Català vell – Català nou

Els solidaris –crítics dels sistemes per sistema– aspiren a ampliar la base –llur base– gràcies a l’emigració descontrolada, malgrat no haver-hi prou recursos per “gestionar-la”. La base que s’amplia és la d’una piràmide que ens impedirà créixer com volem, que ens farà anar enrere pel fet de no tenir poder ni per regular-la ni per integrar-la.

Els nous catalans influeixen i han influït molt més del que el nostre país ha pogut influir sobre ells, perquè aquí, de fet, el que compta és l’estómac i les “pijades”: les vambes cares, el mòbil i poder obtenir la darrera collonada d’un sistema que funciona creant pedretes de colors per tal de satisfer i anar munyint cada dia forasters i indígenes. La cultura del materialisme. Visca la revolució francesa i tot el que ha mort dins l’ànima de la gent l’afany de saber sense un utilitarisme directe: dopamina i serotonina a cop de targeta. Matèria! “soma”!, demanaven els èpsilons a Un Món feliç d’Huxley mentre el maridatge entre la  tecnocràtica classe mitjana i la vella aristocràcia –nascuda per manar–,  jugaven a ser déus, a ser elits, a ser els reguladors racionals d’un món en què la història ha desaparegut, perquè fa anys que porta instal·lat el software del hegeliomarxisme, és a dir, l’idealisme fet realitat. És a dir, la realitat segons els somnis d’una minoria il·lustrada que reaccionava i copiava el seu principal referent moral: l’absolutisme. I aquests són també els nostres: dictadura de la raó, tècnica i carn, perquè és molt difícil fugir de les “veritats” massives imposades des del poder, malgrat que la realitat demostri altres coses: que hi ha vida fins i tot contra el poder. Els catalans en som mostra.

Quina importància té la cultura en aquestes societats “perfectes”? Què s’hi pot aportar quan tothom endrapa, tothom sap, tothom garla (més que no pas parla) pels seus aparells portàtils amb música, imatge, pantalles tàctils, que només els falta fer olor i poder ser llepats per tal d’aclaparar completament els sentits? I és pels sentits que percebem el món exterior. O això sembla.  Estem sadollats, estem tips, estem curulls, estem clapats.

Doncs això, quina importància té la cultura, aquella que no es dedica exclusivament a crear pròtesis audiovisuals i continguts per fer-les “interactives”? (cosa incerta, perquè les recepcions d’informació superen de molt les emissions dels particulars, que solament compten per fer estadístiques amb la finalitat de poder afinar l’oferta de productes a consumir). La resposta és pròxima a cap. Cap importància si no pot anar per la xarxa electrodigital. Quina importància té el “català vell” si no surt per la tele o surt cínicament deformat? On va la cultura catalana adreçada al “català nou” si no pot rebre una mica d’ànima indígena? Quina importància té saber català o com se les van empescar els de la Renaixença o els del Noucentisme per mantenir viva i moderna la nostra cultura, juntament amb la nostra economia? Res. És una realitat passada que, malgrat que hagin estat les parets mestres que han construït el present, no té cap valor per a aquells que solament miren d’atreure el “català nou” amb les velles consignes d’home ric/home pobre, on l’home pobre és el bo de la pel·lícula i que, passades les hecatombes, ara és capaç de capgirar-ho (capgirar: posar potes amunt) tot per tal d’aconseguir la igualtat i bla, bla, bla. Bé, conec molts, molts homes pobres o relativament pobres. Si els deixes triar, triaran abans mirar d’enriquir-se a força de treballar, invertir, treballar, estudiar, treballar, millorar i potser un dia, sense deixar de treballar, aconseguiran una bona posició i llavors aniran a buscar-los tota mena de pidolaires oficials o en partida per tal que col·laborin a les seves causes. Doncs bé, acabo de descriure la imatge dels molts, i molts “catalans vells” a qui la vida no ha regalat res més que eines de coneixement teòric i suors de coneixement pràctic per poder fer allò que volien i no haver de ser dependents directes, si bé sempre hom depèn del mercat, de les administracions, dels convenis laborals, de la senyora pròpia, etc., etc., etc. Homes, i no pas sangoneres del pressupost estatal.

 

 

No hi ha separació, doncs, entre catalans vells i nous, tots som persones i l’únic que pot variar són unes qüestions culturals elementals: la llengua, la mentalitat, la visió de la vida, les aspiracions i les preferències. La cultura catalana, que s’ha mantingut contra tot pronòstic amb una individualitat profitosa, va estar a punt de naufragar estrepitosament arran de la massiva arribada de gent de procedència espanyola durant la segona meitat del franquisme. Va ser un desembarcament sense condicions de vida digna al principi, que va veure créixer el barraquisme, la guetització i la divisió social com no s’havia vist mai aquí. Bé doncs, a dia d’avui, en els rengles dels “catalans vells” cal comptar molts, molts fills i néts d’aquella generació, més implicats en el conreu de la cultura des de les escoles, les universitats, les associacions i els mitjans de comunicació que alguns altres que tenien més “pedigrí” català… però no catalanisme. I aquí rau la clau de tot aquest escrit que no penso allargar massa més perquè tot cau pel seu pes. No és la genealogia el que fa una persona més o menys catalana, sinó el seu grau de compromís amb tot el que implica la cultura local, que quan s’estudia, demostra la seva potència. El primer pas és conèixer la llengua, que és la porta per on entra el pensament, perquè no té la mateixa mentalitat un lapó que un saharià, ni un barceloní que un madrileny: la llengua forma el pensament. És el cervell; allò que posen i posem dins del cervell delata la maduresa com a català, i en el nostre cas la mentalitat catalana acostuma a despertar un cert grau de catalanisme, és a dir, de defensa d’allò propi, de la identitat, a través de l’activisme, del compromís i d’acreixement d’allò que hem rebut. I dic que en el nostre cas requereix una defensa perquè en absència d’un poder propi, indiscutit, com tenen els estats sobirans, i per incloure dins la nostra cultura gent que en prové d’una altra, cal emprar més energies individuals per tal de no anar a parar a la paperera de la història com ha passat amb altres pobles (i passa avui) fagocitats per cultures que disposen de més recursos econòmics, militars o demogràfics. Contra tot pronòstic, això no ens ha passat. Encara.

Els catalans nous disposen de les característiques nacionals dels seus països de procedència. Alguns catalans, a part de la seva, tenen participació en altres cultures adquirides per estudi, per residència o per aparellament. Vull dir que avui, en el món civilitzat, es considera positiu poder disposar de més d’una referència cultural per tal d’entendre millor la realitat plural del món. Però l’eina essencial per a aquest apropiament cultural és la llengua, és el canal per on arriba tot el cabal que et pot aportar un país, un poble, una nació. Així, els catalans nous han de tenir molt clar que, si volen ser considerats catalans i no simples hostes eterns, han de saber sintonitzar amb la nostra parla. Així es pot comprendre millor el funcionament del lloc on un ha decidit establir-se. I en pocs mesos un català nou esdevé automàticament català vell, i més si es tracta de mainada. Ja conec uns quants nois africans –negres– que podrien integrar-se plenament a la colla agrària d’en Jaume Llagostera, que té els cognoms tan catalans que fins els té precatalans.

Ara una cosa final: aquests “catalans nous”, qui els ha de catalanitzar? Altres catalans nous? Amb tantes derivacions perdrem potència i essència, i això no és bo. Incloguem un bon nombre de “catalans vells” en l’emmotllament dels nouvinguts. Aprofitem la seva experiència mantenint i engrandint el país. I que els catalans nous que no han tret el nas, espiritualment, fora de Barcelona i l’Hospitalet vagin a ajudar a les feines agràries a la Vall de Bianya, al Pallars o a Llardecans. Quedaran parats de la quantitat de coses que encara han d’aprendre sobre la nostra gent, sobre l’ànima del país i sobre com funciona la vida lluny de l’asfalt, de les fàbriques i sense viure pendents del mòbil.

 

Fèlix Villagrasa i Hernàndez, Doctor en Història Contemporània. Investigador i periodista

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail