Josep Dencàs (1900-1966), l’heroi incòmode

Hi ha personatges que retronen per les pàgines de la història, essent recordats i venerats per generacions i generacions. Qui no ha sentit mai els gloriosos noms de Francesc Macià, Pau Claris, Rafael de Casanova, Ramon Cabrera, Bernat Desclot o Ermessenda de Carcassona… Alguns noms, però, romanen oblidats per la història. Parlem de Josep Dencàs i Puigdollers, figura clau del nacionalisme català del segle XX.

Un jove d’idees clares i fermes

Josep Dencàs i Puigdollers nasqué el 19 de març del 1900 a Vic, Osona, però els seus pares, farmacèutics, es traslladaran al barceloní districte de Sant Andreu del Palomar, on creixeran els fills del matrimoni.  La família de Dencàs participava i col·laborava en una associació local del districte de Sant Andreu, el Centre Popular Catalanista, seu de la conservadora Lliga Regionalista d’aquell indret de la ciutat comtal. És en aquest centre on el joveníssim barceloní s’iniciarà en política, realitzant el seu primer acte públic un 11 de Setembre, a l’edat de 18 anys. Tot i que començarà diverses carreres, només acabarà la de Medicina, i serà a la universitat on entrarà en contacte amb el nacionalisme radical català, del qual ja hem parlat a VIBRANT.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-1966)

 

Amb tan sols dinou anys, el 1919, funda la Federació Democràtica Nacionalista amb Daniel Cardona i Civit, un altre dels personatges clau per comprendre el nacionalisme català. Tan important resulta que serà en un acte d’aquesta mateixa entitat en què es crearà, el 1922, l’organització Estat Català, un dels tres partits nacionalistes més vells d’Europa. Així, ja de ben jove, Josep Dencàs entrarà en contacte amb el nacionalisme català i s’impregnarà de les idees nostrades i de les corrents internacionals durant els anys del pistolerisme i la dictadura de Primo de Rivera. Tot i que Macià i Dencàs es trobaren en una reunió l’any 1924, no hi ha cap constància que el protagonista d’aquest article formés part de la resistència armada, però els historiadors versats tampoc ho descarten de totes totes.

La República Catalana, revulsiu per la seva vida

El 1931 es proclama la República Catalana i aquell mateix juny, a les eleccions a les Corts Generals espanyoles, Josep Dencàs és escollit diputat, càrrec que ocuparà fins el 1932, quan passarà a ser conseller de Sanitat i Assistència Social. Tot i la seva joventut, la fermesa i l’ímpetu amb el qual exercí els seus càrrecs són encara exemplars. La seva tasca al capdavant de la conselleria serà recordada per l’importantíssim esforç concentrat en feines de prevenció i assistència per les classes populars, les quals vivien en dures condicions d’insalubritat i precarietat, especialment a la perifèria de Barcelona. El 3 de gener de 1934, tanmateix, passà a ser el conseller de Governació, un càrrec molt relacionat amb els Fets d’Octubre del 1934, dels quals en fou figura cabdal.

Josep Dencàs amb el seu secretari, Torres Picart al Palau de la Generalitat (1932). Foto extreta del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHM)

Els Fets d’Octubre del 1934, final de la seva vida política

El sis d’octubre del 1934, diversos factors i condicionants portaren al President de la Generalitat d’aleshores, Lluís Companys, a proclamar l’Estat Català dins de la República Federal. El fracàs d’aquest intent revolucionari i l’ocupació espanyola comportà una setantena llarga de morts, l’ocupació militar de Catalunya, la suspensió de l’Estatut i l’empresonament de presos polítics, entre ells, el Govern gairebé al complet. Josep Dencàs aconsegueix fugir. Els mesos precedents a la revolució, se li va encarregar al flamant conseller, escollit amb aquest propòsit, que preparés un sotllevament. Emperò, la situació era precària i en tres anys no s’havia eliminat de les forces d’ordre públic elements monàrquics, espanyolistes i anticatalans. Els Mossos, escassos en nombre, eren insuficient per a realitzar tal cop d’efecte. El sometent no havia estat desarmat com calia. Les forces fidels al Govern i a la República no tenien bon material. Ras i curt, el Sis d’Octubre estava condemnat al fracàs d’antuvi.

 

Després de la desfeta, Dencàs fou acusat de ser-ne l’únic culpable. Amb la victòria del Front Popular, el 1936, fou l’únic conseller que no va ser restituit en el seu càrrec. L’opinió pública i els seus propis companys a la política institucional carregaren contra ell, vexant-lo i abandonant-lo malgrat el seu patriotisme i l’esforç que havia dedicat a Catalunya. De la ràdio estant, fou ell qui anà retransmetent al poble català els fets que ràpidament s’esdevenien. Fou ell qui, tot i saber la precarietat de la situació, s’enfundà l’uniforme paramilitar de les Joventuts d’Esquerra Repúblicana-Estat Català (JEREC) per comandar els pocs joves inexperts amb els quals comptava per fer front a l’exèrcit espanyol.

Desfilada de les JEREC el 1933. En ella hi veiem Dencàs i Macià, entre d’altres autoritats de l’època.

 

Uns fets, els d’Octubre del 1934, encara per esclarir

A falta d’una opinió de la perspectiva de Companys, els Fets d’Octubre de 1934 romanen encara ara en una tèrbola boira. Per què seguien, tres anys després de la proclamació de la República de Macià, nombrosos caps monàrquics dins les forces d’Ordre Públic? Per què posà Lluís Companys, un federalista, a Dencàs, independentista, a la conselleria d’Ordre Públic? Hi hagué desavinences o odis personals entre tots dos, al llarg dels mesos precedents? Per què fou acusat Dencàs d’ésser l’únic culpable de la derrota? Sigui com sigui, la figura de Josep Dencàs, heroi de Catalunya, ha romàs oculta i gairebé oblidada pel públic general. Després dels Fets d’Octubre, la seva vida política s’extingí. Tot i tot, la seva tasca a les dues conselleries que ocupà i el seu amor per la terra el fa digne valedor del nostre més càlid record. A ell se li atribueix la romàntica cita “He tingut a la meva vida només dos amors: la meva dona i Catalunya”.

Un nacionalisme ferm, intrasigent i netament separatista

El projecte de Dencàs, emmarcat dins d’Estat Català, tenia com a objectiu assolir una República Catalana d’arrel popular per tota la Nació, el que ara anomenem, Països Catalans. Sempre es mostrà contrari a l’anarquisme hegemònic i, quan ocupà la Conselleria de Governació, maldà amb el conegut com a Capità Collons, Miquel Badia, per combatre el crim organitzat i l’anarquisme, les fronteres entre els quals mai no foren del tot nítides. El programa d’Estat Català aprovat per unanimitat el 13 de març del 1931 ens pot donar pistes sobre el pensament pràctic de Dencàs: “nacionalització de la banca, poder exclusiu de l’estat de modificar tarifes aranzelàries, implantació de la tributació directa sobre la classe productora i el consum, creació de comitès d’estadística i nacionalització dels serveis de transports, tots els serveis públics, riquesa agrícola, fonts d’energia, primeres matèries i comerç”.

Milicians catalans lluitant a Porto Cristo, Mallorca, durant la Guerra del 1936

Així, parlaríem d’un nacionalisme socialitzant sense arrels marxistes, car, com escrivia el propi Dencàs “No vull entrar en els motlles de la dogmàtica marxista per formar un moviment polític jove i ardent sostingut sobre dos principis fonamentals: nacionalisme i socialisme”. Hem de tenir en compte, però, que la Guerra del 1936 i la Segona Guerra Mundial encara no havien tingut lloc i que, per a la majoria dels europeus, els dos corrents atractius i novedosos de l’època eren els feixismes i els comunismes. El propi Dencàs, en un altre article, es preguntava “Sóc comunista? Sóc feixista? Jo mateix no ho sé”. Unes preguntes filles del moment històric que visqué. Potser pot ajudar a esclarir aquests dubtes el seu company Daniel Cardona, qui deixà clar que “ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou” i que “el nacionalisme va de l’individu a l’Estat i no a l’inrevés”. Són conegudes les acusacions de “dictadoret de barri” o fins i tot les comparacions amb Hitler fetes pels seus enemics per tal de difamar-lo.

 

Malgrat tot i tothom, Josep Dencàs i Puigdollers romàn com un dels més grans referents ideològics de l’època, un nom que tots els catalans haurien de conèixer i respectar. Una figura controvertida i incòmoda, mal coneguda i pitjor valorada, però, tanmateix, un heroi que dedicà la seva vida, d’ençà de jove i mentre pogué, a la causa de l’alliberament de Catalunya. Independentista convençut quan la majoria dels catalans encara volien un encaix a Espanya. Nacionalista ferm en un context difícil. Català per sobre de tot. Josep Dencàs, heroi oblidat de Catalunya.

 

Per donar suport a la divulgació independent de la nostra història i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail