Breu història del celibat (article bilingüe català-occità)

L’estat de viure solter és una forma de vida. El cèlibe escull aquesta opció per voluntat pròpia o imposada per motius religiosos, com succeeix amb els sacerdots, i monjos catòlics i budistes. Però el celibat també podria tenir un origen filosòfic, com és el cas de Plató. Tot i que l’elecció d’aquesta forma de vida en principi ha estat sempre una opció lliure, en els esclaus el celibat sovint era forçada.

El celibat, sovint es relaciona amb l’àmbit religiós, però també és freqüent en escriptors, artistes i líders. De fet, segons testimonis de Siddharta Gautama, 500 anys abans de Crist, a l’Índia, sorgeixen els primers ascetes i anacoretes que abandonen llur relació amb el món material per portar una vida contemplativa a la recerca d’explicacions transcendentals. Temps després, els monjos budistes, seguint els ensenyaments de Buda com a mètode de realització plena, decideixen que el celibat és una condició imprescindible i, en el cas que estiguin casats, és obligat abandonar les seves dones, donat que ser monjo budista, no és compatible amb el matrimoni ni cap relació afectiva.

L’Antiga Grècia, sovint es practicava el celibat, però al mateix temps, el matrimoni es considerava una qüestió d’interès públic i a Esparta, la felicitat personal estava subordinada al bé comú. Per aquest motiu, les lleis preveien procediments penals per a aquells que es casaven «massa tard (graphe opsigamiou) o no adequadament (graphe kakogamiou), així com contra els que no es casaven (graphe agamio)», ja que els espartans consideraven el matrimoni com a objecte primordial de la fertilitat que garantia la continuïtat de la societat espartana. Per això, quan un home o dona tenia dificultats per procrear, l’estat li permetia conviure amb altres parelles. D’aquest concepte de bigàmia, en parla també Heròdot quan estableix una referència comparativa a la bigàmia practicada per Anaxándridas II, rei d’Esparta. En el judaisme, el celibat serà també rebutjat fins al punt que el consideraven una maledicció bíblica. De fet, les dotze tribus d’Israel neixen precisament de les dues esposes de Jacob, i aquesta idea de poligàmia passarà a l’Islam on es practica encara ara en alguns països.

En el cristianisme, el celibat, no es refereix exactament a «estar solter» a causa de les circumstàncies, sinó que es tracta d’una elecció personal i entén la castedat com una forma de vida. Hi ha diverses formes de celibat cristià: un és eclesiàstic i l’altre monacal. Els seus inicis es remunten possiblement fins al Concili del Laterà II en 1139. Durant els primers segles de la cristiandat el celibat no jugava un paper significatiu en la vida dels cristians. Pere, el primer Papa de l’Església, com la majoria dels apòstols que Jesús va triar, era casat. Però segles després els gnòstics van creure que una persona no podia estar casada i ser perfecta al mateix temps.

 

 

Ara bé, la realitat era que la majoria dels sacerdots cristians-gnòstics seguían gaudint dels plaers conjugals. De fet, no fou fins l’any 306, després del Concilio d’Elvira (Hispània), quan es va declarar que “un capellà que dormi amb sa dona la nit abans de la missa perdrà la feina”. I, encara que en concilis posteriors es  declarà que els sacerdots no podien casar-se ni tampoc dormir amb llurs esposes, la realitat no va alterar la forma de vida dels que ja eran casats. Dos segles més tard, l’Església Catòlica començà a prendre accions de càstig contra els capellans casats. En el Segon Concili de Tours (any 567) s’estableix que: “Tot clergue que sigui trobat al llit amb la seva dona seria excomunicat per un any i reduït a l’estat laic”. Però vint anys més tard, el Papa Pelagi II va decidir rebaixar la tensió i no va actuar contra ells, sempre que llurs esposes i fills no es beneficiessin de les propietats de l’Església.

Aquesta mesura es va prendre com  alternativa ja que en aquells dies la majoria dels sacerdots estaven casats i, segons Sant Bonifaci, prácticament cap bisbe o capellà era cèlibe. Fins i tot l’any 836, el Concili d’Aquisgrà admet obertament que en els convents i monestirs s’han realitzat avortaments i infanticidis per encobrir les activitats de clergues que no practicaven el celibat. Un segle més tard, Sant Ulric argumenta que l’única manera de purificar a l’església dels pitjors excessos és acabar precisament amb el celibat i acceptar el matrimoni com un fet natural i permès també en l’àmbit religiós. No obstant això, a partir del segle XI, la política a favor del celibat comença a guanyar força i s’adopten mesures com les del Papa Urbà II, que va ordenar que les dones dels sacerdots fossin venudes com a esclaves i els slurs fills abandonats. Per aquest motiu el Papa Benet IX acaba renunciant al papat, per poder casar-se.

Finalment, l’any 1123 el Papa Calixt II, durant el Concili del Laterà, va decretar que els matrimonis clericals no eren vàlids, i anys després en 1139, el Papa Innocenci II va confirmar el decret convertint-se el celibat en una norma de l’Església. Però, aquest procés de transició de l’església catòlica va ser lent i no exempt de dificultats. De fet, al segle XV, el 50% dels sacerdots encara eren casats.

 

Griselda Lozano, experta en Òccitania i història religiosa medieval.

 

Brèva istòria del celibat

L’estat de celibatari es un mòde de vida. L’estèrle pòt causir aquela opcion per volontat pròpria o impausada. Aquò pòt èsser de motius religioses coma aven als prèires e monjes catolics  e als monjes bodistas. Tanben pòt èsser de natura filosofica coma es lo cas de Platon. E mai al començament aquò siá totjorn estat una opcion liura, pels esclaus èra, de costuma, forçada.

Es verai que lo celibat se restaca als religioses mas tanben es fòrça significatiu entre escrivans, artistas e lidèrs. De fach, segon de testimònis de Siddharta Gautama, 500  ans abans lo Crist,  en ĺndia, sorgisson los primièrs ascètas e anacorètas qu’abandonan lor relacion amb lo Mond material per menar una vida contemplativa en cèrca d’explicacions transcendentalas. Pus tard, los monjes bodistas, en seguissent los ensenhaments de Boda e lo destacament coma metòde de realizacion plena, deuràn èsser estèrles e, en cas que sián maridats, abandonar lors molhèrs, puèi que se considèra pas lo matrimòni ni nada relacion afectiva per un monje bodista.

Dins la Grècia antica, e mai lo celibat se practiquèsse, lo matrimòni se vesiá coma una question d’interès public e a Esparta lo bonaür personal èra subordenat al ben comun. Per aquel motiu, las leis prevesián de proceduras penalas pels que se maridavan “tròp tard (graphè opsigamiou) o pas adeqüatament” (graphè kakogamiou), ansin coma contra “los que se maridavan pas brica (graphè agamiou)”, puèi que los espartiatas consideravan lo maridatge coma condicion primordiala de la fertilitat. Per aquela rason, quand un òme o una femna aviá de dificultats per procrear, l’estat li permetiá de viure amb d’autres partenaris. Erodòt fa referéncia a aquel concèpte de bigamia pas particularament acceptat a Esparta ni mai en Grècia,  quand se referís al rei espartiata Anaxandrides IId. Del meteis biais, lo celibat serà rebutat dins lo judaïsme que lo considerava coma una malediccion biblica. D’efièch, las dotze tribus d’Israèl naisson de las doas esposas de Jacòb, e aquela idèa de poligamia passarà a l’islam ont se practica encara en cèrts païses.

Mas lo celibat crestian se referís pas exactament a “èsser celibatari”  a causa de las circonstàncias, mas es una causida personala per de motius religioses, que se combinarà amb la castetat coma mòde de vida.  Existís divèrsas menas de celibat crestian, un es eclesiastic e l’autre monastic. Sas debutas remontan saique al second concili de Latran en 1139.  Pendent los primièrs sègles de la crestiantat, lo celibat jogava pas de ròtle significatiu dins la vida dels primièrs crestians.

Pèire, lo primièr papa, e los apòstols que Jèsus causiguèt, èran en màger part maridats. E malgrat que durant los sègles seguents los gnostics creguèsson qu’una persona podiá pas èsser maridada e perfiècha a l’encòp, la majoritat dels prèires crestians-gnostics gaudissián dels plasers conjugals. Totun, foguèt pas abans l’an 306, après lo concili d’Elvira (Ispània) que se declarèt que: “Un prèire que dormirà amb son esposa la velha de la messa perdrà son trabalh”. E malgrat que dins los concilis posteriors se declarèsse que los prèires se podián pas maridar ni mai dormir amb lors esposas, en realitat aquò cambièt pas lo mòde de vida dels prèires ja maridats.

Dos sègles mai tard, la Glèisa catolica comencèt de prene d’accions de castig contra los prèires maridats. Dins lo segond concili de Tors (an 567) s’establís que: “Tot clergue que [seriá] trobat al lièch amb sa molhèr [seriá] escomenjat per un an e reduch a l’estat laïc”. Mas vint ans puèi, lo papa Pelagi IId decidiguèt de far tombar la tension e agiguèt pas contra eles, baste que lors  esposas e filhs benificièsson pas de las proprietats de la Glèisa.

Aquela mesura se prenguèt coma alternativa, per que, a aquela epòca, la màger part dels prèires èran maridats e, segon Sant Bonifaci, practicament nat evesque o prèire èra pas estèrle. Quitament en l’an 836, al concili d’Aquisgran, s’admet dobèrtament que dins los convents monastèris s’es realizat d’avortaments e d’infanticidis per escondre las activitats de clergues que respectavan pas lo celibat. Un sègle mai tard, Sant Ulric argumenta que l’unica manièra de purificar la Glèisa dels piègers excèsses del celibat es de permetre als prèires de se maridar.

Pasmens, a partir del sègle XI, la politica en favor del celibat se met a ganhar de fòrça, e malgrat que lo papa Beneset IX se dispensa el meteis del celibat e renóncia al papat per se  poder maridar, a la fin del meteis sègle lo papa Urban IId ordenèt que las molhèrs dels prèires foguèsses vendudas coma esclavas e lors enfants abandonats.

Enfin, en l’an 1123, lo papa Calixte IId durant lo concili de Latran decretèt que los maridatges clericals èran pas valids, e qualques ans puèi, en 1139, lo papa Innocenci IId confirmèt lo decret en fasent del celibat una nòrma de la Glèisa. Totun, aquel procès de transicion dins la Glèisa catolica foguèt lent e non exempte de dificultats. D’efièch, al sègle XV, encara lo 50% dels prèires èran maridats.

Griselda Lozano, experta en Òccitania

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail