs pobles d’origen i atacant tot allò que fos expressat en la llengua pròpia del país.

Els darrers esdeveniments polítics a Catalunya, originats per l’encaparrament castellà a dominar tots els poders de l’Estat i a imposar-los de manera omnímoda, han posat de manifest que un bon nombre d’aquells pobres emigrants –i molts dels seus descendents– avui se senten i actuen com a conqueridors demogràfics i geogràfics. Actuen com colonitzadors cada cop menys dissimulats, refractaris a cap esforç d’adaptació per part seva ni de facilitar-la als seus fills. Avui, aquesta “falsa esquerra” milita al costat del neofranquisme espanyol de C’s, relleu del feixisme constitucional de PP i PSOE, amalgamats l’un amb l’altre de forma gairebé indestriable, i la punta de llança del seu programa esquàlid  és negar el dret del poble que els va acollir i migregenerar a decidir el futur entre tots. Un futur molt magre si ha de mantenir-se unit a la sangonera hispana, que mai no ha respectat cap dret superior a la seva voluntat i extorsió.

¿Algú es pensava que pel fet de ser pobres (inicialment) els emigrants sudpeninsulars eren automàticament d’esquerres? Ho eren quan els adulaven els socialistes? L’imperialisme espanyol, que s’autoanomenava “nacionalisme” durant la dictadura, va saber, com el cucut, pondre una bona collita d’ous al nostre niu, covats a base de garrulisme i d’una cultura popular vàcua, fàtua, d’immediata satisfacció i sense cap valor local ni transcendent. Avui ja es veu que molts eren més aviat seguidors de Queipo de Llano que no pas de García Lorca.

El règim del 78, amortitzat des de fa dècades, planteja, amb la duplicitat de competències i els sistemàtics conflictes entre l’administració catalana i la central, molts obstacles paralitzadors per a la normalització cultural de la societat catalana. Solament disposant d’un estat propi amb tota la capacitat d’organització i les prerrogatives corresponents, s’aconseguirà completar una integració harmònica de la població nouvinguda, tan important al nostre país degut a la baixa taxa de natalitat endèmica. El fracàs del model autonòmic demostra que aquesta és l’única manera, en una societat occidental avançada, de vèncer la bipolaritat provocada pel rebuig d’una part dels emigrants hispanòfons a l’adopció de la llengua catalana com a vehicle normal de relació, a banda del manteniment i foment de les particularitats culturals de cada grup. Catalunya no té prou poder per normalitzar la seva política lingüística, en canvi suporta tot el pes de l’Estat espanyol a nivell de mitjans de comunicació i de legislació, cosa que provoca el manteniment i expansió del castellà al territori del Principat a costa de la progressiva regressió del català (considerem que una llengua és també una cosmovisió), sobretot en zones d’implantació de població immigrada. S’ha passat del gueto de resistència a la colonització per saturació demogràfica utilitzada políticament avui de forma molt maquiavèl·lica, amb la intenció de destruir culturalment de Catalunya i fer d’ella una regió amorfa i submisa, amb la qual cosa el destí dels futurs “catalans” serà el subsidi o l’emigració.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail