Baldomer Lostau i l’Estat català de 1873

“S’obri pas fàcilment, ab la claretat del seu judici y ab l’eloqüencia de la seva paraula fogosa exercia influencia verdadera en las masas de traballadors, sent dels que creya que l’acció política ha de coadyuvar a la reforma social” Així descriu el setmanari La Campana de Gràcia (17 oct. 1896) una figura cabdal de la nostra història però inexplicablement desconeguda per a la majoria de catalans.

Fa 145 anys de la proclamació de l’Estat Català de 1873, un acte de sobirania i de voluntat popular que manifestava l’hegemonia del Partit Republicà Democràtic Federal al país. Aquesta força política, central en la política catalana des de l’esclat de la Revolució Gloriosa de 1868, tenia un fort arrelament a Catalunya. La frontera entre federalisme i catalanisme sovint era molt prima. Com a força arrelada a la terra, en esfondrar-se la monarquia borbònica el 1868 van creure que, amb ella, la forma d’Estat centralista que havia creat Felip V finia amb la seva dinastia. Quan tot just començava a articular-se una base teòrica i de pensament polític modern al voltant de la reivindicació de la personalitat diferenciada de Catalunya, s’obria la possibilitat de restaurar el seu Estat, l’Estat català.

Mapa polític d’Espanya (1854). Es mostra la divisió en quatre territoris clarament delimitats: España Uniforme, España colonial, España Foral i España incorporada o asimilada (Antiga corona catalana-aragonesa)

Però qui va ser Baldomer Lostau? Quina trajectòria política el precedia abans d’encapçalar aquest primer gran acte de sobirania política catalana des de la desfeta de 1714?

 Baldomer Lostau i Prats, que liderà la proclamació de l’Estat Català de 1873, provenia d’un entorn obrer, se’l recorda com un gran orador, un destacat polític i home d’acció. Aquestes característiques i facultats, forjaren el caràcter d’aquesta personalitat política del segon tombant del segle XIX, i el portaren inequívocament a prendre decisions transcendentals que reclamaven una determinació digna dels esdeveniments polítics i socials del seu temps.

Baldomer Lostau i Prats

Gràcies als Apunts biogràfics de Joaquim Viñas i Pagès llegits durant la seva vetllada necrològica celebrada al Centre Federalista de Barcelona el 29 d’octubre de 1896, podem saber detalls dels seus orígens humils i d’una experiència infantil forçada al treball per una qüestió de pura supervivència familiar. La seva joventut va estar marcada pel treball -va arribar a ser oficial d’ofici sombrerer (barreter)-, i per la seva formació intel·lectual, que el convertiren en un obrer culte, il·lustrat i distingit.

Prompte es relacionà en ambients liberals i democràtics de la Barcelona vuitcentista, i ja l’any 1863 es va afiliar al Partit Democràtic. De tendència socialista i republicana, la seva activitat política en una etapa inicial, va girar al voltant de la difusió d’ideals obreristes i a l’organització del partit, en creixement per tot el territori. Aquests posicionaments polítics radicals el van fer fugir de Barcelona durant dos anys, a Màlaga, on no deixarà tampoc la seva activitat política, ara sí d’una manera clandestina. Aquests anys seran segurament l’escola política de Lostau.

L’any 1868 va tornar a Barcelona, on visqué l’adveniment de  la Revolució Gloriosa que donà inici al Sexenni Democràtic. En aquesta nova etapa política, Lostau ja nomenat per la Junta Revolucionària, diputat provincial per Barcelona, destacà pel seu pes polític i la seva audàcia en els cercles del renovat i flamant Partit Republicà Democràtic Federal. Formà part per exemple, del Club dels Federalistes que presidia Valentí Almirall, i serà un dels ferms defensors del Pacte de Tortosa (compromís d’una articulació federal de l’Estat). Posteriorment serà un dels capitostos dels Intransigents, facció dels federalistes partidària de l’Estat català (reforma política de la base al poder) i de reformes socials radicalitzades (drets democràtics), aquesta facció estava en contraposició amb la facció dita dels benèvols, partidària d’una reforma política feta des del poder central.

El seu carisma i la seva popularitat anaven lligades als seus dots com a orador. Al Centre Republicà Federal del carrer Canuda, va pronunciar el seu primer discurs. En la seva oratòria ridiculitzava la monarquia i exaltava la República Federal, on rebia aplaudiments de tot l’auditori. Va ser conegut com l’orador del poble i els seus discursos eren vehements i enèrgics. Podia patir de defectes retòrics, però era fidel a l’expressió de les seves arrelades conviccions. Lostau més que orador va ser tribú.

Els esdeveniments polítics posteriors a la Gloriosa, van acabar d’enfortir les conviccions i els ideals de Baldomer Lostau. I així el trobem, desenvolupant la seva acció política en l’alçament federal de setembre de 1869, que ell va dirigir personalment a Igualada, i de la Junta Suprema Revolucionària al costat d’altres federals com Alsina, Clavé i Joaritzi. 

Aquests fets li van costar l’exili a França on va treballar tant a París com a Ais de Provença, on va conèixer republicans i socialistes francesos que deixaren en ell una forta influència. Ben aviat tornà a Barcelona en un context de revolta social contra les quintes, i després d’una amnistia general fou designat diputat provincial a Corts per la Vila de Gràcia. Aquest període polític mostrà un Lostau en plena maduresa política que el va portar per exemple a mantenir un cèlebre debat amb Cánovas del Castillo sobre la legalitat de la Primera Internacional, defensant des del seu costat, el dret d’associació dels treballadors. Posteriorment, formà part de la Internacional Obrera, de la qual en va ser un dels seus primers afiliats catalans. El gran prestigi que tenia entre la classe obrera catalana li va valer l’elecció com a representant català al Congrés Internacional de la Haia el 1872.

Un cop dissoltes les Corts i de tornada a Catalunya, l’any 1872 fou elegit membre de la Diputació de Barcelona per Rubí. Aquest fet és important per entendre la posició que tindrà Lostau en la futura proclamació de l’Estat Català. L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució Gloriosa, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Davant del rebuig manifest de Madrid al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la Vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, i Baldomer Lostau hi va participar activament.

Caricatura de la revista La Flaca. La República entre Unitaria o Federal

En aquest context de tensió política, membres de la Diputació de Barcelona (diputats provincials) van actuar en el sentit de constituir un estat republicà federal de la província de Barcelona, dins de la federació republicana d’Espanya. L’intent es dugué a terme el 13 de febrer pel diputat Lluís Carreras, però no fructificà perquè altres republicans van argumentar que calia esperar. Entre els dies 5 i 8 de març però, les coses es van precipitar. El diputat provincial, Baldomer Lostau, va liderar una reunió tinguda la nit del 8 de març a Barcelona, amb presència de força diputats federals catalans. En aquesta reunió, Lostau, amb el suport de l’alcalde de Barcelona Miquel Gonzàlez Sugranyes, el president de la Diputació de Barcelona Benito Arabio Torre, entre d’altres, van acordar el següent:

“Que al dia següent, 9 de març, es proposaria la dissolució del Congrés de Diputats, la convocatòria d’eleccions constituents per a tota Espanya i en paral·lel, la convocatòria d’unes Corts Catalanes. Tot plegat, es faria erigint la Diputació de Barcelona en màxima autoritat política al Principat, proclamant tot seguit l’Estat català dins de la República federal espanyola, i designava de fet, totes les facultats i atribucions de l’ordre civil i militar a la persona de Baldomer Lostau, al qual s’encomanava la formació d’un Govern Provisional.

Això implicava la proclamació de l’Estat català dins de la República federal espanyola a través de la creació d’un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la mateixa Diputació. Davant d’aquest acte unilateral de sobirania, Baldomer Lostau va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República. Les seves mesures inicials no foren absentes de crítiques i queixes, ja que per exemple, la dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària en aquell turbulent període. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau; amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. El dia 9 de març de 1873, es va penjar la bandera catalana al balcó de l’Ajuntament de Barcelona i al Palau de la Diputació del General es va redactar l’acta de la proclamació de l’Estat Català. Pau Magraner, secretari polític de Baldomer Lostau, va reprendre la redacció, durant tants anys interrompuda, dels Dietaris de la Generalitat, “[…] Demà, abans de l’alba, Catalunya s’haurà declarat Estat autònom. ¿He viscut aquests moments una altra vegada? Els ha viscuts Catalunya? En la seva llarga i magnífica història, ha passat Catalunya per aquest tràngol? […]” expressava Magraner traslladant l’emotivitat dels esdeveniments que s’estaven succeint.

Tanmateix, el govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República. Aleshores, el mateix president del govern espanyol, el català Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu va ser frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació Provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, l’acte de sobirania engegat des de Catalunya i l’intent de recuperar el seu estat -dissolt pel Decret de Nova Planta- va ser frenat i desarticulat pel Govern espanyol. L’Estat català no havia arribat a sortir del bressol, que ja havia desaparegut.

 

Oriol Escuté i Zamora, Arxiver, documentalista i historiador

Bibliografia:
Cucurull, Felix. Particularisme i regionalisme 1875-1900 Duràn i Solà, Lluís. Breu història del catalanisme. vol.1. L’Abadia de Montserrat, 2009 Hernàndez, F. Xavier. Història Militar de Catalunya, Volum IV (en català). Rafael Dalmau, Editor «Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873». Sapiens, 26-01-2012.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail