Any Capmany i els Esbarts Dansaires

Enguany, tot acomiadant l’any Capmany, el tema m’obliga a parlar-vos d’Aureli Capmany i dels Esbarts de Dansaires degut a la meva personalitat i representació com folklorista deixeble d’en Capmany. I en restaré pagat si les meves paraules aconsegueixen que us torneu a reincorporar a la tasca i a treballar de ferm per la nostra estimada Catalunya.

Abans de parlar dels actes de commemoració d’Aureli Capmany, crec que és important de fer un comentari general el més breu possible, del que han estat durant el segle passat els Esbarts de Dansaires. En aquesta època en Capmany i uns quants patriotes, funden l’Esbart Català de Dansaires. Posteriorment apareixen d’altres esbarts dirigits per prestigiosos folkloristes i tots ells amb la mateixa  filosofia del primer, dedicats anar de poble en poble, a recollir les danses, els costums i les tradicions que encara hi eren vius, així com el que la gent gran recordava dels seus avis, tradicions transmeses oralment de pares a fills, evitant així que es perdessin llastimosament. Van ser  homes que estudiaven molt profundament la història de la nostra cultura tradicional i popular. Els reculls que van aplegar, no sols ens els van fer arribar per escrit, sinó que, sobretot les danses, les ensenyaren als grups de joves que en van formar esbarts dansaires per interpretar-les.

Investigadors folklòrics com Aureli Capmany, J.M. Batista i Roca, Prudenci Bertrana, Vicenç Bosc, Enric Vigo, Felip Blasco, Maspons i Lambros, Joan Amades, Valeri Serra i Boldú, Rossend Serra i Pagès, Josep Ventura i Llates Joan Rigall, etc. l’obra de tots ells ha estat excel·lent i molt profitosa (més si tenim en  compte que ells no tenien els mitjans d’avui) en el sentit de recollir i salvar de l’oblit i de la desaparició un gran nombre de danses i costums tradicionals de les quals avui, amb prou feines en restaria el nom. Així començaren els Esbarts de Dansaires. La Guerra Civil aturà les activitats d’aquests grups; però finalitzada aquesta en ressorgiren molts dels formats anteriorment, malgrat la repressió anticatalana que exercien els vencedors. Malgrat això, la majoria d’esbarts s’emparaven sota la protecció de parròquies catòliques o d’entitats de caràcter religiós que els nostres opressors no s’atrevien a prohibir. Es crearen altres esbarts i foren dirigits, la majoria, per antics dansaires dels grups anteriors a la lluita fratricida.

Esbart Català Dansaire, 1912

Els esbarts eren en expansió com les colles sardanistes, les corals, els grups excursionistes….. Es ballava en català. No es permetia, al principi, exhibir, en les escasses ballades que tenien lloc, el vestit típic català i molt menys la barretina catalana. De mica en mica els dansaires pogueren anar vestits amb calça curta, armilla o jaqueta de vellut. Les noies, gràcies a la labor de les mares, lluïen el vestit típic de pubilla. És justament en la postguerra que entra en escena el nou “Esbart Verdaguer” (que ja existia en el 1920), i que amb el  suport de personalitats econòmiques i fins i tot “polítiques”, juntament amb artistes, dissenyadors, i persones d’interessos varis, estigué segurament més preocupat per l’espectacle que no pas per la veracitat de la dansa tradicional catalana. Encara avui hi ha persones que creuen que les seves coreografies corresponen a la realitat de la dansa històrica i rebutgen la dels balls originals.

Alguns “esbarts” van anar creixent amb tècnica, i també perquè no en qualitat, però també, sovint, s’apartaven de la idea d’aquells capdavanters patriotes de començaments del segle XX. I tot començà a tortejar. Noves creacions de moviments, vestuaris de fantasies diferents que es presentaven com a danses i indumentària de Països Catalans. Alguns directors, no gaire preparats, oferien arranjaments fora de lloc. Solament se cercava l’aplaudiment dels espectadors.

El senyor Aureli Capmany, intentant frenar aquells moviments de degradació davant el perill que tota la feina i els esforços fets anteriorment fossin en va, els demanà que el que fessin, sobretot no fos en detriment de la dansa tradicional, però no van atendre la seva suplica, d’un home ja molt gran que tota la seva vida havia estat al servei de la cultura tradicional i popular catalana.

Van transcórrer els anys, sense que ningú, per manca d’autoritat, posés remei. A partir dels anys 60 els esbarts es desbordaren en gran nombre. A moltes poblacions es crearen nous esbarts, sovint, amb directors que havien estat simplement dansaires amb més bona voluntat però sense gaire formació en l’estudi i recerca de la cultura tradicional. La gent ballava per trobar grups de nois i noies, i era divertit i s’ho passaven bé; tanmateix, alguns, no tots, no ballaven amb esperit de catalanitat. Malgrat això, no deixava d’haver-hi cada dia més esbarts i això no era dolent, la llàstima era que continuaven ballant sense el sentit que representava la dansa tradicional, sorgiren noves danses de creació, danses, pretesament més espectaculars (la dansa tradicional per si sola ja és un espectacle, i no necessita res més) però sovint fora de la imatge catalana.

Pareu atenció que ens diu en Joan Amades en el seu estudi “Iniciació al Folklore” (1957-58):

“Les danses que integren els programes dels esbarts de dansaires i d’altres entitats dedicades al conreu del ballet popular com espectacle, no poden ser admeses ni considerades científicament, ni se’ls pot donar un íntegre valor folklòric llevat valuoses excepcions. Quan un document han cregut que no feia prou bonic per ésser presentat en públic, l’han adulterat per tal de donar-li un caient més vistós; el criteri que ha regit en la propagació de les danses populars per part de les entitats predites cau més en el caire del comediant que no pas en el folklòric ni en el científic. Ha estat norma corrent copiar o imitar els balls d’un grup per part d’un altre, sense un criteri sa de depuració i per persones incapacitades i poc expertes folklòricament, sense altra condició que la d’esser, o pensar-s’ho, un bon ballador, do que per ell mateix no comprèn les qualitats ni la preparació que cal que reuneixi l’investigador.”

Sembla que s’ha esfumat en molts casos el sentit comunicatiu de les danses actualment. Sembla que alguns responsables actuals dels esbarts han perdut qualsevol respecte per la història, la cultura i la seva natural evolució. Sembla que s’ha perdut, absurdament tot el rigor i l’acceptació d’unes regles de joc que no poden passar sense un estudi aprofundit del folklore i la tradició del nostre país. Enteses en tota la seva evolució.

L’any 1977, en ple canvi de situació del país vam començar a sentir-nos alliberats de la repressió franquista, amb la restauració de la Generalitat de Catalunya.

L’obra del Ballet Popular i posteriorment amb l’Agrupament d’Esbarts Dansaires de Catalunya, van intentar donar a conèixer algunes vies d’informació i formació de directors i dansaires, amb conferències, jornades d’estudi, etc.

I ara què? És molt atrevit donar consells i preveure el què succeirà en el segle XXl. Crec que és una gran responsabilitat la que tenen els esbarts, han d’aprofitar tot el que s’ha assolit al segle passat, cal tirar endavant amb el que és positiu i apartar del camí equivocat el que no és bo però la cosa principal és “fer pinya”, fer sentir la catalanitat a la gent que componen els diferents grups d’esbarts. Però sobretot és necessari divulgar la bona feina que fan els esbarts fidels a les danses tradicionals i convèncer als que per diferents motius no van per la via correcta i orientar-los a tots com el que som, companys de ruta.

Caldria considerar quin sentit tenen les nostres danses en l’actualitat, si el fet de ballar-les a la plaça o a l’escenari suposa algun tipus d’intenció comunicativa o simplement és un garbuix de moviments, més o menys atractius, buits de contingut o sense cap mena de llenguatge.

Dels Esbarts no veig en tots ells res més que un plany, queixant-se cadascú pel seu cantó, del desamor i inconstància envers les coses tradicionals nostrades. Heu pensat el motiu?… no serà que actualment el nostre poble no se sent identificat amb la interpretació que feu de les danses tradicionals?, cosa que no passa per exemple amb els castellers, bastoners, o altres manifestacions de la nostra cultura tradicional que no s’han apartat del camí. En aquest any de commemoració fóra bo que penseu en el que us dic. També voldria que els qui en sou fidels guardadors (que sortosament tampoc no en manquen entre vosaltres) anéssiu llegint durant el transcurs de l’any, els articles que us adreçaré i penséssiu si heu guanyat terreny en el camp de l’esmena, i en cas negatiu, treballar, no el que es pugui, sinó més encara, per tal d’infiltrar a tots els compatriotes el sentit del deure que a cadascú d’ells correspon elaborar, no solament perquè tot el que s’escriu no resulti lletra morta, sinó per l’abrandament de l’esperit patri – l’esperit que a tots ens fa germans –  i per l’enfortiment de la nostra estimada Catalunya.

Totes les civilitzacions, tant les presents com les més ancestrals, han tingut una preferència per la dansa i podríem afirmar que aquesta, seguida de les cançons, és la que dóna fesomia pròpia i caràcter a una nació. Malgrat tot, en el transcurs de les centúries les civilitzacions amb la barreja d’unes amb les altres, ajudades pel seu més decidit aliat el progrés, arriben a fer tants estralls, que moltes vegades si no fos per aquell esperit patri, la pàtria en vindria de menys i gairebé no sabríem si som moros o cristians, i això és precisament el que passa a Catalunya. La nostra posició geogràfica també és un dels factors que fan que la nostra terra es vegi sovint envaïda per gent, tant peninsular com d’enllà dels Pirineus, i en aquest incessant anar i venir de gents n’hi ha que s’aclimaten al nou terrer, però que no deixen d’aportar-hi amb la seva aclimatació un xic de saba de la qual són originaris, el primer pas per anar amb els anys desfigurant el país a què s’ha aclimatat el nou vingut.

Per tot això dit, doncs, és pel que foren creats els Esbarts de Dansaires, per ser un arxiu gelós i vivent de servar recollir, recopilar i recuperar les danses i costums ancestrals que donaren renom i fesomia pròpia a la nostra Catalunya. Segurament deureu pensar que a causa dels corrents actuals en què sembla que estem saturats de catalanisme fins al moll de l’os, siguin molts els que es dediquin a aquesta mena de sacerdoci que representa ser dansaire o capdavanter de les institucions esmentades, però no, amics, no. Els fundadors hi posaren tot el seu més gran entusiasme, però si no varen reeixir com cal, quina fou la causa?… Vosaltres mateixos teniu la resposta, que cada un dels que formeu part d’un esbart es respongui aquesta pregunta, que es posi la mà al pit i tingui la dignitat de dir ben alt si contribuí amb tot el seu esforç, si va fer tot el que calia per dur a terme la bona obra que us havíeu imposat, i un cop tingui feta aquesta lleial confessió amb Catalunya, si ha complert com cal, sentirà el goig de la tasca completa, però si dissortadament és a la inversa, que tingui la sinceritat de rectificar i portar-hi el seu ajut, per poc que sigui, doncs solament amb totes les voluntats aplegades aconseguireu el triomf de totes les aspiracions.

En general hem viscut un procés de degradació molt llarg i, en certs moments difícils de la nostra història col·lectiva, de vegades no hem estat prou conscients dels valors que ens jugàvem en aquest procés de degradació d’aquests valors que són eixos fonamentals que formen part de la nostra història i cultura tradicional.

Són aquestes paraules meves un reny? Jo crec que no. Són solament un esperonament perquè la consciència de catalans que porteu a dintre vostre, malgrat tot, no resti condormida, sinó que desperti i agafi l’empenta de tot nou jorn que comença i la volada esperançadora, que els nous temps que vivim siguin un nou triomf esclatant de la reconstrucció de tot el folklore de Catalunya, tan ric de tradicions que, quant aprofundiu en el seu coneixement, estic segur que us doldreu de no haver-ho fet abans i sereu un entusiasta més per donar-ho a conèixer no solament pel vostre poble o comarca, sinó per tota la terra de la nostra molt estimada Catalunya.

 

Carles d’Abàsolo, Etnòleg, folklorista, historiador, mestre de Danses Tradicionals Catalanes

L’arxiu personal de Carles d’Abàsolo, resultat de tota una vida dedicada a la recerca, el va dipositar a la custòdia del Museu etnogràfic de Ripoll on resta a disposició de tothom que senti la necessitat de conèixer com cal les nostres danses i vestits tradicionals.

Per donar suport a les iniciatives de recerca i a la divulgació independent de la nostra història, tradicions i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwitterredditpinterestlinkedintumblrmail