Converses amb Fermí Rubiralta: l’independentisme del franquisme fins el Règim del 78

 

Fermí Rubiralta i Casas, nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1959, és un historiador català, referent en l’estudi de l’evolució del catalanisme i el separatisme català. Es llicencià en història contemporània a la Universitat de Barcelona el 1985 i es doctorà en Ciències Polítiques en la Universitat del País Basc, on resideix. Ha escrit nombrosos llibres sobre el catalanisme i és un expert en la figura de Daniel Cardona i Civit. Ens reunim amb ell al barri del Poblenou de Barcelona i caminem. Rambla avall. És dissabte i els nens juguen al parc on escollim seure, vora el mar. Avui parlarem de nacionalisme ferm i de separatisme.

Fa unes setmanes vàrem publicar a VIBRANT la primera, la segona i la tercera entrega de les converses amb l’historiador Fermí Rubiralta i Casas. Reprenem la conversa on la vàrem deixar, amb la Guerra del 1936 finalitzada i els nacionalistes organitzant la resistència.

Què s’esdevé un cop sembla que el franquisme sobreviurà a la caiguda dels règims de Mussolini i Hitler?

Després de la guerra, quan es veu que no s’acabara la dictadura, en Cornudella decideix seguir amb el Front Nacional de Catalunya. De 1945 ençà i fins el 1960, es produeix un relleu generacional molt important: el sistema de partits i els partits dels anys anteriors a la guerra pràcticament desapareixen. A nivell social, els anarquistes perden la preponderència a Catalunya en favor dels comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Arriben al poder aquells qui no han viscut políticament la guerra, i s’entra en una segona etapa, la dels moviments d’alliberament nacional.

 

Dins el Front Nacional de Catalunya passa el mateix, hi conviuen dues generacions, els qui han fet la guerra i els que defensen noves reivindicacions. Aquí parlem d’independentisme i de progressisme. La paraula separatisme queda relegada, quedant esborrada del panorama polític català. És en aquest moment, al voltant dels anys seixanta, quan apareix la definició clara d’independentisme i de sobirania nacional. Es reivindica obertament la independència dels Països Catalans i l’estel que fins llavors era blanc passa a ser roig.

Estelades aparegudes el 1968 i el 1972, respectivament

 

Neix aleshores el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) el qual, a partir d’una vessant molt europeista parla de les teories del colonialisme intern marcant les diferències amb el colonialisme del tercer món. El recorregut d’aquest partit es trenca l’any 1973 quan el franquisme entra en crisi. Com s’esdevinguè amb l’adveniment de la II República Espanyola l’any 1931, de nou, quan s’obre un període de participació, el moviment independentista s’esmicola i entra completament debilitat a l’època de la Transició al Règim del 1978.

 

Sempre arrosseguem els mateixos problemes…

Sí. D’altra banda, el 1977 té lloc la primera conferència d’organitzacions independentistes, a la qual hi assistiren deu partits que es proclamaven independentistes. Val a dir que no era igual, ni molt menys, el PSAN que, per exemple, un col·lectiu independentista d’alguna comarca. Aquesta feblesa i atomització de l’independentisme porta el moviment a esquemes mimètics, com ara la basquitis, és a dir, enmirallar-se en excés en la situació basca.

L’any 1980 tenen lloc les primeres eleccions a la Catalunya autonòmica. Hi trobem que cap força independentista assoleix l’entrada al Parlament. L’independentisme fa tard. A Catalunya, el moment en el qual hi hagués pogut haver molta més receptivitat per la via armada haguéssin estat els anys seixanta. Tanmateix, La Casa o ÈPOCA (Exèrcit Popular Català) es van preparar i formar tant que quan ho tenia tot prest per actuar havia canviat el context amb l’arribada de la Transició.

El Fossar de les Moreres l’Onze de Setembre del 1980

 

El PSAN sorgeix del FNC en una nova etapa. Apareixeran, al llarg dels vuitanta, nous grups i organitzacions com el Moviment de Defensa de la Terra (1982). Un dels grans avantatges del moviment independentista és que no va participar en la Transició a les institucions. No hi va haver intervenció política ni tampoc lluita a favor de l’autonomia. El seu paper, en aquest sentit, és immaculat. Davant la reforma dels anys vuitanta, hi ha dues vies: una és Terra Lliure i l’altra és la CRIDA, les quals conformaran la llavor de l’independentisme sociològic. A banda del Moviment de Defensa de la Terra, els quals també es troben dividits, no hi ha cap organització en la qual es vinculessin als independentistes, però tot i així existeix un moviment de joves enquadrats en un independentisme d’esquerres.

Totes dues convivien, però tenien cultures polítiques diferents: representaven un moviment que institucionalment no era existia. A finals dels vuitanta Àngel Colom fa el pas de la Crida cap a Esquerra Republicana de Catalunya. Heribert Barrera ajuda a desempallegar-se de la vella guàrdia del partit. A Lleida, Colom va realitzar aquell famós congrés per aconseguir dur l’independentisme a les institucions. Als anys noranta, tanmateix, s’acaba una etapa l’independentisme passa a ser sobiranista. Arribem, a partir d’aquí, al tripartit i a les raons que han portat al procés d’independència.

Comunicat de l’organització armada Terra Lliure (1978-1995)

 

Hem vist tota l’evolució del separatisme, de finals del segle XIX ençà fins a l’actualitat. Què podríem dir a mode de conclusió?

Al segle XIX encara es pensava que es podria construir quelcom amb Castella, Andalusia, Murcia… La idea de l’Estat espanyol no ha quallat. El gran avantatge ha estat el canvi de paradigma dels diversos ritmes dels Països Catalans, deixant enrere el essencialisme o el nacionalisme romàntic. La millor manera per tal que algun dia aconseguim els Països Catalans -confederació o federació. és la independència del Principat. Aquest camí és l’únic que sembla viable si observem el context actual. Un canvi així agilitzarà els ritmes a la resta del territori. Hi ha, també, qui diu que el gran enemic de l’independencia no serà Madrid ans Paris, perquè Perpinyà, si funciona la independència, oscil·larà cap a Barcelona.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail