Otger Cataló i els Almogàvers posats al dia

De ben segur la imatge que teniu d’aquests personatges és errada, que us hi jugueu?…

Les al·legòriques representacions artístiques (pictòriques, escultòriques, etc.), pròpies de l’etapa romàntica al segle XIX, en tenen la culpa. La falta de rigor històric en la recreació dels vestits, els objectes i les armes, a banda d’altres components que abasten tots els àmbits de la vida quotidiana, han creat molta confusió que hem arrossegat fins als nostres dies. A partir d’aquestes representacions artístiques, en la majoria dels casos de gran valor pictòric, s’ha construït un imaginari, sovint atemporal i fals que s’ha repetit sense cap control en diferents suports com ara llibres, enciclopèdies, cinema, teatre, etc. i, fot-li que és de Reus!, ara Internet…

La nostra percepció històrica és esclava de la imatge i per aquest motiu, cal posar al dia, i amb urgència, la nostra imatgeria tal com ja han fet la majoria de nacions europees. Apa, anem per feina i posem fil a l’agulla:

Otger Cataló i els Almogàvers són uns personatges emblemàtics, que han esdevingut icònics de la nostra nació. La imatge que tots tenim al cap sobre ells és hereva de la representada en dos quadres igual d’icònics del s. XIX, però que en cap cas s’ajusten a la descripció històrica d’aquests personatges, ni estan representats seguint criteris seriosos de recerca documental basada en el registre iconogràfic i arqueològic, i, per tant, en desvirtuen la correcta percepció històrica. No us amoïneu, tot seguit ho mostrem amb el màxim rigor:

Otger Cataló (pintat el 1855)

Obra de Claudi Lorenzale, pintor català purista inspirat en l’art medieval, integrant del natzarenisme i representant destacat del romanticisme medievalista que és l’origen de la recuperació del passat històric de Catalunya confluint amb la Renaixença catalana.

Aquesta obra vindica aquest personatge de llegenda, gairebé mitològic, impulsor de la reconquesta catalana al segle VIII i origen romàntic del mot Catalunya. La primera referència escrita d’aquesta llegenda data del s. XV dins de Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona, escrita el 1438 pel cavaller i historiador català mossèn Pere Tomic

Una dada: “Mossèn” és el tractament d’origen medieval reservat a la dignitat de cavaller i als ciutadans honrats a tots els regnes de Catalunya. Com actualment es fa servir pels sacerdots, això també ha creat equivocs provocats per la falta de rigor històric; teniu un exemple recent en la pel·lícula Pàtria, dedicada a la llegenda d’Otger Cataló, on trobareu al cavaller Pere Tomic transformat, incomprensiblement, en un monjo benedictí.

Si hem de ser fidels a la llegenda, Otger de Cataló, got d’origen germànic, fou el senyor d’un castell a la Gascunya l’any 732. Tot un noble propietari de terres, que heroicament atura l’escomesa dels sarraïns a les valls pirinenques i, després de recuperar-se de les ferides de guerra, fa sonar el seu corn de caça per cridar als barons catalans a la reconquesta. Atenta la companyia!…. Segle VIII, noble, d’origen germànic resident a territori català-occità sota influència del regne dels francs…

Tot seguit descobrireu de la mà d’en Francesc Riart; amb tot el rigor històric, sustentat en les troballes arqueològiques i contrastat amb diferents experts medievalistes; la imatge correcta del nostre heroi i la dels barons de la Fama:

Otger Cataló. Porta posat un mantell ornamentat amb un galó de decoracions geomètriques d’influència carolíngia col·locat a la manera dels pobles germànics. Una túnica i un cinturó amb una sivella típicament tardoromans del s. Vlll-IX amb una bossa decorada d’influència tant franca com visigòtica, i unes calces amb corretges decorades per sivelles i punteres damasquinades d’or o directament d’or massís típic a les necròpolis franques a l’igual que les sabates. L’armament és típicament franc-carolingi. El mateix passa amb el corn.

Nobles del s. VIII i IX (possibles barons de la Fama). El cavaller de l’esquerra porta un mantell de teixit bizantí de cercles d’influència persa posat a la manera dels pobles germànics entre els quals s’hi conten francs, visigots i, en dates més properes, els carolingis. Va subjectat a l’espatlla dreta per un fermall decorat amb or i pedres precioses també a la manera dels pobles germànics. Una túnica tardoromana d’influència bizantina amb un cinturó que porta una sivella típicament tardoromana dels segles VIII i IX. A sota unes calces llargues amb unes proteccions tèxtils tardoromanes. Les sabates són d’influència carolíngia. Els guarniments del cavall són tanmateix tardoromans i la sella és provinent de les estepes de centre i est d’Europa.

L’armament és d’influència germànica. Tant el casc, format de plaques reblades, com l’ausberg de malla, l’escut i sobretot el conjunt format pel cinturó del qual penja un scramassax o punyal amb tot un conjunt de tatxes i fixacions documentades en el món franc-germànic.                                                             

Almogàvers:

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble (pintat el 1888)

 

Obra de José Moreno Carbonero, pintor realista escollit llavors pel Senat espanyol per a decorar una de les teles del saló de conferències. Representa l’arribada a Constantinoble, l’any 1303, de Roger de Flor al capdavant de la Companyia Catalana d’Orient, formada pels temibles almogàvers. Els reben, amb tota la parafernàlia, l’emperador Andrònic II Paleòleg i el seu fill, Miquel IX Paleòleg, envoltats pels membres de la seva cort.

El pintor malagueny va fer una gran tasca de recerca per a representar adequadament els personatges bizantins de l’època, fins i tot va recrear la catedral de Santa Sofia abans de ser transformada en mesquita. Carbonero es va desplaçar fins a París per a documentar-se sobre els vestits i l’orfebreria bizantins, i, buscant el màxim de realisme, va arribar a desplegar la tela a la plaça de braus de Màlaga on va fer desfilar als seus amics. Altra feina hi ha!, en els almogàvers i el seu comandant no va posar la mateixa cura i la distorsió és important. Ara ens hi posem:

Almogàver 1r per l’esquerra. Del Capell de ret de metall no n’hi ha cap constància documental, ni textual ni pictòrica, ni arqueològica. La pell que cobreix el tors no consta en cap descripció. Els dos dards que porta són curts i li falta la llança. Sembla que porta un escut penjat a l’esquena, una altra interpretació errada, no consta en les descripcions dels seus cronistes, penseu que la gran eficàcia ofensiva dels almogàvers radicava en la lleugeresa del seu equipament. Les calces de cuir i les avarques són l’única cosa que s’ajusta als texts, encara que millorables. Hi falten tanmateix les antipares, proteccions de les canyelleres del turmell a sota genoll que tant poden ser tèxtils com d’ant o cuir.

Almogàver 2n. La cuirassa d’escata és inexistent en les fonts i totalment fora d’ús en l’armament català de l’època. El coltell que li penja del cinturó és massa ample i no segueix cap tipologia pròpia de la imatgeria del moment, hauria d’estar representat com una mena d’espasa curta.

Almogàver de davant. A banda de la pell que li cobreix el tors, inexistent en les cròniques, les corretges que li creuen el pit i subjecten una mena de motxilla, són inventades. No hi ha cap constància de motxilles a l’època, les fonts només parlen del sarró, del qual sí que n’hi ha documentat ja des del món tardoromà, i que va penjant en bandolera. El penó que porta tampoc sembla gaire realista.

Atenent les cròniques de Ramon Muntaner, que acompanyà a Roger de Flor amb els almogàvers, les descripcions del gran Bernat Desclot  i les fonts iconogràfiques contemporànies, juntament amb curosos treballs de recerca arqueològica, podem mostrar la veritable imatge dels nostres herois, des de la vestimenta fins a les armes i els complements:

Almogàvers de l’època de Jaume I i de les guerres d’Itàlia, amb el clàssic sarró, armats amb una llança i dos dards per llançar com projectils, un gran coltell gairebé una espasa curta i un foguer amb el seu pedrenyal. Amb el cap cobert per capells tèxtils o de feltre i excepcionalment metàl·lics. Vestits precàriament amb tan sols una gonella (túnica) o una camisa, amb calces de cuir complementades generalment per unes antipares tèxtils o de pell tova i calçant unes avarques de cuir. Tot l’equip  que correspon a la seva condició d’infanteria lleugera.

“E no porten mas una gonella o una camisa, sia estiu o hivern, molt curta; e en les cames unes calces ben estretes de cuir, e als peus bones avarques de cuir. E porten bon coltell e bona correja, e un folguer a la centura. E porta cadascú una bona llança e dos dards, e un sarró de cuir a l’esquena, en què porta son pa a dos o tres jorns. E són molt forts gents, e lleugers per fugir o per encalçar. E són catalans, e aragonesos e serrans” –Bernat Desclot

Expedició catalana a orient amb els diferents tipus de combatents de l’exèrcit català, i els auxiliars turcs o turcoples (cavalleria lleugera al servei de Bizanci i de les ordes militars llatines). Desprès de les primeres campanyes, els vestits malmesos per la duresa de la guerra han estat substituïts per altres, llògicament bizantins, agafats a l’enemic. Tampoc cal descartar la possessió d’armes de vàlua important agafades com a botí de guerra com punyals, dagues o cascs que els donen un aspecte oriental sense perdre la condició d’infanteria lleugera.

El patge obrint la marxa amb les ames del seu senyor sobre la cota, és donar garsa per perdiu! No hi ha cap constància d’aquest cerimonial fins alguns segles més endavant. Ni la forma dels estendards, ni i les banderes tampoc no s’ajusten a les de l’època representada.

El cavaller primer per l’esquerra entraria dins de la cosa correcta, ara la resta de cavallers, això són figues d’un altre paner! Armament defensiu incorrecte, els guants de pell d’ant inexistents al s. XIV, l’ornamentació de la túnica és estranya i poc fiable i les proteccions del cavall del tot inventades. Hauria de portar l’heràldica pròpia del cavaller que en aquest cas representa a Roger de Flor.

Aquí teniu en Roger de Flor, comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient, recreat amb l’equip corresponent al seu rang i a la seva època:

Roger de Flor. La capa creuada sobre del pit, la cuirassa i la túnica són típicament bizantines; el casc, el capmall, l’ausberg de malla, les proteccions de les cames, l’escut i la protecció del cavall amb els guarniments són  típicament catalanes.

De ben segur, que d’ara endavant la nostra percepció serà més crítica amb la imatgeria oficiosa. Hi ha per llogar-hi cadires!, direu. Doncs tot just comencem… No entendrem prou els fets si no els veiem com toca…

 

Vibrant amb la col·laboració de Francesc Riart i Jesús Lloria

 

Per donar suport a la divulgació independent de la nostra història i cultura fes-te SOCI de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail