La Venjança Catalana

Les tropes caminen, lleugeres, entre valls seques. Un sol de justícia castiga els curtits rostres impenetrables dels soldats. Xerren entre ells. Se sent parlar grec i aragonès entre d’altres llengües variades. La majoria dels infants, però, parlen català en els seus diversos accents. Vinguts de tota la geografia de la Corona. Són almogàvers, i la fama els precedeix. L’Anatòlia és una terra en guerra. Som a l’octubre del 1303.

 

Encara retenen a la retina, entre llòbrecs somriures, la batalla que tot just han lliurat. Ha estat una autèntica massacre. El riu Cízic, al nord de l’actual Turquia, n’ha estat testimoni. Més de tretze mil cossos maltrets guarneixen tenebrosament el terra. Un grapat de milers d’almogàvers han dut a terme, en uns dies, el que els nobles bizantins no han aconseguit en anys. I això no ho païran. Per ells, que uns mercenaris catalans vinguts de tan lluny els superin amb escreix resulta profundament humiliant. La Companyia Catalana, creada aquell mateix any 1303 per Roger de Flor, acumula victòries i poder. El pes polític al vell Imperi Bizantí del catalanosicilià augmenta significativament, i ja supera el pes de Xor Miquel Paleòleg, el fill de l’emperador. La frustració dels bizantins no trigarà pas en materialitzar-se en forma de traïció .

 

La Companyia Catalana, contractada per l’Imperi Bizantí

Un cop finida la conquesta de Sicília per part de la Corona el darrer quart del segle XIII i amb la Pau de Caltabellotta signada l’agost del 1302, un bon nombre de soldats romangueren sense activitat. Els almogàvers, que vivien exclusivament de la guerra i els saquejos i botins que n’obtenien, cercaren, així, una nova empresa. Roger de Flor, un mariner templer -expulsat de l’Orde-, nascut a Sicília de pare alemany, lluità amb les hosts catalanes que ocuparen l’illa i, en finalitzar la contesa, fundà una companyia mercenària: La Companyia Catalana d’Orient.

 

Entrada dels Almogàvers i en Roger de Flor a Constantinoble (pintat el 1888 per José Moreno Carbonero)

 

El setembre del 1303 la Companyia, contractada per l’emperador Bizantí Andrònic II, desembarca a Constantinoble després d’unes setmanes de viatge per posar-se al seu servei. Els mercenaris catalans són necessaris per aturar les incursions dels turcs a l’imperi. La flota, de trenta-sis naus, mil cinc-cents homes a cavall, mil homes de mar i uns quatre-mil soldats almogàvers acompanyats de les seves famílies, és rebuda amb tots els honors. Al llarg dels següents dos anys, la Companyia resultà victoriosa en nombroses batalles contra els turcs per tota la geografia de l’Anatòlia. Els combats, durissims, en nombroses ocasions lliurats en terres desconegudes i en condicions d’inferioritat numèrica, els valgueren una fama llegendària. Desenes de milers de turcs foren passats per les armes en tan sols uns mesos. La batalla d’Aulax, la de Tira, la d’Ània, la de Kibistra… Les hosts catalanes es feren amb la victòria vegada rere vegada.

 

Tanmateix, el xoc d’interessos amb els genovesos i la creixent malfiança per part dels propis bizantins, sumades a enfrontaments amb els alans, que habitaven també les terres per on passaven els almogàvers, dugueren les relacions a un punt crític. El comportament de la Companyia envers la població local no fou precisament exemplar; la fama de sanguinaris i brutals que tenien els soldats catalans era ben justificada. Després de passar l’hivern del 1304 al 1305 a la península de Gal·lípoli, els homes de Roger de Flor i Bernat de Rocafort, es sumen als de Berenguer d’Entença, tot just arribat per reforçar-los. És en aquest moment quan es produeix la traïció.

 

La Venjança Catalana

El 4 d’abril del 1305, mentre es reunia en un sopar amb el fill de l’emperador a Adrianòpolis, Roger de Flor i la plana major de la Companyia foren vilment assassinats a traïció pels bizantins, qui comptaren amb l’ajut d’alans i turcoples. Arreu del territori bizantí, en connivència amb els genovesos, enemics històrics dels catalans, els almogàvers ii els catalans i aragonesos eren perseguits i assassinats en una cacera sense clemència. La Companyia Catalana d’Orient restà reduïda a, si fa o no fa, tan sols 3.300 homes. És aleshores quan s’inicia la cruenta i inefable Venjança Catalana.

Roger de Flor, assassinat a traïció pels bizantins

Segons conta el cronista Ramon Muntaner a la seva famosa Crònica, en un enfrontament a Gal·lípoli entre mil quatre-cents almogàvers, comandats per Bernat de Rocafort i el propi Ramon Muntaner, i milers de bizantins, d’aquests darrers en moriren prop de vint-i-sis mil. Entre crits de Via Sus! Via Sus! i Sant Jordi! Sant Jordi!, els almogàvers exterminaren les hosts bizantines sense cap pietat ni clemència.Dies després, en el darrer intent per part dels bizantins d’expulsar els catalans de la península, que havien fortificat, les tropes de Miquel Paleòleg foren derrotades i massacrades. Durant mesos, els catalans es dedicaren a exterminar pobles sencers, a incendiar, saquejar i destruïr els territoris de l’emperador que els havia traït i assassinat el comandant. El 1309, havent deixat un camí de caos, mort i misèria per allà on ha passat, la Companyia es posa al servei del duc franc d’Atenes, qui està enfrontat amb els bizantins. Tot i conquerir per ell tres desenes de llocs, Gautier V de Brienne es negà a pagar el preu acordat als almogàvers, els quals li declararen la guerra.

Mapa dels ducats d’Atenes i Neopàtria, d’Enciclopedia.cat

 

Fins el 1311, l’almogavaria lluità sense descans fins la victòria, que suposà l’ocupació de les mítiques ciutats d’Atenes i de Tebes, que passaren a formar part del Ducat d’Atenes sota control català. Del Ducat estant, la Companyia conquerí més territoris creant així el Ducat de Neopàtria. Aquestes repúbliques militars, dirigides per un duc, estaven regides pels usatges de Barcelona a nivell jurídic. Al llarg de setanta anys, els ducats foren independents mantenint una estreta relació amb els altres territoris de la Corona. Tanmateix, Pere el Cerimoniós els incorporà formalment el 1380. Atenes i Neopàtria foren catalanes fins el 1388 i el 1390 respectivament, quan foren conquerides per el florentí Nerio Accianoli.

Els almogàvers, soldats i gestes llegendàries que encara retronen

L’origen del nom almogàver prové de l’àrab al-mogauar, que significa ‘els que provoquen aldarulls. Aquests soldats s’organitzaven en forma de companyies d’infanteria amb unes armes i armadures molt lleugeres. Aprofitaven el terreny al seu favor, tenien una alta mobilitat -donada per l’equipament que duien- i van ser creats per combatre eficaçment els regnes de taifes de la península ibèrica. El seu estil de vida, duríssim, dedicat exclusivament a la guerra, els convertia en armes de doble fil; podien ser potentíssims i útils en temps de guerra, però un problema greu en temps de pau. Dins les seves línies hi podien batallar soldats de diverses procedències, ètnies i llengües. El seu crit, ‘Desperta Ferro’, exclamat mentre colpien llurs escuts fent-ne eixir espurnes, encara és ben conegut.

Els Almogàvers, amb la uniformitat històricament acurada, vistos per l’il·lustrador Francesc Riart

 

En l’actualitat, set segles després de les llegendàries gestes de la Companyia Catalana d’Orient, roman en la memòria col·lectiva dels pobles que patiren l’escomesa almogàver un record amarg i profundament negatiu dels fets. Entre d’altres, destaquen el refrany “Que la venjança dels catalans caigui damunt teu” a Tràcia o el refrany “Vaig fugir dels turcs per caure en mans des catalans” a Parnàs. A l’Argòlida, Grècia, “catalana” era el pitjor insult que es podia dirigir a una dona. Tanmateix, perviu també en l’imaginari català el record dels soldats que no tenien por ni de res ni de ningú, que s’enfrontaren a tot i a tothom fent eterns els seus noms i el de Catalunya.

Imatge destacada:Il·lustradors Xavier Escura i Dalmau, Francesc Riart i Jou, Oriol Garcia i Quera.

Per recuperar la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra història fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail