Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat! (Article Bilingüe Català-Occità)

Segons explica la tradició, la nit de l’1 al 2 d’agost de l’any 1218, la verge es va aparèixer a un comerciant d’origen occità, que vivia a Barcelona, ​​per encomanar-li una missió misericordiosa: fundar una ordre per rescatar de la captivitat als cristians que estaven en mans dels sarraïns.

PRINCESA DE BARCELONA, PROTEGIU NOSTRA CIUTAT!

Quan els àrabs van envair la península Ibèrica l’any 711, es va iniciar també un conflicte de religió entre cristians i musulmans que duraria més de set segles amb constants enfrontaments entre els dos bàndols. Una de les pràctiques habituals en les batalles, i també a les ràtzies, era que tots dos bàndols reclutaven presoners, i que després feien captius per ser utilitzats, la majoria de les vegades, com a servitud. Aquesta situació va anar en augment fins a convertir-se en un negoci. El preu de la llibertat dels captius augmentava i, ja al segle XIII, el preu s’havia triplicat per seguir en augment durant el segle XIV, especialment en captius que posseïen millors condicions físiques.

Tot i que l’administració dels regnes intentava posar fre a aquest tipus de pràctiques, va ser incapaç de trobar una solució. No obstant això, segons explica la tradició, la nit de l’1 al 2 d’agost de l’any 1218, la verge es va aparèixer a un comerciant d’origen occità, que vivia a Barcelona, ​​per encomanar-li una missió misericordiosa: fundar una ordre per rescatar de la captivitat als cristians que estaven en mans dels sarraïns.

Pere Nolasc havia nascut a Mas-Saintes-Puelles (Occitània), però s’havia traslladat des de la seva infància amb la seva família a Barcelona. Després de quedar orfe de pare als 15 anys, no va tenir més remei que encarregar-se del negoci familiar. Però no trigarà molt a involucrar-se com seglar en la tasca d’intervenir en els rescats de captius. Inicialment, ho fa a càrrec del seu propi patrimoni i més tard, davant la gran quantitat de captius, decideix fundar una sèrie de grups amb la finalitat de recaptar almoina per l’alliberament dels captius.

Disposat a dur a terme la missió que la Verge li havia encomanat, sota el consell de Ramon de Penyafort i recolzat pel rei Jaume I el Conqueridor, finalment Pere Nolasc, va veure complerta la seva tasca en 1235 quan el papa Gregori IX va aprovar l’Ordre Reial i Militar de nostra Senyora de la Mercè i la Redempció dels Captius sota la regla de Sant Agustí, obtenint d’aquesta manera el reconeixement oficial de l’Església.

Al segle XIII, el vocable “mercè” era sinònim de misericòrdia i s’aplicava a la redempció de captius. Els frares que vivien a la Casa-Hospital de Santa Eulàlia de Barcelona van obtenir en 1249 la llicència del bisbe de la ciutat Comtal, Pedro de Centelles, i  d’aquesta manera edificar la primera Església dedicada a Santa Maria, que els barcelonins anomenaven Casa de l’Ordre de la Merced, i per extensió a la seva Verge “la Mercè”.

L’Ordre, formada per religiosos i cavallers (frares llecs o coadjutors), va rebre la institució canònica del bisbe de Barcelona i la investidura militar del rei Jaume I el Conqueridor. Els seus vots eren el de pobresa, castedat, obediència i el de canviar-se  si fos necessari pels ostatges captius que estaven a punt de perdre la fe catòlica. Amb aquesta finalitat, tots els béns de l’Ordre estaven única i exclusivament destinats a l’alliberament de captius. Les primeres negociacions a la història d’aquesta Ordre es van fer a València i Balears i, amb l’avanç de la Reconquesta, es van traslladar a Andalusia i al nord d’Àfrica, i des del segle XV es realitzaven principalment a Tunísia, Marroc, Alger, Tetuan i Fes. A causa de la distància, cada vegada resultava més difícil  pagar el rescat del captiu i en algunes ocasions, especialment a Granada, l’intercanvi es realitzava en espècie (gra, teles, coral, or filat i bestiar) que la gent donava per col·laborar amb la causa. Cada redempció implicava un compromís,  doncs els redemptors portaven poders notarials per sostenir el pagament  amb l’embargament dels béns de l’Ordre.

Quan es recuperava un captiu, la majoria de les vegades aquest es trobava en unes condicions deplorables. A més d’alimentar, curar les ferides i malalties, havien de procurar-los una vestimenta. Quan el captiu s’havia restablert, tenia l’obligació d’acompanyar, per un temps, als frares de l’ordre per donar notícia a la comunitat del seu testimoni, ajudant d’aquesta manera a recol·lectar noves almoines per a pròximes redempcions. Transcorregut aquest període de temps, el captiu redimit rebia un vestuari complet, així com les provisions necessàries, una arma i dos sous per dia de camí fins a tornar al seu lloc d’origen.

La devoció mariana a la Mare de Déu de la Mercè es va difondre ràpidament per Catalunya i Occitània. En 1320 es funda en convent de Bordeus per atendre els captius marsellesos, a Cahors (1429), Avinyó (1434) i Riscle (1456). En poc temps, l’ordre s’ha estès pel regne d’Aragó amb 50 cases, i 22 a Castella, a més de França i Itàlia. Durant els anys 1302 i 1489, es van rescatar 18.623 captius, encara que molts dels religiosos van trobar el martiri i la mort en l’intent. A vegades, quan els diners no arribaven a temps o es presentava  alguna complicació en la negociació, a les hores,  feien presoner al frare responsable de la negociació i el  martiritzaven  fins a la mort.

Després de Jaume I el Conqueridor, els reis de la corona Catalana-aragonesa van seguir donant suport fervorosament l’Ordre de la Mercè, de la mateixa manera que ho van fer també els de Castella, afavorint l’expansió de l’Ordre per tot el territori americà, on la Mercè va arrelar profundament. En 1637, durant una plaga de llagostes, la ciutat de Barcelona va demanar la intercessió de la Mare de Déu de la Mercè. Després, en agraïment, el Consell de la ciutat (Consell de Cent) va nomenar la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, ​​desplaçant Santa Eulàlia, fins aquell dia única  patrona de la ciutat. Des de llavors, i segons explica la llegenda, sempre plou durant les festes de la Mercè. Diuen que són les llàgrimes de Santa Eulàlia que plora de tristesa cada 24 de Setembre.

És possible que actualment el concepte de misericòrdia i captivitat difereixi sensiblement del d’aquells dies. No obstant això, i malgrat les noves interpretacions, milers de persones, religioses  o laics, segueixen disposades a arriscar la seva vida per ajudar-ne d’altres. Són milers de voluntaris dispersos per tot el món els que mantenen viva l’esperança perquè la misericòrdia segueixi formant part de la humanitat. Sense oblidar que, tot i estar disfressada en el seu entorn, gairebé imperceptible al costat dels camaleònics captivadors, amagada, també avui dia conviuen noves formes de captivitat.

I, recordant els bells goigs que Mossèn Jacint Verdaguer va dedicar a la Mare de Déu:

Dels captius Mare i Patrona, puix del Cel Ens heu baixat: Princesa de Barcelona, ​​protegiu nostra ciutat (Dels captius, Mare i Patrona, ja que del Cel heu baixat, Princesa de Barcelona, ​​protegiu nostra ciutat)

Amb els meus millors desitjos, feliç dia de la Mercè!

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat!

Quand los arabis ocupèron la peninsula Iberica en 711, s’entamenèt tanben un conflicte de religion entre crestians e musulmans que se perlonguèt durant mai de sèt sègles  amb de constants afrontaments entre las doas partidas.

Una de las practicas abitualas dins las batalhas, e tanben dins las razzias, èra que las doas partidas recrutavan de presonièrs, qu’après los fasián captius e los emplegavan, dins la majoritat dels cases coma esclaus. Aquela situacion aumentèt talament que venguèt un comèrci. Lo prètz de la libertat dels captius aumentava e ja dins lo sègle XIII, lo prètz s’èra triplat e contunhèt d’aumentar al sègle XIV, mai que mai tocant los captius qu’èran dins las melhoras condicions fisicas.

E mai se l’administracion dels reialmes ensajava d’arrestar aquel tipe de practicas,  foguèt incapabla de trobar una solucion. Ça que la, segon çò que conta la tradicion, la nuèch del 1r al 2d d’agost de l’an 1218, la verge apareguèt a un comerçant d’origina occitana que viviá a Barcelona per li comandar una mission misericordiosa: fondar un òrdre per rescatar de la captivitat los crestians qu’èran dins las mans dels sarrasins.

Pèire Nolasc èra nascut a Mas Santas Puèlas (Lauragués), mas tre son enfança s’installèt amb sa familha a Barcelona. Après venir orfanèl de paire a sos 15 ans, Pèire esperèt longtemps per s’engatjar coma secular dins lo prètzfach del rescat dels captius. Al començament o financèt amb son patrimòni e pus tard, davant la granda quantitat de captius, decidiguèt de fondar una tièra de grops que lor tòca èra de requerir d’almòina per la liberacion dels captius.

Entestat a menar a bon tèrme la mission que la verge li aviá comandada, conselhat per Raimon de Penyafort e sostengut pel rei Jacme I lo Conquistaire, Pèire Nolasc vegèt fin finala, en 1235, son prètzfach realizat quand lo Papa Gregòri IX aprovèt l’Òrdre Reial e Militar de Nòstra Dòna de la Mercé e la Redempcion dels Captius, jos la règla de Sant Agustin, en obtenent aital la reconeissença oficiala de la Glèisa.

Al sègle XIII,  lo mot “mercé” èra sinonim de “misericòrdia”, e s’aplicava al rescat dels captius. Los fraires que vivián dins l’Ostal-Espital de Santa Eulàlia de Barcelona, obtenguèron en 1249 la licéncia de l’evesque de la ciutat comtala, Pèire de Centelles, en podent aital bastir la primièra glèisa consagrada a Santa Maria e que los barceloneses nomenavan “l’ostal de l’Òrdre de la Mercé”, e per extension apelavan sa verge “la Mercé”.

L’òrdre compausat per de religioses e de cavalièrs (de fraires laïcs o coadjutors)  recebèt l’institucion canonica de l’evesque de Barcelona e l’investidura militara del rei Jacme I lo Conquistaire. Lors vòts èran de pauretat, castetat, obesissença e de s’escambiar eles, se caliá, contra los ostatges captius qu’èran a mand de pèrdre la fe catolica. Amb aquela tòca, totes los bens de l’Òrdre èran destinats excusivament a la liberacion dels captius. Las primièras negociacions se faguèron a Valéncia e a las illas Balearas e amb l’avançada de la Reconquista, se desplacèron en Andalosia e al nòrd d’Africa, e a comptar del sègle XV se realizavan principalament en Tunisia, Marròc, Argièrs, Tetoan e Fès.  A causa de la distància, ven de mai en mai car pagar lo rescat dels captius e en qualques escasenças, mai que mai a Granada ont l’escambi se pagava en natura (granas, telas, coralh, fils d’aur e animals) que lo mond donavan per collaborar. Cada rescat èra normalament un gatge per la Mercé, pr’amor que los recrompaires donavan de procuracions escrichas per aver de garentias amb la caucion dels bens de l’òrdre.

Quand se recuperava un captiu, la majoritat dels còps, arribava dins de condicions deplorablas. Lo caliá alimentar, li garir las feridas e las malautiás e l’abilhar. Quand lo captiu s’èra restablit, èra obligat d’acompanhar durant un temps los fraires de l’òrdre per raportar son testimoniatge a la comunautat en ajudant atal a requerir d’almòinas pels rescats seguents. Puèi, lo captiu reimut recebiá de vestits, las provisions necessàrias, una arma e dos sòus per jornada de camin fins a son luòc d’origina.

La devocion mariana a la Verge de la Mercé se difondèt rapidament en Catalonha e en Occitània. En 1320 se fonda un convent a Bordèu per aculhir los captius marselheses, puèi a Caors (1429), Avinhon (1434) e Riscle (1456). Un pauc de temps après, l’òrdre s’estendiá dins lo reialme d’Aragon amb 50 ostals, 22 en Castelha e tanben en França e Itàlia. Pendent los ans 1302 e 1489 se rescatèt 18 623 captius e mai se fòrça religioses i trobèron lo martiri e la mòrt dins la temptativa. De còps, quand i aviá pas pro d’argent, o se passava qualque contratemps en la negociacion, martirizavan fins a la mòrt lo fraire responsable de la negociacion.

Après Jacme I lo Conquistaire, los reis de Catalonha e Aragon contunhèron de sosténer fermament l’òrdre de la Mercé, e tanben o faguèron los de Castelha en favorissent l’expansion de l’ordre sul territòri american ont s’enrasiguèt prigondament. En 1637, pendent una plaga de saltarèls, la ciutat de Barcelona sollicitèt l’intercession de Nòstra Dòna de la Mercé. Après considerar qu’ela venguèt decisiva, e en gratitud, lo conselh de la vila (nomenat Conselh dels Cent) nomenèt la verge patrona de la vila en botant Santa Eulàlia al segond plan. Tre alavetz, segon çò que ditz la legenda, plòu totjorn durant las fèstas de la Mercé. Dison que son las lagremas de Santa Eulàlia que plora de tristesa.

Es possible qu’a l’ora d’ara los concèptes de misericòrdia e de captivitat sián sensiblament diferents de los d’aquel temps. Ça que la, e malgrat las nòvas interpretacions, de milièrs de personas, religiosas o non, riscan lors vidas per ajudar las autras. Son de milièrs los volontaris escampilhats long del Mond que fan possible que la misericòrdia faga totjorn partida de la nòstra umanitat. Sens desmembrar que, —e mai son amagadas a l’entorn e de còps gaireben imperceptiblas al bòrd dels sequestrators camaleonesques— i a de nòvas formas de captivitat.

Uèi, remembram-nos los bèls “goigs”  que Jacint Verdaguer consagrèt a la verge:

“Dels captius Mare i Patrona,
puix del Cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu nostra ciutat”
Dels captius, Maire e Patrona,
car del Cèl nos sètz davalada,
Princessa de Barcelona,
protegissètz la nòstra vila

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

Per donar suport a la divulgació independent de la nostra història i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail