Desmuntant els tòpics típics sobre maçoneria

El 1717, el 24 de juny, festivitat de sant Joan, quatre lògies de Londres, integrades per maçons acceptats (persones de professió liberal acceptades a les lògies de constructors, les lògies operatives) es federen, i creen la Gran Lògia d’Anglaterra. Neix així la maçoneria moderna, la maçoneria especulativa: no hi ha constructors operatius, però mantenen els principis i usos del gremi de constructors, les eines, els símbols, els rituals, … però amb contingut simbòlic i amb intencionalitat i finalitat universals. Es passa de la construcció d’un temple a la construcció de la persona (temple interior).

Els principis d’aquesta nova maçoneria queden reflectits el 1723 en la redacció de les Constitucions d’Anderson escrites pels Désaguliers i Anderson, de qui prenen el nom. Anderson i Désaguliers van cercar en la maçoneria un lloc de trobada d’homes de cert nivell cultural, amb inquietuds intel·lectuals, interessats per l’humanisme com a fraternitat, per sobre de les separacions i de les oposicions sectàries, que tants sofriments havien portat a Europa la Reforma i la Contrareforma. L’article fonamental d’aquestes constitucions és exigir a tot francmaçó la creença en Déu com a mitjà per a conciliar una veritable amistat entre els seus membres […] i un altre article deixa molt clar que cap atac o disputa seran permesos a l’interior de la lògia, i molt menys les polèmiques referents a la religió o a la situació política… i com a nota destacable d’aquella època, no es fa distinció ni de classes ni de creences polítiques o religioses (Ferrer Benimeli, J.A., «Masonería Española: mito o realidad»). El naixement de la maçoneria, doncs, es pot interpretar com una laïcitat on, al voltant d’un mateix espai, es troben en harmonia persones que professen religions diferents.

 

Per quin motiu la maçoneria s’estengué tan ràpidament per l’Europa del segle XVIII?

La resposta pot semblar frívola, però l’èxit es basà en la sociabilitat que imperà a Europa i, enfront dels clubs, cercles literaris, acadèmies…, la maçoneria fou més atractiva perquè aportava valors d’universalitat i de llibertat.

 

Amb la maçoneria apareix, quasi coetàniament, l’antimaçoneria

L’antimaçoneria generadora de literatura sense coneixement de causa, però que, en essència, adverteix del perill maçònic atès que vol trencar l’ordre establert, i no en pocs casos s’afirma que posa en perill l’església catòlica. Una antimaçoneria que en moments concrets de la història ha gaudit de l’oficialitat dels estats, provocant que la maçoneria fos prohibida, perseguida i reprimida, amb la pena de mort inclosa. En definitiva, el tòpic antimaçònic ha arribat a estar elevat a la categoria de veritat, i amb ella la repressió a la maçoneria.

 

La literatura antimaçònica ha creat molts tòpics

Sortosament avui dia gràcies a historiadors com, Ferrer Benimeli, Sánchez Ferré o Clara Resplandís, entre altres, que han relatat la història de manera objectiva i han fet possible desmuntar tòpics maçònics revolucionaris, com, per exemple, que durant el segle XVIII, a França, hi hagué molts capellans (més de 3.000) que pertanyien a la maçoneria,contràriament al tòpic d’anticlericalisme que la persegueix; dels 53 signants de l’acta d’Independència dels Estats Units Amèrica, el 1776, només 9 eren francmaçons, altres 23 són dubtosos, i la resta no ho eren, oposant-se així al discurs del tòpic que la majoria de signants de l’acta d’independència eren francmaçons; no va existir cap complot maçònic que originés la Revolució Francesa, en oposició al tòpic de conspiració maçònica de 1789.

Si falsa ha estat la història dispensada per l’antimaçoneria, cal dir que el proselitisme fet sense fidelitat a la història per moltes de les persones que pertanyem a l’orde, òbviament amb intencionalitat diferent, ha afavorit els tòpics.

Bona part del sentit pejoratiu atorgat a la maçoneria, i sobretot pel que fa a la seva intervenció en períodes revolucionaris, té el seu origen en l’obra antimaçònica del clergue Agustín Barruel publicada l’any 1797 a Londres, i traduïda al castellà el 1812, Memoria para servir a la historia del Jacobinismo, que posa la maçoneria en el centre de la conspiració de la Revolució Francesa. També han contribuït a l’antimaçoneria les diferents encícliques papals, la primera el 1738, de Climent XII, In eminenti, fet que suposà que en països ultracatòlics (ultramuntans) la maçoneria fos prohibida, perseguida i penada fins i tot amb la pena de mort.  Prohibició que a l’Estat espanyol, paradigma de l’ultramuntanisme, representà que la maçoneria espanyola no prosperà durant el segle XVIII, tot i que en alguns textos o articles d’història recents encara consta, i aquest és un altre tòpic, que Carles III i el seu primer ministre, el comte d’Aranda, foren qui introduïren la maçoneria a Espanya, si bé fou tot el contrari: va ser el monarca europeu que més la va perseguir, tal com demostra la seva correspondència per combatre-la.

La maçoneria s’introduí a l’Estat espanyol el 1812, mercès als regiments napoleònics, i tingué el període de més auge durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), però la seva decadència es produí ben aviat, el 1898, perquè se la culpabilitzà de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, ja que el tòpic relata que es perderen perquè Segismundo Moret, el ministre espanyol d’ultramar del moment, era francmaçó. De fet, la pèrdua de les darreres colònies espanyoles fou producte de la voluntat d’emancipació dels pobles llatinoamericans, amb la valuosa col·laboració de la incompetència del govern espanyol.

El tòpic diu que la maçoneria fou la impulsora de la independència de Llatinoamèrica. Ben cert que la majoria de pròcers de la independència integraven la “Logia Lautaro”, però encara és més cert que no era una lògia maçònica, sinó una lògia patriòtica que només tenia com a finalitat l’alliberament dels territoris d’ultramar del regne d’Espanya.

En els inicis segle XX, el 1903, ens trobem una fabulació d’important transcendència política i repressiva: Els Protocols dels savis de Sió (L’objectiu d’aquesta publicació era justificar ideològicament els pogroms que sofrien els jueus a Rússia), llavor de l’antisemitisme que posteriorment portaren a terme el feixisme i el nazisme, i també el comunisme. Aquí hem de tornar a citar a Ferrer Benimeli i el seu treball El contubernio judeo-masónico-comunista: del satanismo al escándalo de la P-2, on fa la comparativa amb el que va ser el text  original de Maurice Joly, i el text que es modificà posteriorment per la policia tsarista, l’okhrana, canviant els actors i el títol, òbviament.

Tampoc es pot oblidar el contuberni judeo-maçònic-bolxevic del pare Tusquets, qui amb altres personatges, abans i durant la Guerra Civil, elaborà per a la “croada” franquista una relació de més de 60.000 suposats francmaçons, quan a l’Estat espanyol n’hi havia, a molt estirar, 6.000.

 

Quaranta anys de dictadura i de discurs antimaçònic deixen la seva empremta

Mort el dictador el discurs continua existint, i un bon exemple el trobem el 23 de setembre de 1976, al diari El País, a l’apartat “cartas al director” i amb l’encapçalament “Ejercicio de ingreso: matar a un niño”, signat per Jorge Vilallonga, publicava el següent: […] No hace mucho tiempo oí a personas que habían asistido a un masón moribundo lo siguiente: los masones al ingresar en la masonería tienen que matar a un niño pequeño, crimen que les ata para siempre y de cuya organización no pueden salirse por eso mismo. […] Por eso creo que como patriotas, deberíamos atacar en cuanto fuese posible a esa organización…

J. Boor és el pseudònim de Franco

En el segle XXI la literatura antimaçònica encara té recorregut i clientela a través de les pàgines web, on, a part de la literatura corresponent, es poden descarregar els Protocols, el llibre de Franco, Masonería, escrit sota el pseudònim de Jakin Boor, i també els llibres de Ricardo de la Cierva, l’autor antimaçònic espanyol del segle XX per excel·lència. En l’actualitat, el personatge més destacat en l’antimaçoneria és el capellà Manuel Guerra Gómez, qui mereixeria una anàlisi sencera de la seva visió (anti) maçonica.

 

Quim Vendrell Moreno -Gran Lògia de Catalunya

 

Fonts:

FERRER BENIMELI, J.A., «Masonería Española: mito o realidad», Tiempo de Historia, núm. 2, 01-01-1975.
CALLAEY, Eduardo R. El otro imperio cristiano: de la Orden del Temple a la francmasonería. Madrid: Ediciones Nowtilus SL, 201. 175-176 p.

http://www2.uned.es/dpto-hdi/museovirtualhistoriamasoneria/6historia_

SÁNCHEZ FERRÉ, Pere. La maçoneria a Catalunya (1868-1947), Volum I.  Premià de Mar: Clavell cultura SL, 2008. 21p.
ZELDIS MANDEL, León. «La Logia Lautaro y la Francmasonería», Centro Ibérico de Estudios Masónicos (CIEM), núm. III. Madrid, 2012. Reprodueix els estatuts de l’esmentada lògia, on es demostra que no era de caire maçònic.
FERRER BENIMELI, José Antonio. El contubernio judeo-masónico-comunista: del satanismo al escándalo de la P-2. Madrid: Istmo, 1982.
JOLY, Maurice. Diálogo de los infiernos entre Maquiavelo y Montesquieu, o la política de Maquiavelo en el siglo XIX. Brussel·les: A. Mertens, 1864. L’obra és una sàtira contra Napoleó III. El nom de Napoleó però, no és pronunciat ni una sola vegada. És Maquiavel el que parla en el seu lloc. Montesquieu s’escandalitza de la hipocresia i el cinisme del seu interlocutor.
PRESTON, Paul. «Una contribución catalana al mito del contubernio judeo-masónico-bolchevique». Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, núm. 7, 2007.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail