Aureli Capmany: commemoració de 150 anys del seu naixement

Em vaig retrobar amb el Sr. Lluís Puig, Conseller de Cultura, després de molt de temps de no veure’ns, a la festa del Roser a Vallfogona de Ripollès del 2017; després de saludar-nos molt afectuosament, em fa saber que estan preparant una commemoració d’Aureli Capmany amb motiu dels 150 anys del seu naixement, sabedor el conseller Puig de la relació que vaig tenir amb el Mestre, ja que vaig ser deixeble directe d’ell i que em considero un fervent seguidor del seu ensenyament. Quedem que em trucarà per venir a veure’m i tenir amb mi unes converses d’aquest i d’altres temes, i que vindria acompanyat d’uns senyors, desconec quines eren aquestes persones, el conseller Puig sap molt bé que tothom a casa meva és ben rebut i que estic a disposició de tothom de bona voluntat que vingui a la cerca d’ajuda o consulta. Dissortadament pels motius que tots sabem, el seu desig no var ser possible.

El temps passa molt de pressa, i els records i les impressions d’uns dies ja molt llunyans van esborrant-se, però no del tot estan endormiscats i només necessiten una petita espurna per desvetllar-se, i de cop en un rapidíssim instant es fan vius, suprimint la sensació de llunyania i de gris emboirament.

El primer pensament que en va venir al cap en saber el motiu de la visita del Sr. Puig i companyia, i de la commemoració dels 150 anys del naixement de l’Aureli Capmany var ser el de la infantesa i de la primera joventut durant la qual els meus mestres, l’Aureli Capmany, Felip Blasco, Josep Ventura i Llates, Joan Amades i altres tingueren la seva influència en la meva formació. Moltes coses crec que us podria explicar que en venen a la memòria, fets històrics, converses, anècdotes, etc., que estic segur que ús agradaria conèixer. Amb l’amic Jesús Lloria de l’Associació Cultural Vibrant, interessat també en aquests temes, hem mantingut algunes converses i estic segur que ell us anirà informant i que seran del vostre grat.

De molt jovenet vaig entrar a l’Esbart Català de Dansaires, amb 7 anys, on la meva àvia materna la Francesca Buscarons i Turró en portà per formar amb altres nens i nenes l’Esbart infantil, l’any 1947, companys i companyes que m’han durat tota la vida dels quals, que sàpiga, sols en restem dos, en Jaume amb més de 90 anys, aquest any si Déu vol, encara ens felicitarem el Nadal, i jo que era el més petit, per això ells en deien el “nen” i així em va quedar per sempre.

Vaig tenir el privilegi de conèixer i gaudir d’uns mestres excepcionals: Aureli Capmany, Felip Blasco, Joan Amades o Josep Ventura i Llates, entre altres noms rellevants de l’Etnografia, el Folklore, i la dansa tradicional catalana, és a dir que vaig beure directament de les millors fonts. Per això en vaig convertir en un continuador fidel de les ensenyances de tots ells, a la vegada que estudiós i divulgador de les tradicions catalanes en general, però molt especialment de la dansa.

Aureli Capmany ha estat la més gran personalitat que hem tingut dins el món de la Dansa Tradicional Catalana.

Va néixer el 26 de febrer de 1868 a Barcelona, d’ofici cisteller que exercien el pare, la mare, l’àvia i família. Molt aviat una inclinació espontània el var a dur a l’estudi i a prendre part en danses, cançons i rondalles. Al cap de poc, Ramon N. Comas, en fer la ressenya en un periòdic, va esmentar el seu nom amb el qualificatiu de “Rondallaire”.

Un dels records més agradables que tenia el Sr. Capmany d’aquella època, que podríem anomenar de “rondallistica”, és el d’haver tingut com a oient el gran poeta Mn. Jacint Verdaguer. La presència del qui anomenaven “Mossèn Cinto” era tan útil com agradable, car en la conversa que acostumaven a tenir en acabar la vetllada, les observacions del poeta eren d’una gran vàlua per un gran folklorista com en Capmany.

El primer record que tinc de l’Aureli Capmany (vist amb els ulls de nen, 7-8 anys) és d’un senyor gran que alguns diumenges al matí, ens explicava rondalles. Temps després, quan els mestres o van creure convenient, i en van passar amb els grans, els records més sentits són de com desfruitàvem amb les xerrades que feia entusiasmat el mestre Aureli Capmany mentre descansàvem, quasi sempre relacionades amb les danses que assajàvem aquell dia, que els companys (tots més grans que jo) escoltàvem amb molt interès… amb l’ensenyament d’en Felip Blasco i la passió que hi posava… amb les llargues converses mantingudes amb Joan Amades… Aquestes empremtes em van influir tant que mai més he deixat d’estima l’Esbart Català de Dansaire i la Dansa Tradicional Catalana.

També recordo les explicacions d’en Capmany en una conferència apologètica de la dansa tradicional  de Catalunya a l’Ateneu Barcelonès, conferència que havia de durar 30 minuts, i va durar més de dues hores amb un mitja part, durant la qual ningú volia moure del seu lloc fins al final, aconseguint  que fos aprovada, i molt aplaudida la seva restauració i conservació. A la sortida, tothom li demanava al Sr. Capmany quant la repetiria, ell els contestava “mai més, ara ja ser el que volia saber”.

Autodidacte, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses tradicionals. Fou un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891) i dels Esbarts de Dansaires (1907) i dirigí l’Esbart Català (1909). Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i col·laborà en les seves publicacions. Fou el fundador i el primer director de la seva estimada revista infantil el “Patufet” (1904). Col·laborà en altres publicacions infantils, com La Rondalla del Dijous (1909), La Mainada (1921-23) i Plançons (1933), i també en les revistes D’Ací i d’Allà i Esplai. Publicà els llibres Cançoner popular (1901-13), Rondalles per a nois (1904), Cançons i jocs cantats de la infantesa (1923), Com es balla la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-1953),  estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, Costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Havent estat un dels qui l’any 1891, van fundar l’Orfeó Català, va adquirir coneixements, els quals l’hi permetien interpretar música vocal gregoriana, polifònica i popular, com a cantaire, això el va porta a enfondir en l’estudi de la cançó popular. Un  dels resultats d’aquest estudi fou la publicació del “Cançoner popular”, col·lecció de cent cançons, el primer full aparegué en febrer de 1901 i el darrer el desembre de 1913.

Els fundadors de l’Orfeó Català. Capmany és el segon per la dreta

Després d’escrits i publicats articles periodístics va ser nomenat, l’any 1902, redactor de folklore del diari “La Renaixensa” el qual el va encarregar la informació de les festes extraordinàries amb què Barcelona va celebrar la diada de la Mercè. Amb aquest motiu, fa la ressenya i comenta aquella organització de balls tradicionals, representacions de gairebé tot el país vingueren a dansar a la capital de Catalunya. Aquestes festes van donar un bon impuls a les entitats que es van crear per l’estudi i pràctica de les danses tradicionals.

Va ingressar com soci del Centre Excursionista de Catalunya així com de l’Ateneu Barcelonès, biblioteques de les quals l’hi proporcionaren nombrosos coneixements. L’any 1903 va ser sol·licitat per dirigir un periòdic destinat a la infantesa el qual va ser el fundador i va donar nom i vida: “En Patufet”.

L’any 1907, degut a la temptativa de mirar de popularitzar les danses tradicionals, l’hi fou possible poder acoblar vuit parelles dintre l’Associació de Lectura Catalana (l’idea fou rebuda amb entusiasme pel seu director), temps més tard l’Esbart Català de Dansaires, els va presentar a l’Ateneu Barcelonès acompanyat d’una conferència apologètica de la dansa tradicional de Catalunya, aconseguint que fos aprovada i aplaudida la seva restauració i conservació. El mateix any (1908), l’Ajuntament de Barcelona organitzava al Palau de Belles Arts una festa dedicada a la cançó i a la dansa tradicional catalana, en la qual, mentre l’Orfeó Català cantava la tonada, els seus deixebles de l’Esbart Català de Dansaires interpretaven les danses.

La llavor ja estava sembrada, anant germinant i donant una gran abundor de fruits, les nostres cançons, i danses tradicionals, que el poble oblidava i tenia abandonades, no desapareixeran, aviat, amb vida i sort variables, s’establiren altres associacions semblants en diversos indrets de Catalunya, i llur nombre anà augmentant amb el temps.

Des de l’any 1899, la seva afició el porta a recórrer Catalunya, gairebé d’un cap a l’altre, tasca que va perdurar fins que no el van mancar les facultats per donar-li compliment. Una de les aficions poc conegudes i que més agradaven al mestre, era la de pujar als campanars de les esglésies dels pobles que visitava, des d’on veia el campanar del poble veí que pensava visitar posteriorment, expressava que així veia tota Catalunya als seus peus.

La seva natural propensió el va dur a la constant relació personal i amistat amb diverses personalitats, tals com Cases Carbó, Massó i Torrents, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, i tants altres com també el mestre folklorista Sebastià Farnés, amb la filla del qual, Maria Farnés i Pagès, es va casar l’any 1916, essent Apel·les Mestres el seu padrí de boda.

Aureli Capmany i Pau Casals, 1934

La relació i amistat, amb la mestressa barcelonina Pauleta Pàmies i l’estudi d’obres relacionades amb la tècnica i la història, varen tenir, un alt valor per aquesta part (mestres) de la nostra cultura relacionada amb la dansa. La Direcció de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona l’encomana, l’any 1914, les classes i ensenyament de les nostres danses, que assoliren un veritable èxit.

L’any 1916, EL President de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, disposa i l’encarrega unes classes folklòriques per als infants, acollit a la Casa de Maternitat. Mercès a aquesta actuació la il·lustre pedagoga la doctora Montessori li atorga el títol de mestre d’aquesta especialitat aplicat a l’escola, essent a la vegada acceptat per la doctora en el seu sistema els nostres ballets tradicionals per l’educació dels infants. Per virtut de les esmentades actuacions, la dansa tradicional catalana ha arribat a convertir-se en un gran element pedagògic i a la vegada com a element educatiu de la joventut.

Tots aquests elogis, que encoratjaven al Sr. Capmany, no suplien les mancances per la tasca que s’havia emprès. El mateix Sr. Prat de la Riba ho explica amb unes paraules memorables: “És difícil d’interessar els diputats perquè consentin a destinar cabals a aquesta obra. Consideren de més importància la construcció d’una carretera o d’un pont. I mentrestant es van morint els vells que són els únics dipositaris de tot aquest tresor folklòric, que es perd amb ells sense remei”.

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona el nomena auxiliar de biblioteca en folklore, adscrit a l’Arxiu Històric de la ciutat.

Una altra anècdota: La mestressa i estudiosa de la dansa, l’americana, Lilla Wiles, va visitar al Sr. Capmany doncs volia estudiar les nostres danses. La Sra. Wiles, va dir el següent: “He pogut estudiar el caràcter de la música i de la dansa de Catalunya i fins en aquesta Ciutat de Barcelona he vist dansar balls interessantíssims molt ben ensenyats i interpretats. Penso publicar en un llibre el material que he anat recollint de les danses tradicionals de totes les nacions, entre les quals tan bell lloc ocuparan les de Catalunya.”. Un any després (1910) el Sr. Capmany, tenia una agradable sorpresa en rebre el programa d’un festival de danses celebrat en un parc de Boston (Estats Units d’Amèrica) i sota el títol de “Folkdances of Catalonia”, hi havia en català, els noms de cinc dels nostres ballets, que foren executats per 54 dansaires: “Dansa de Castellterçol”, “Punteta i Taló”, “Sant Ferriol“, “L’Hereu Riera” i “Ballet de Muntanya”.

Voldria fer un reconeixement emocionat a tots els que han fet possible aquesta commemoració del 150 aniversari del naixement d’un gran home i figura que va ser l’Aureli Capmany, també el reconeixement a tots aquells que varen treballar per la nostra cultura tradicional i popular, que no es van deixar impressionar per costums estranys a les nostres tradicions. També el reconeixement i suport a tots aquells que avui estant amenaçats o mancats de llibertat per defensar la nació i la cultura catalana, i fer avinent que tinguin present que un poble que té tradicions i costums, que té danses i cançons, que té hom qui les practica, qui va a escoltar-les i veure-les amb fervor, ha d’assolir un dia o altre, si és que no la té, la suprema llibertat, triomfant i duradora.

Rebeu, tots l’agraïment més sincer d’aquest senzill  Etnògraf, Historiador, Mestre en Dansa Tradicional Catalana, i Folklorista aficionat. Aficionat però Professional, en quant és refereix a estimar Catalunya, la seva  gent, la seva Història, la seva Cultura i costums Tradicionals, especialment el Ball i la Dansa Històrica.

Carles  d’Abásolo  de l’Esbart Català de Dansaires

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail