L’exili austriacista i la (possible) relació maçònica en l’exili

Advertiment previ:

Sobre els exiliats austriacistes i la seva relació amb la maçoneria en els territoris de l’exili, caldria consultar els arxius dels esmentats territoris, i per tant, en aquest article s’arriba a unes conclusions que són hipòtesi, i com a tals cal tenir-les en consideració fins que no siguin contrastades, o descartades si és el cas. S’haurien de consultar els arxius de Nàpols, Sicília, Viena, Milà i Anvers en particular, i tots els territoris dels Habsburg en general. I també els arxius maçònics del període que ens ocupa, sense oblidar  que el caràcter permanent d’una lògia no sempre ha estat una realitat tan evident com podria creure’s, ja que antigament els maçons es reunien a la sala posterior de qualsevol alberg, per exemple, i no ha estat fins a dates relativament recents quan les organitzacions maçòniques s’han dotat d’edificis permanents.

Un exili quantitatiu i qualitatiu

L’exili austriacista s’inicià el 1713 amb la marxa de l’emperadriu Isabel Cristina, arribant al seu punt culminant el 1714 amb la caiguda de Barcelona. Es considera que el nombre de persones exiliades, de totes les classes socials, fou d’entre 25.000 i 30.000, la meitat de les quals eren catalanes. Xifra important quantitativament i, també, qualitativament si atenem el perfil d’algunes de les persones exiliades.

Quan Nàpols i Sicília passaren a mans dels Borbons, anys 1734 i 1735, respectivament, una part dels exiliats d’aquests territoris (més de 250 caps de casa) van passar a un nou destí: la colonització del Barat de Temesvar (“la Nova Barcelona” o “Carlobagen”). La colonització fou un fracàs, i a part de les guerres amb el turc, la pesta minvà molt la seva població, i el 1740 els supervivents tornaren a Viena, en un primer moment.

El 1735, es dóna una xifra d’exiliats que va, aproximadament, de 8.000 a 13.000 persones, davallada que pel tema que ens ocupa no s’analitzarà, però que cal considerar prou significativa.

Dibuix de Nova Barcelona, avui Zrenjanin (Sèrbia). – Diari Ara, 07/11/2011

Els territoris d’acollida i l’ajuda reial

Itàlia fou la destinació majoritària dels exiliats austriacistes: Milà, Nàpols i Sicília (permutada per Sardenya el 1720). En menor nombre Roma, on es trobaven molts eclesiàstics; Viena com a lloc on estava la cort imperial, el poder;  i Flandes, tot i que encara està per estudiar.

Totes les persones exiliades foren classificades socialment per determinar l’ajuda a percebre i la destinació idònia, segons decisió reial i a proposta del Consell d’Espanya que era l’organisme encarregat de la gestió dels antics territoris hispànics d’Europa i que ara pertanyien a Cales VI d’Àustria. L’ajuda era qüestió de prestigi  i de compassió reial, i perquè Carles VI encara es considerava Carles III d’Espanya.

Agustí Alcoberro ens situa l’octubre de 1714, quan el Consell d’Espanya proposà al rei que tots els exiliats receptors de rendes o ajudes havien d’abandonar Viena. Ens parla de 388 persones, de les quals 14 es proposava que sí que podien romandre a Viena, ja que eren de la noblesa austriacista, eren de les de primera classe. Altres 278 havien de marxar a Nàpols, i entre les quals se’n trobava una de primera classe. I 96 a Milà, amb cinc de primera classe. A la part baixa de l’escala social es trobaven els més pobres, als quals se’ls assignava una lemosina (almoina).

Giovanni Stiffoni, a partir de l’Arxiu de l’Estat de Viena, ens  aporta la “Relación de todos los militares y demás sujetos, que gozan diario, tiempo que ha que siguen a S.M.C.C. y que llegaron a esta Corte”, que com el seu nom indica són les rendes percebuts per militars, viudes de militars…,  que relacionats per ordre jeràrquic ens dóna 9 categories, que amb comptabilització mensual van des de 47 florins a 8 florins i mig. Alguns d’ells, els que percebien les quantitats més elevades, podien assegurar-se una existència decorosa. Fet que s’intueix, però que costa de calibrar, atès que no es pot saber quin era el valor adquisitiu a la Viena del primer i segon terç del segle XVIII, tal com indica Stiffoni.

Els àmbits de sociabilitat també tingueren la seva importància, i ajudaren a mantenir els trets d’identitat, alhora que de poca integració, inclòs l’aprenentatge de l’alemany. Hagueren espais amb marcat contingut de classe  (de primera classe), així com activitats de caràcter social religioses. L’Hospital dels Espanyols, amb un caràcter assistencial, afavorí la sociabilitat popular, sobretot soldats i oficials.

El possible contacte dels exiliats amb la Maçoneria

A partir de la data de penetració de la Maçoneria en cada un dels territoris dels Habsburg, poden acotar les possibilitats que els exiliats en tinguessin algun contacte. També cal tenir en compte, com s’ha apuntat anteriorment, la divisió social dels exiliats, també per acotar-ho. Tampoc hem de perdre de vista el component ideològic, polític i social, tal com diu Helmut Reinalter: “[…] Com a fenomen social la maçoneria i les societats secretes van marcar d’una manera decisiva la Il·lustració, i van jugar un paper molt important en l’absolutisme il·lustrat […] Diversos grups com la noblesa antiabsolutista, la burgesia financera i els filòsofs, que gaudien de reconeixement social, però que en part mancaven d’influència política i no trobaven un espai adequat en les institucions existents en l’Estat absolut, es reunien en llocs no polítics…”.

La Maçoneria neix el 1717. El 1738 apareix la primera butlla papal (Climent XII) condemnatòria, i la següent el 1751 (Benet XIV). Condemnes basades en el fet que eren reunions sospitoses d’heretgia, ja que es reunien catòlics amb persones d’altres religions, fet que estava prohibit sota pena d’excomunicació. Tot i això, segons Ferrer Benimeli, a excepció de Roma i els països amb implantació de la Inquisició, la major part d’aquestes prohibicions van tenir poca vigència durant el segle XVIII.

A Viena, la primera lògia neix el 1742 i ho fa, segons Francisco González, a instàncies de l’arquebisbe de Breslau. Data que també confirma Jasper Ridley, afegint que “els seus membres van decidir organitzar una reunió especial per al 7 de març de 1743, en la que estarien presents alguns distingits germans estrangers… alertada la policia ho va considerar perillós i subversiu perquè era una reunió secreta d’homes que admiraven l’Anglaterra constitucional i protestant…”. Els assistents a la reunió foren detinguts, però pocs dies després foren posats en llibertat, i Maria Teresa d’Àustria prohibí les reunions de maçons.

A Itàlia, la Maçoneria fou introduïda el 1730 pels anglesos que vivien a Florència. Després de la condemna papal de 1738, la discreció maçònica fou total, però hem de tenir en compte que anteriorment Nàpols i Sicília ja havien passat a mans de la dinastia borbònica, que foren uns grans repressors de la Maçoneria.

Francesc I d’Habsburg i Lorena (1708-1765) – Marit de Maria Teresa d’Àustria, i maçó

Hipòtesi com a conclusió

Limitant-nos al tema del contacte dels exiliats austriacistes amb la Maçoneria en territori dels Habsburg, el que aquí es planteja és una hipòtesi de treball pendent de confirmar, o no, fins que no s’hagin estudiat els fons documentals adients. Tot i això, i també com a hipòtesi, cal considerar quatre variables que poden ser els estadis més proclius a aquest contacte:

  1. La gent de primera classe que podia gaudir d’una posició còmoda i, per tant, ociosa per poder-se dedicar a altres afers, i en els que no s’hauria de descartar la Maçoneria com espai de sociabilitat.
  2. Els militars amb una renda alta, que també podrien gaudir de temps ociós, i també participar en la Maçoneria, com ho podia haver fet la primera classe.
  3. Sembla més probable, si és que ho és, trobar aquest contacte a Anvers i a Àustria, ja que les prohibicions papals no van ser preses en la seva literalitat, ja que la majoria de monarques –exceptuant Espanya i Portugal- consideraven més perillosa la intervenció papal en els afers d’Estat, que una suposada conspiració de maçons.
  4. Itàlia, atesa la seva proximitat amb Roma, i que els territoris dels Habsburg es perderen el 1734, podria ser el lloc menys procliu perquè es produís aquest contacte, però no descartable en la seva totalitat.

 

Quim Vendrell Moreno – Gran Lògia de Catalunya

Fonts:
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail