1939, un conseller català evita la destrucció de Barcelona

Miquel Serra i Pàmies, conseller de la Generalitat de Catalunya i tresorer del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), va arriscar la seva vida, fins al paradoxisme, per salvar la capital catalana i els seus ciutadans de la destrucció i la massacre decretades pel Komitern de l’URSS amb la complicitat entusiasta del Partido Comunista de España (PCE). La guerra estava perduda i les tropes franquistes eren a les portes de la ciutat. Molts catalans no van saber mai la dramàtica i angoixant història d’aquest heroi que va plantar cara a Stalin.

La Guerra civil és també una guerra contra Catalunya

Les aspiracions nacionals dels catalans incomòden per igual a feixistes i republicans espanyols. Els feixistes llencen les seves bombes prioritàriament sobre la població civil catalana. Tanmateix, el president del govern espanyol, el socialista Juan Negrín, proposa un pacte de pau al general Franco sustentat en la unitat indivisible del territori espanyol que el general rebutja amb la clara voluntat d’allargar el màxim una guerra que li serveix per fer neteja d’opositors (qui diu neteja diu genocidi).

“Y si esas gentes van a descuartizar España, prefiero a Franco” (Manuel Azaña, president de la República espanyola)

A Barcelona, els excessos dels milicians anarquistes són aprofitats pels comunistes per aconseguir el control de l’ordre públic i un lloc a dins el govern de la Generalitat. Els brutals enfrontaments de maig del 1937 entre milicians del PSUC i de la UGT i milicians de la CNT-FAI i POUM acaben amb uns 500 morts, més d’un miler de ferits i la consegüent repressió d’anarquistes i trotskistes en benefici dels comunistes estalinistes que ja són hegemònics dins les institucions republicanes. Els comunistes espanyols, amb el suport de l’URSS, pretenen uniformar Catalunya com una regió més dins un estat centralista. Els catalanistes i els separatistes són marginats, fins i tot a dins les estructures de poder de la Generalitat.

Passats aquests, tristament coneguts, Fets de maig del 37, el president Companys nomena conseller de proveïments a Miquel Serra i Pàmies, un socialista de perfil catalanista i humanista. Aquest reusenc de 35 anys és el vicesecretari i tresorer del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que havia contribuït a fundar un any abans a partir de la unió de partits comunistes i socialistes catalans. Per la fermesa i lleialtat demostrades, a Miquel Serra li confia també la conselleria d’Obres Públiques. Els dirigents del PSUC encara mantenen la independència de la seva formació respecte del PCE, malgrat les pressions del comunistes espanyols per dissoldre’ls sota la seva única direcció.

Les autoritats comunistes de la República espanyola posen en marxa un pla secret per destruir Barcelona

La tardor del 1938 la guerra es decanta de manera evident a favor de les tropes franquistes, aquestes avancen com una piconadora després de la desfeta dels republicans a l’Ebre. Els principals dirigents republicans fan les maletes cap a l’exili, a la vegada que el govern de la República, instal·lat a Barcelona, crida a la població a la resistència a ultrança i continua enviant joves i vells, sense prou preparació, al front per a entretenir a l’enemic. Les autoritats comunistes activen el pla “Terra cremada”

El 24 de gener de 1939, es reuneixen els representants del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Lister per dissenyar el projecte de destrucció de Barcelona seguint les instruccions del Komitern de l’URSS. Disposen d’uns quants milers de tones de trilita, prou per dinamitar les principals fabriques, destruir els conductes d’abastament d’aigua potable i subministrament energètic, les vies de comunicació, les instal·lacions del port i els túnels del metro. Tot plegat, calculen, com a danys col·laterals necessaris, la mort indiscriminada d’uns quants milers de barcelonins.

“Amb la voladura del metro es destruiria una quarta part de Barcelona…” Miquel Serra explica en una carta al seu germà Josep.

En Serra assisteix a la reunió en qualitat de dirigent del PSUC. Veient que cap altre assistent mostra prou coratge per oposar-s’hi als totpoderosos agents comunistes, en Serra, amb el cor encongit, reacciona oferint-se ell mateix, com a conseller d’Obres Publiques, per enllestir-ne els detalls del pla i l’execució final. La seva intenció secreta és boicotejar aquest despietat pla sota la mirada inquisitiva dels membres del PCE.

“La meva tasca en aparença entusiasta i decidida va ésser dilatòria” 

Miquel Serra lluita en solitari, no es pot refiar de ningú; crea tot tipus d’entrebancs, convoca moltes reunions, provoca confusions en l’hora i lloc de trobada, enreda tan com pot i allarga al màxim l’execució del pla del Komitern esperant el moment, cada cop més proper, de la fugida dels agents comunistes abans que el seu sabotatge sigui descobert.

El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes estan a un dia d’entrar a Barcelona. Els membres dels governs de la República i de la Generalitat ja han marxat cap a l’exili. La ciutat queda buida de representants polítics. A dins d’una sala de l’hotel Ritz resten tan sols dos membres del PCE i tres del PSUC. Tots cinc s’observen neguitosos. Els del PCE tenen l’ordre de no abandonar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, volen arguments per poder denunciar davant del Komitern de Moscou als catalans de traïció i d’abandonar la ciutat a l’enemic. Els membres del PCE conviden a marxar primer als catalans, però en Miquel Serra té molt clar de què va la cosa, demana als seus companys que no es moguin i passen la nit tots plegats.

A la tarda de l’endemà, senten els crits del personal de l’hotel, els feixistes ja són a dos carrers. Tots abandonen la sala, cames ajudeu-me, cap als vehicles. Cadascú mira per la seva pròpia integritat. Miquel Serra és l’últim en arribar a l’exili francès, convençut d’haver salvat als barcelonins d’una massacre innecessària. A Paris es retroba amb la seva dona, però, en cap cas, no amb la pau ni la llibertat…

La conjura del PCE aconsegueix enviar als representants del PSUC als calabossos de Stalin

Davant la possibilitat que el Komitern reconegués el PSUC com a membre de la Internacional Comunista en igualtat de condicions que els comunistes espanyols, els dirigents del PCE porten fins al límit la seva ambició per eliminar al partit català. Els comunistes espanyols denuncien als representants del PSUC d’alta traïció entre altres acusacions d’allò més estrafolàries.

Amb enganys aconsegueixen que Miquel Serra i Josep del Barrio acompanyin al seu secretari general, Joan Comorera a Moscou amb la falsa creença d’anar a formalitzar l’ingrés del seu partit a la Internacional Comunista. Tan bon punt arriben, són apressats i enviats als calabossos de la Lubianka, la seu dels serveis secrets soviètics. Tot esperant un judici, són interrogats i torturats amb la brutalitat marca de la casa, que coneixerien bé tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes.

D’agost a octubre de 1939 es desenvolupa un procés que de bon començament ja sembla estar decidit abans de començar-lo i tot. Formen part del jurat, acompanyant al secretariat del komitern, Dolores Ibárruri “la Pasionaria”, Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Quan escolta el llistat de càrrecs, Miquel Serra pateix una crisi nerviosa. L’acusen d’anticomunista, trotskista, maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona; de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil.

Evidentment són declarats culpables de la majoria dels càrrecs i deportats a Sibèria. Per no fer més extens aquest article, no explicarem totes les peripècies del nostre heroi i els seus companys, des de la seva llarga fuga fins a l’exili definitiu a Mèxic on troba una colònia important d’exiliats catalans. Home íntegre i valent, a banda d’evitar la destrucció de Barcelona, impedeix que els recursos econòmics del PSUC vagin a parar a Moscou per dedicar-los íntegrament als exiliats catalans. No podrà tornar mai més a veure la seva estimada Catalunya per la qual tant es jugà la vida.

Miquel Serra i Pàmies mor a Mèxic el 1968. Tanmateix, no deixar de pensar-hi en la pàtria fins a l’últim dia. El 1940 havia fundat, junt amb altres companys, el Moviment Social d’Emancipació Catalana (MSEC) per donar suport a l’alliberament i la unitat nacional dels Països Catalans. Per tot plegat, la seva memòria mereix ser degudament honrada a tot Catalunya i, especialment, a la seva brillant capital, Barcelona, ciutat que va salvar in extremis de la vil destrucció.

Article publicat originalment a la Xusquipèdia

Ja podeu donar suport a les iniciatives de recuperació històrica, cultural i actes  fent-vos SOCIS de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail