Ve de ben lluny: El Barça i la Catalanitat (Part I)

Mostrando fcb 1910.jpgMostrando fcb 1910.jpg

La passió que el futbol desperta a Catalunya potser permeti alguns paral·lelismes arreu. Però enlloc trobareu una altra institució que sigui ‘més que un club’ com el Futbol Club Barcelona. Tot i així, malgrat ésser un pal de paller fonamental en el concepte de ‘catalanitat’, ni els mateixos culers saben ben bé d’on arrenca aquesta comunió única. El país disposa d’un bon grapat d’excel·lents periodistes esportius i també historiadors que han treballat força per escriure el relat conforme a com va succeir, evitant les lectures esbiaixades, interessades, emanades des del poder espanyol. Sobta que un fenomen tan central, tan important, no desperti curiositat entre els seguidors, els anomenats ‘culers’, els parroquians d’aquesta mena de religió laica o, si voleu, fidels a la gran definició de Manuel Vázquez Montalbán, als militants d’aquest exèrcit desarmat que representa els anhels, sovint frustrats, d’un país sense estat.

035bd3b4-b6e5-4162-bae4-837b4512500b

L’antic Camp de la Indústria

Les diverses directives del Barça tampoc mostren cap interès en popularitzar el coneixement del temps passat en clau blaugrana. També en futbol resulta bàsic saber d’on véns per explicar-te els trets de personalitat, d’on arrenca el teu tarannà, la teva particular manera de ser. Fet el preàmbul, això de ‘més que un club’ sona a resistència contra la dictadura franquista i prou. Bé, ja arribarem al moment en aquest passeig per temps pretèrits que només pretén ser un viatge superficial, sense aprofundir, a través de 116 anys d’una història convulsa i alhora apassionant. Als conservadors, als poderosos, no els hi agrada sentir que tot és política a la vida. En matèria de futbol, son els reaccionaris aquells que, de forma constant, s’omplen la boca dient que no és bo barrejar política i esports. En realitat, ells han estat per costum els primers en fer-ho segons els hi convingués…

803ca915-74f7-42ef-9e5e-0829c1e6a3a7
L’equip del 1900

A través de diversos articles expressarem aquest somer viatge divulgatiu sobre l’ànima i essència del Barça, creat el 1899 per un grapat d’entusiastes pioners, barreja d’estrangers i nadius burgesos que volien implantar aquí la nova pràctica de l’esport, convençuts de tots els seus avantatges. Picant l’ullet, el dia que Gamper, Wild i companyia decidiren fundar el Foot-Ball Barcelona, la ciutat vivia sota estat de guerra, generada pel ‘tancament de caixes’, aquella rebel·lió transversal contra els abusos de poder. Potser això va marcar el seu destí. En la primera dècada de vida, floriren equips de futbol per tota la capital i el curiós fenomen de la pilota colpejada amb el peu i dos equips formats per once futbolistes demostrà que havia arribat al país per quedar-s’hi. D’equips, n’hi havia un munt i es feien la guitza i la competència des del més ferotge ‘amateurisme’, la flaca de practicar-lo per amor a l’art. Així, el 1908, Joan Gamper, que era fundador però no havia estat president per ser menor d’edat, va decidir que la seva obra se li quedaria erta a les mans si no s’empescava ràpid una manera efectiva de fer-la créixer, quelcom que diferenciés el Barcelona (l’apocop popular de Barça no arribaria fins el 1922), de la resta de romàntics practicants del futbol. En pocs anys, Gamper havia aprés a parlar i escriure català. Ja no era Hans, sinó Joan, perfectament integrat i convençut partidari de la recuperació de la identitat perduda el 1714. Lluitava pel país, però es va trobar amb que només quedaven dues dotzenes de socis fidels a la seva idea. Solució? Refundar-lo seguint, com altres associacions amb empenta del país, el desig de recuperació, de renaixença d’aquella identitat arrabassada quasi dos segles abans. La jugada era magistral. Res de ser ‘un altre’ equipet de futbol com el Català, l’Internacional, l’X i tants altres (l’Espanyol és cas a banda). Es tractava de connectar amb el sentiment creixent del país a través, també, del futbol.

fa79cc91-d4ae-48d3-9254-e5f8b9d3ee1a
El Gimnàs Solé

De seguida -recordi el lector que fem un vol rasant de caire gairebé supersònic-, començaren les iniciatives en tal sentit. Primer, el club compra una senyera. Després, la vinculació de certs directius ‘conscienciats’ que venien de la política, com Gaspar Rosés, aconsegueix que les actes ja es redactin en català i s’empri la llengua com a vehicle oficial de comunicació. El primer historiador del Barça, el periodista Daniel Carbó ‘Corre-cuita’, ja intueix per on anirà la tendència quan defineix el Barcelona, sense arribar encara a 1920, com l’equip que s’escau als catalanistes com un guant a la mà. Un últim detall abans de finir la primera entrega: Precisament, l’any 1920, el quart equip del F. C. Barcelona portava l’inequívoc nom de ‘Separatistes’. Ja no volien enganyar ningú. T’ho deien ben clarament…. Seguim.

Article escrit per Frederic Porta exclusivament per Vibrant. Sèrie “El Barça i la Catalanitat”.

Part II: http://historiavibrant.cat/?p=706

Part III: http://historiavibrant.cat/?p=778

Part IV: http://historiavibrant.cat/?p=876

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail