El «Memorial de greuges» de 1760. Desmuntant tòpics

Abans d’entrar directament  en el contingut del document el «Memorial de Greuges» de 1760, tractaré de rebatre breument alguns tòpics en relació al que va representar la Guerra de Successió a les Corones Catalano-Aragonesa i Castella. Alhora faré algunes aportacions per tal de situar el document en el seu moment històric, i destacar la importància que té en aquest context. I  ho faré a fi de defensar l’estudi i el coneixement de la nostra història a partir de la seva pròpia realitat i no del manlleu d’abstraccions alienes que poc ens ajuden a la seva comprensió.

El primer tòpic, seguit per la historiografia espanyola més conservadora, és la d’argumentar que la Corona Catalana-Aragonesa va fer un acte de sedició i rebel·lia i en conseqüència estava justificat el tracte que va rebre.

En relació a aquest punt convé fer referència al conjunt d’articles publicats a la premsa de Londres després del Tractat d’Utrecht. És prou conegut que els publicistes londinencs retreuen l’incompliment anglès al Pacte de Gènova. Passa, però, més desapercebuda la defensa que en fan del capteniment dels catalans que segueixen les lleis pròpies i constitucions, contra una actuació forana. Lleis i constitucions que, recorden, tenen l’empara del rei Carles III, de la casa d’Àustria, i el Papa, eximint-los en conseqüència de qualsevol culpa de sedició o rebel·lia.

És important destacar aquest pensament de sedició i rebel·lia que complementat amb la catalanofòbia ha estat determinant en la nostra relació amb Espanya des del moment de la creació de l’Estat Espanyol contemporani. Estat que neix després de Guerra de Successió i que justament es fonamenta en la negació de la realitat catalana.

Carles III (casa d’Àustria) al port de Barcelona

El segon gran tòpic  al qual, durant anys,  ha donat suport la historiografia més progressista catalana i espanyola no és altre que pontificar que va ser gràcies al resultat de la Guerra de Successió que es va poder dur a terme la modernització de les institucions pròpies de Catalunya i,  per extensió, les de la Corona Catalana-Aragonesa.

Institucions pròpies que consideraven una rèmora una antigalla i, conseqüentment, l’annexió a Castella, amb tot el canvi institucional polític i nacional que això va implicar, hauria permès segons aquesta visió la modernitat i un gran desenvolupament de Catalunya en tots els ordres, superant la decadència anterior.

És un relat bonic que durant anys va fer furor a la universitat catalana però que en absolut respon a la realitat. El propi «Memorial de Greuges» de 1760 el desmenteix pel que fa a les institucions de manera rotunda i continuada en tot el seu desplegament d’arguments.

Cal tenir presents, en primer lloc, les aportacions fetes darrerament per l’arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche, que deixen sense  sentit parlar de decadència catalana abans de la Guerra de Successió, i els treballs de recerca sobre institucions catalanes i el seu corpus jurídic des de Víctor Ferro a les més recents d’Eva Serra i Josep Capdeferro sobre el Tribunal de Contrafaccions, el primer tribunal constitucional conegut a Europa. Aquests estudis desmenteixen rotundament els dos conceptes del tòpic comentat.

I amb no menys rotunditat s’expressa Joaquim Albareda quan diu:

«Per un habitant de la Corona Catalana-Aragonesa, quina modernitat significava la pèrdua de representació política, la militarització, la imposició d’una contribució abusiva sense l’aprovació de les Corts, i en darrer lloc, l’aristocratització dels càrrecs municipals en perjudici dels representants gremials?»

En el darrer llibre de l’economista Miquel Puig Un bon país, no és un país low cost: Una proposta contra la indecència, l’autor entra de ple des d’una visió contemporània al tema que es plantegen els autors del «Memorial de Greuges» de 1760,  la certesa que l’èxit i el fracàs dels països rau en la qualitat dels seus  governs  i, a més a més, recull un fet citat per l’historiador Jordi Nadal que s’escau plenament fer-hi aquí una referència:

“A  mitjans del segle XVIII,  el cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona escrivia  que si Catalunya tingués un «govern honest» i una «constitució» com la britànica podria competir amb Liverpool i Manchester, aleshores meques de la industrialització.”

Justament el mateix que critiquen els redactors del «Memorial de Greuges» de 1760 però no s’emmirallen en la constitució i el govern anglès sinó en les constitucions pròpies catalanes i la forma de govern que havien tingut fins a l’annexió a Castella.

És més, és el govern anglès el que pren exemple de les darreres constitucions catalanes de 1702 i 1706.

Segons Geoffrey J. Walker va ser Mitford Crowe representant anglès a Barcelona i signant del Pacte de Gènova qui a partir de les concessions realitzades per Felip IV (V a Castella) i Carles III (casa d’Àustria) va reclamar incloure en el Tractat d’Utrecht el permís d’un vaixell de 500 tones de béns i mercaderies lliure d’aranzels per ser venudes a la fira de Portobelo (avui dins de la província de Colón a Panamà), cosa que es va acceptar i va produir un benefici superior al que proporcionava el asiento de negros.

Carles III (casa de Borbó)

En els nostres dies ha aparegut un nou tòpic més, que no és altre que considerar la Guerra de Successió a les Corones Catalana-Aragonesa i Castella a part d’una guerra d’abast internacional, també ser considerada com una guerra civil.

El que suggereix aquesta argumentació és que l’annexió violenta per part de Castella de la Corona Catalana-Aragonesa destruint una unitat política, jurídica i nacional i la substitució  per una altra d’estrangera no mereix consideració suficient en aquesta anàlisi.

Únicament es valora la substitució d’un règim parlamentari o pactista per un altre de caràcter absolutista. I s’ignora que Castella ocupa i sotmet els territoris de la nació catalana i l’Aragó fent ús de la ideologia que li proporciona l’absolutisme com la més  eficaç eina que disposa per fer efectiva l’ocupació i la submissió, en definitiva per tal que esdevinguem  castellans; després en diran espanyols.

L’Estat Espanyol neix negant la realitat catalana que vol incloure i d’aquí ve el seu fracàs. D’alguna manera això ja es diu al «Memorial de Greuges» de 1760, en el qual  es denuncia que els beneficis de la unitat eren per Castella i els greuges per a nosaltres.

En la línia que havia anunciat en començar de conèixer la nostra història a partir de la pròpia realitat, el que podríem definir com una anàlisi nacional de la nostra història, vull mostrar-vos una aportació del professor Josep Maria Batista i Roca que a part de desautoritzar els tòpics assenyalats ens proporciona un canemàs sobre el qual bastir una visió dels darrers tres segles més versemblant. La recollim aquí perquè és molt poc coneguda i segur que ens ajudarà.

En la seva comunicació Josep Maria Batista i Roca, ens diu que des del segle XVII hi ha hagut, a casa nostra, tres renaixences que abracen aspectes econòmics polítics i culturals.

Alhora defineix com renaixença, no un retorn al passat, sinó com un salt que fa la societat catalana en sobre la base de la pròpia realitat i esperonada per les aportacions que vénen de l’exterior. L’Albert Garcia Espuche parla d’un desenvolupament sostingut des del segle XV i anteriors que mai s’havia trencat internament.

A la primera ell l’anomena Renaixença Barroca i ve del segle XVII, el seu desenvolupament queda mitigat, diu, però no aturat pel resultat de la Guerra de Successió. Continua aquest desenvolupament en somort fins a finals del segle XVIII que dóna origen a un nou esclat que ell anomena la segona renaixença o Renaixença Neoclàssica que queda parcialment aturada novament pel període absolutista de Ferran VII. Malgrat aquesta nova frenada, el procés continua fins a produir-se la darrera renaixença, segons ell,  que és la coneguda per tothom i que ell anomena Renaixença Romàntica.

Podríem seguir el fil argumental d’en Batista i Roca i preguntar-nos, la Renaixença Romàntica va ser aturada per les dictadures de Primo de Rivera i Franco?, ara som en una quarta renaixença?

En la pròxima publicació coneixereu en profunditat aquest primer Memorial de Greuges i el que va significar…

Autor: Jordi Miravet Sanç, Economista i President del Memorial 1714

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail