Tomàs Bertran i Soler, president oblidat de Catalunya

Sobre Tomàs Bertran (1791 – ?1859) existeixen treballs significatius com els de Josep Maria Ollé Romeu o Albert Ghanime, i d’obligada lectura com el de Joan Camps i Giró. Bertran, però, apareix en moltes referències historiogràfiques de la primera meitat del segle XIX i aquests apunts que avui es presenten volen ser, modestament, un intent de connexió, de text refós, de les distintes referències (però que de ben segur que no hi són totes) que sobre Bertran s’han pogut localitzar, remarcant la seva catalanitat a partir de l’activitat que dugué com a  revolucionari, escriptor de novel·les, de teatre, periodista,  defensor de la constitució de 1812, alhora que sostenidor de plantejaments federals o confederals, també geògraf, traductor d’obres de Voltaire i de Paul de Kock, protestant,  liberal i francmaçó, que, a més, va esdevenir president de la Diputació General de Catalunya el 1848. A tot plegat s’ha d’afegir que Menéndez Pelayo l’incorporà a la història d’heterodoxos espanyols, el 1881, mentre que Antonio Elias, el 1889, ho féu en el diccionari d’artistes i escriptors catalans del segle XIX.

Tomàs Bertran nasqué a Barcelona, d’una família benestant, però que perdé tot el que heretà per culpa de les seves activitats polítiques, com ell mateix explica en una de les seves obres l’any 1858. La pèrdua del patrimoni li comportà que la vocació literària es convertís en el seu modus vivendi.

El regnat de Ferran VII (1808 i 1814-1833) es considera un dels períodes més repressius de la història d’Espanya, només equiparable al del general Franco, tant en termes generals com en l’obsessió malaltissa per la maçoneria. La francmaçoneria estava prohibida i perseguida des de l’edicte de l’Inquisidor General (1738),  i vigent  fins al 1834, fet que de ben segur comportava que un liberal compromès, alhora que francmaçó i protestant com Tomàs Bertran no ho tingués fàcil. Tot i les amnisties del govern espanyol dels anys 1832, 1833 i 1834, la maçoneria continuava prohibida i amb penes de privació d’ocupació i inhabilitació perpètua, o presó o desterrament de sis anys, fet que feia impossible organitzar la maçoneria a l’Estat espanyol, tot i que a partir de 1839 i 1845 la influència de la maçoneria portuguesa i francesa propicià que es poguessin constituir lògies, com el Grande Oriente Hespérico Reformado, d’origen francès, al qual Bertran s’incorporà a través de la lògia Virtud e Ilustración, de Barcelona, amb el nom simbòlic de “Virginio” i amb possessió del grau 33, el màxim grau dins el ritu escocès antic i acceptat. Josep Maria Ollé, fent referència al període entre 1846 i 1849, afirma que Bertran intentà reunir dins una sola entitat les societats maçòniques de l’antiga Corona d’Aragó.  

Segons Manuel de León, molts dels protestants nascuts en la primera meitat del segle XIX van conèixer l’evangeli a l’exili de Londres i estaven formats en el liberalisme, tot i que sobre Bertran hi ha poques referències. El mateix autor, però, afirma que va ser a Gibraltar on Bertran es va adherir a l’Església Espanyola Reformada que llavors dirigia “el seu compatriota Francisco Paula Ruet”, ciutat on publicà la seva crítica catòlica, teològicament ben argumentada, a la immaculada concepció Las imposturas del Pontífice Rey y de su satánica Curia. Tanmateix, a partir de la Constitució de 1869 amb el reconeixement de la llibertat de culte, el protestantisme va fer una expansió i consolidació en molts àmbits geogràfics. Anteriorment, el protestantisme havia estat actiu a través de les lògies, entenent que aquesta era una aliança estratègica per assolir la modernitat laica i l’ordre democràtic.

La maçoneria ha estat una entitat més a col·laborar en la difusió de l’ideari ideològic, polític i, per tant, econòmic del liberalisme, a través de les gasetes, les enciclopèdies, els salons, els cafès, els clubs polítics, algunes Societats d’Amics del País, com explica Alberto Valín. Liberal i francmaçó, alhora que protestant liberal, era el perfil d’alguns liberals del segle XIX, i Tomàs Bertran formà part d’aquest grup.

 

La Diputació General de Catalunya fins al 1848

Seguint la cronologia d’Oriol Luján, durant el segle XIX tenim que la Diputació General de Catalunya fa diferents aparicions: a finals del 1812 substituí la Junta Superior del Principat, que era l’organisme autònom que governà Catalunya durant la Guerra del Francès. Amb el Trienni Liberal (1820-23) es restablí, com molts organismes creats a partir de “l’obra de Cadis”. Tant en aquest període, com en l’anterior, la Diputació reclamà el Palau de la Generalitat, ocupat per la Reial Audiència del Principat de Catalunya que era el màxim òrgan d’administració de justícia a Catalunya des del 1716 i fins a la seva abolició el 1833, quan l’Estat es configurà en províncies, fet que deixava sense cabuda la Diputació General entesa com en 1812 o 1820. Continuant el discurs de Luján, a partir de la divisió provincial del segle XIX quan s’esmenta la Diputació catalana es fa referència als diputats catalans constituïts en comissió, però res a veure amb la Diputació General entesa com a institució amb capacitat política.

 

Teatro de la Guerra: Cabrera,los Montemolinistas y Republicanos en Cataluña. (Autor anònim, testimoni dels fets)

La Guerra dels Matiners i la Diputació General de Tomás Bertran

Joan Fuster Sobrepere cita a Fernando Fernández de Córdova en la seva presa de possessió com a capità general de Catalunya, el 18 de setembre de 1848, quan advertí que “la dificultat de guanyar militarment la guerra, fins al punt d’afirmar que per a pacificar Catalunya seria necessari tot l’exèrcit espanyol, i es planteja com a prioritat l’aspecte polític de la guerra per davant del militar. Percep, tot i que no hi troba cap altra explicació que l’aversió al govern moderat, l’hostilitat de la població i també la connivència entre els combatents carlins i republicans, que havien intensificat la guerra al llarg de l’estiu, i decideix lluitar per altres mitjans”. Afirmació que vingué donada per la revolta dels Matiners (1846-1849), val a dir la Segona Guerra Carlina, amb l’escenari bèl·lic principal a Catalunya. Guerra dels Matiners que segons Josep Clara i Resplandís es va veure animada per la Revolució Francesa de 1848, amb la consegüent aparició de partides progressistes i republicanes que no dubtaren en col·laborar amb els carlins, alhora que “sorgeix el sorprenent i precursor programa catalanista de Tomàs Bertran que intentà crear un estat entorn de Catalunya i de l’antiga Corona d’Aragó amb una institució històrica: la Diputació General de Catalunya”.  Bertran intentà que la Diputació General fos una realitat proposant al comte Montemolín, a través del seu agent, Manuel Cubells,  que s’adherís a la Diputació General a canvi de lliurar el poder militar a Cabrera, per així unificar els esforços de la revolta amb els carlins, alhora que es volia assolir un govern per a Catalunya sota una constitució de fonaments democràtics.

La Diputació General de Tomàs Bertran ha suscitat discrepàncies interpretatives entre els historiadors: per a alguns va ser un fet més simbòlic que real; per altres un projecte que no qualla perquè els carlins estaven lluny, ideològicament i estratègicament, d’aquest plantejament nacionalista. Per a Josep Maria Ollé, Bertran “defensava unes propostes clarament provincialistes, autoproclamant-se president de la Generalitat”. Pere Anguera en un text seu fa notar que l’espanyolitat dels catalans s’inicia amb la Guerra del Francès “al sentir unidos por primera vez sus afectos y compartidos sus enemigos con el resto de la monarquía”, que queda contraposat per Tomàs Bertran en l’Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), en tant que hi ha una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxim a una visió federal o confederal. Cal remarcar que Bertran a l’Itinerario insisteix que llibertat (“que es la pasión que domina al hombre industrioso y activo”) i independència són elements consubstancials a la personalitat catalana mentre que “Los españoles aclamando la libertad, compraron con su sangre frailes y cadenas”.

l’Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)

Pere Gabriel identifica tres etapes del Bertran polític: la primera, de 1835 a 1837, amb pronunciaments favorables a un règim republicà, expressat mitjançant els seus escrits en el periòdic El Regenerador; la segona, que culmina amb la constitució de la Diputació General de Catalunya l’any 1848; i la tercera, la dels anys cinquanta, la menys coneguda, amb una actitud equidistant entre conservadors i demòcrates purs.

El 1858 apareix editat a València Historia del heroico pueblo español, amb l’apèndix Cuchilladas a la capilla de Fray Gerundio, que és la resposta a la Historia general de España: desde los tiempos primitivos hasta la muerte de Fernando VII, de Modesto Lafuente. Aquestes Cuchilladas són per a Pere Gabriel la consideració que per a Bertran “la història era progressiva i que caminava cap a una societat lliure i tolerant”. Per la seva banda, Mariano Esteban de Vega considera que Tomàs Bertran era un agitador liberal que a les Cuchilladas definia la nació espanyola amb una pluralitat radical (“diferentes usos, diferentes intereses, distintos dialectos y diferentes fisonomías”), alhora que, com a defensor d’una democràcia laica, acusava Lafuente de ser un teòleg que sense cap mena de rubor explicava la història a partir de la divina providència, mentre que ell era mogut per la raó.

Opinió coincident de Mònica Fuentes Arboix, qui afegeix que la concepció de Bertran era la d’una Espanya organitzada com una federació de pobles lluny de la visió centralista que imposava la concepció de Castella. A més, continua afegint Mònica Fuentes sobre la divina providència, que la “religió va seguir lligada al mite fundacional d’Espanya, i que els historiadors i polítics del segle XIX la van mantenir en el discurs narratiu historicista per explicar la identitat i els trets culturals propis dels espanyols”.

Com a conclusió (modestament)

Després d’un període de defensa de la Constitució de 1812, en l’Itinerario descriptivo de Cataluña, de 1847,  i, el 1858, en Cuchilladas a la capilla de Fray Gerundio, trobem un Tomàs Bertran que fa el seu discurs per oposició a la concepció d’una Espanya que es confon amb Castella, que el situa en un projecte d’Espanya plurinacional, molt proper al federalisme, i que inclou un autogovern per a Catalunya. Tomàs Bertran és un cas singular de la primera meitat del segle XIX: és un antecedent per entendre que el catalanisme polític que sorgirà a finals de XIX s’estava gestant de feia temps. També és un antecedent per entendre la incorporació de molts protestants a la militància maçònica que es produí durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)

Conclusió donada

Reprenent fil argumental del pluralisme i del federalisme, cito literalment a Jordi Roca i Vernet: “La historiografia ha preferit aïllar aquells liberals del XIX que proposaren alternatives federals o federalitzants d’organització de la nació espanyola, com foren Antoni Puigblanc, Domingo Maria Vila, Genís Quintana, Ramon Salvató, Ramon Xaudaró, Tomàs Bertran i Soler o Juan Antonio de Llinás, convertint-los en l’anècdota sense voler connectar-los amb les realitats culturals dels diversos exiliats que hi havia a Anglaterra o França. Tampoc s’ha preocupat d’investigar els contactes entre espanyols i americans, majoritàriament mexicans, o els desplaçaments d’exiliats liberals espanyols i italians fins a la República Federal de Mèxic. Potser els historiadors ens hauríem de preguntar per què sempre tornem als vells paradigmes interpretatius sense gosar trencar els tòpics més recalcitrants del relat nacional construït per generacions d’historiadors”.

Quim Vendrell Moreno – Gran Lògia de Catalunya

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Bibliografia:

ANGUERA, Pere. Nacionalismo e historiografía en Cataluña. Tres propuestas de debate. En línia:  [https://omegalfa.es/downloadfile.php?file=libros/nacionalismo-e-historiografia-en-cataluna-tres-propuestas-en-debate.pdf]
BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA, podeu descarregar algunes de les obres de Tomàs Bertran. En línia:
http://www.bne.es/es/Busqueda/resultado.html?cx=008390202817838809661%3Aezzszwraciu&cof=FORID%3A11&searchdata1=&text=&advanced=false&field=todos&sa.x=45&sa.y=14&exact=on&q=Tom%C3%A1s+Bertran&btnBuscar=
CAMPS i GIRÓ, Joan. La Guerra del Matiners i el catalanisme polític (1846-1849). Barcelona: Curial, 1978.
CLARA RESPLANDIS, Josep. Sobre la identitat dels matiners de les Comarques del NE de Catalunya. En línia: [https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/4179/sobre_identitat_matiners.pdf?sequence=1]
ELÍAS DE MOLINS, Antonio. Diccionario Biográfico y Bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (apuntes y datos). Barcelona: Imprenta de Fidel Giró, 1889.
ESTEBAN DE VEGA, Mariano. La Historia en tiempos de revolución. La Nación y las Regiones en la Consolidación del Estado Liberal en España (1843-1868). A: Revista de História das ideias. Tradição e Revolução. Homenagem a Luís Reis Torgal. Vol. 29. Instituto de História e Teoria das Ideias. Faculdade de Letras da Universidade de Coimbra.
FERRER BENIMELI, José Antonio. El Grande Oriente Lusitano Unido y los masones españoles (1869- 1878). A: FERRER BENIMELI, José Antonio (coord.). La Masonería en la España del siglo XIX: II Symposium de la Metodología Aplicada a la Historia de la Masonería Española. Vol. 2. Valladolid: Junta de Castilla y León, 1987.
FUERTES ARBOIX, Mònica. La sátira política en la primera mitad del siglo XIX: Fray Gerundio (1837-1842) de Modesto Lafuente. Alacant: Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2014. I
El discurso mítico de la Edad Media en la Historia General de España de Modesto Lafuente. A: Lectura y Signo. Núm. 12, 2017. En línia: [http://revpubli.unileon.es/index.php/LectSigno/issue/view/362/showToc]
FUSTER SOBREPERE, Joan. Barcelona a la dècada moderada (1843-1854). El projecte industrialista en la construcció de l’Estat centralista. Tesi doctoral sota la Direcció de Josep Fontana Lázaro. Institut Universitari Jaume Vicens Vives. Universitat Pompeu Fabra, setembre 2004.
GARCÍA ROVIRA, Anna Maria. Significat de la revolució liberal. A: Barcelona Quaderns d’Història, núm. 6, 2002.
GABRIEL, Pere. Catalanismo y democracia en el siglo XIX: Estado, régimen y gobierno. A: Revista de Historia contemporánea. Estado y nación en la Europa del Sur. Núm. 8, 2009.
GHANIME, Albert. Pensament polític i acció revolucionària de Tomàs Bertran i Soler, 1835-1840. A: Barcelona Quaderns d’Història. Núm. 10, 2004.
GUERRA, Víctor. La masonería al socaire del ferrocarril en Asturias. José Victory y el ferrocarril de Langreo. A: Congresos y Jornadas: Historia Ferroviaria III Congreso de Historia Ferroviaria. Siglo y medio de ferrocarril en Asturias. Gijón 2003.
LEÓN, Manuel de. Tomás Bertran i Soler. Un protestante independentista catalán. Protestantes españoles heterodoxos (II). En línea: [http://protestantedigital.com/blogs/983/Tomas_Bertran__i_Soler]
LEÓN, Manuel de 2R: propaganda protestante y anticatólica 1824-55. En línea: [http://protestantedigital.com/blogs/1272/2R_propaganda_protestante_y_anticatolica_182455]
LUJÁN, Oriol. El simbolisme polític de la Diputació de Catalunya al segle XIX. A: Associació Recerques. Història, Economia, Cultura. Recerques. Núm. 69, 2014.
MENÉNDEZ PELAYO, Marcelino.  Historia de los heterodoxos españoles, tomo III, libro VI. Madrid: Librería Católica San José, 1881.
MORALES RUIZ,  Juan José. Fernando VII y la masonería española. A: Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea. Núm. 3, 2003
OLLÉ ROMEU, Josep Ma. Quatre personatges de la Barcelona liberal i revolucionària. A: Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet. Comissió d’homenatge a Josep Benet i Morell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
ROCA VERNET, Jordi. Les transferències de la tradició constitucional catalana al liberalisme. Cap a una història global i federalitzant de la nació espanyola. A propòsit d’un escrit de Joan-Lluís Marfany. A: Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO). Núm. 67, 2013.
RODRÍGUEZ VIVES, Conxa. Ramon Cabrera, a l’exili. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.
RUBIRALTA I CASAS, Fermí. Els orígens de l’independentisme català a Cuba. El Catalunya. Grop Nacionalista Radical de Santiago (1907-1932). Edicions del 1979, 2017.
VALÍN FERNÁNDEZ, Alberto J.V. Masonería como vehículo propagador del liberalismo político. El caso gallego. A: FERRER BENIMELI, José A. (ccord.). Masonería, revolución y reacción. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gilabert, 1990.
VIBRANT, ASSOCIACIÓ CULTURAL, veure article de 30 de gener de 2016: Els tres presidents oblidats. [http://historiavibrant.cat/els-tres-presidents-oblidats/]
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail