Fills de la Il·lustració, de la raó?…

A una gran majoria de mortals si ens pregunten quin és el trinomi republicà, de ben segur que contestarem allò de llibertat, igualtat i fraternitat, i fins aquí tots contents.

Sobre el període que anomenen Il·lustració, inici de la modernitat perquè la raó ha de ser qui guiï les nostres actuacions, també hi ha un trinomi, però si ens pregunten quin és el trinomi de la Il·lustració, podria ser que ens quedéssim sense saber que contestar. Després de consultar la resposta podríem respondre que el trinomi esmentat té com a divisa l’empirisme, el racionalisme i la llibertat de consciència. Des del punt de vista de continuïtat històrica, diuen que som fills de la Il·lustració i que, per tant, aquest trinomi hauria de ser en bona mesura l’essència de les nostres actuacions i del nostre verb, però…

Als antípodes del trinomi il·lustrat podem trobar fets quotidians com són, per posar-ne un exemple, les opinions sense coneixement de causa, fet força habitual i que està força alimentat per un hàbit televisiu: les tertúlies. Tertúlies on molts dels seus “habituals” més que opinar, moltes vegades parlen sense coneixement de causa, vaja, sense tenir base empírica del tema que es debat.

 

Programa “Al Rojo Vivo” – TV La Sexta.

Un altre exemple que ens situa als antípodes trinomi il·lustrat, de la raó, el trobem en els tòpics establerts, i diem que són establerts perquè costen molt d’apartar de l’imaginari col·lectiu.

Davant el tòpic, o el que sempre ens han proposat com a veritats absolutes o immutables, cal tenir un sentit crític i treballar el dubte filosòfic (que no el dubte escèptic) basat a cercar allò que tenim davant nostre i així poder situar-nos el més a prop possible de la veritat, del que ens envolta. Feina no gens fàcil, però necessària, ja que aquest treball, entre altres feines a fer, ens ha d’encaminar a tenir consciència i responsabilitat com a ciutadans.

Tot i el que acabo d’exposar, sempre hi ha un espai per a les emocions que va més enllà de l’empirisme, de la racionalitat, però que cal contenir i saber “administrar” per no caure en passions que moltes vegades acaben desfermades i, quasi sempre, sense retorn.

 

 

Tot el que s’ha exposat fins ara ve a tomb per intentar explicar, des de la serenor, la repressió que vam viure, veure, patir i notar l’1 d’octubre a Catalunya. Va ser indignat i inhumana, i crec que és difícil justificar, o intentar explicar, com una persona(?) pot fer ús de la força, amb acarnissament, contra altres persones indefenses? No hi ha justificació, i aquelles persones que diguin que l’actuació va ser “proporcional” al moment, haurien d’haver tastat elles la “medicina” i després opinar si era tan dolça com diuen.

Val la pena recordar el poema de Federico García Lorca, el “Romancero de la Guardia Civil española”, i que resen així les primeres estrofes:

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

Que tenen de plom les calaveres pot ser un tòpic, però de ben segur que aquest és un tòpic que no està gens lluny de la realitat. I precisament, per ser de plom les calaveres són més pròxims als animals que als humans.

 

Quim Vendrell – Tarragona, octubre de 2017.

PS: escric això a 3 d’octubre, des de casa meva, en un carrer cèntric de Tarragona, on sempre hi ha molt trànsit. Hi ha tan de silenci que em fan mal les orelles.

 

Per donar suport a la divulgació independent de la nostra història i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail