Ve de ben lluny: Barça i Catalanitat (Part II)

 

2 tribuna industria

Tribuna del Camp del carrer indústria (1909-1922)

En el decurs dels anys 10 del segle passat, el Futbol Club Barcelona ja s’ha distingit sense embuts al costat d’associacions de tota mena que pugnen per la recuperació de la identitat nacional, pràctica que no acostumen a realitzar altres equips de futbol. Ha donat suport a la nova Mancomunitat i abans d’acabar la dècada, aviat farà 100 anys, Daniel Carbó ja escriu que el club té la vocació de ser representant esportiu dels catalans. Per antítesi política gens dimssimulada, l’Espanyol planta batalla als camps i als despatxos, amb algun cim del despropòsit, com quan aconsegueix que el Barça perdi el campionat de Catalunya del 1916 a causa de l’alineació ‘indeguda‘ de Juan Garchitorena. El petit estadi del carrer Indústria, l’entranyable ‘Escopidora‘ de minses dimensions, s’emplena per veure les evolucions del primer ídol, el filipí Paulino Alcántara. Vistos des dels carrer, aquells culs dels seguidors deixen un renom immortal: Ja son els ‘culers’. En sec, en l’enriquida Catalunya que ha fet fortuna de la desgraciada Gran Guerra, es produeix quelcom similar a la conjunció d’astres. Les classes populars, amb més temps d’esbarjo, abracen el futbol com a distracció esportiva predilecta, just quan el Barcelona enceta la seva «Edat d’Or», que arrenca al fitxar dos fenòmens joves convertits en famosos de la nit al dia, el porter Ricardo Zamora i el mig esquerre, després davanter, Josep Samitier. ‘Sami‘ era ‘El Mag de la pilota‘, ‘L’home llagosta’ per les seves acrobàcies, la gran atracció d’aquella feliç capital que bullia alegre a les nits del Paral·lel.

Mostrando 2 fcb final 28.jpg2 inauguracio les corts

Inauguració del Camp de les Corts el 1922

Amb aquests líders, esclata una generació fantàstica de jugadors, avui dissortadament oblidats: Coma, Galicia, Sancho, ‘La Vella‘ Torralba, Vicente Martínez, Gràcia, ‘La Bruixa‘ Piera, Sagi-Barba… que enlluernen els contemporanis. Gamper, sempre altruista, sempre generós pel bé de la seva causa, es veu obligat a aixecar l’estadi de Les Corts per respondre tanta expectativa. Ho fa en temps record, només tres mesos. I el 1922, allò floreix en complet esplendor. Poderós al camp, català fins el moll de l’ós, fort en la via social, el ‘Barça‘ (batejat així des del Xut!) marxa triomfant entre gernacions que el converteixen en eix central del seu esbarjo. Arreu es ja definit com l’equip representatiu del territori i continuen les gresques contra aquells que defensen altres causes foranies que no son la seva, l’autòctona, la derivada de la terra que l’acull. Primo de Rivera, sota l’aquiescència d’Alfons XIII, dóna un cop d’estat i la dictadura es nota especialment a Catalunya. Com demostren texts i definicions d’Antoni Rovira i Virgili, el Futbol Club Barcelona s’estrena com aixopluc esportiu del catalanisme, augmenta la tensió a les graderies perquè el ‘foot-ball‘ és també, desenganyem-nos, fer la guerra per altres mitjans menys cruents. Arriba, el juny del 25, la xiulada a la ‘Marxa Reial‘ durant la celebració d’un homenatge a l’Orfeó Català. És la gota que vessa el vas de la paciència del poder militar i es tanca el club durant mig any, sota amenaça de desaparició. Gamper ha assistit a la protesta des de la llotja i queda convertit en boc expiatori d’aquell pols de força repressiu. El barcelonisme no protestava l’himne espanyol per esperit separatista, com al·legava el governador Milans del Bosch, sinó per ànsia de democràcia i llibertat, en reivindicació dels drets bàsics arrabassats.

2 guardies a les corts

Parella de guàrdies civils al camp de les Corts 

Joan Gamper és condemnat a l’exili, se’l fa únic culpable i accepta la cara factura que el portarà al declivi de salut i patrimoni. Tot i així, ningú no s’esborra, el club no perd ni un soci i la solidaritat fa que el campionat català no comenci fins que els rivals puguin comptar amb el concurs del Barça. Primera prova de resistència de materials superada amb escreix. Ja no hi ha marxa enrere, durant anys i panys Gamper ha convidat el bo i millor del futbol europeu a jugar a Barcelona i ara, el gran Barça és conegut arreu. Fins i tot, cap al final de dècada, Carlos Gardel es converteix en el seu primer ambaixador famós. I en la cèlebre final de Copa de Santander, Rafael Alberti cau rendit als peus de Ferenc Plattkó, el porter hongarès al que dedica una oda immortal. L’equip es torna invencible un cop donat el pas al professionalisme, a la plena consagració del futbol com a entreteniment de les classes populars i tot ve rodat. És l‘Edat d’Or que acabarà amb curiosa coincidència. D’una banda, la gran generació de Samitier i companyia envelleix mentre el poble prioritza la il·lusió pel nou règim de la República, innovador i de progrés, abans de seguir enlluernat amb la pilota, els partits o les celebracions ja multitudinàries després d’algun títol. Baixa el futbol, puja la política, però el Barça ja viu i es vist arreu com ambaixador esportiu de Catalunya, tota una potència que ha guanyat la primera Lliga organitzada a l’Estat en la temporada 28-29. Aviat, al tombar la nova dècada, la gent preferirà els mítings polítics al partit dels diumenges, viurem una davallada que resultarà un respir. Fins que arribi Josep Sunyol, el propietari de ‘La Rambla‘ amb el seu afortunat eslògan ‘esport i ciutadania‘. Seguim.

 

2 fcb final 28

L’equip del Barça del 1928

Article escrit per Frederic Porta exclusivament per Vibrant. Sèrie “El Barça i la Catalanitat”.

Part I: http://historiavibrant.cat/?p=627

Part III: http://historiavibrant.cat/?p=778

Part IV: http://historiavibrant.cat/?p=876

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail