Converses amb Fermí Rubiralta: La II República Espanyola i la Guerra Civil

Fermí Rubiralta i Casas, nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1959, és un historiador català, referent en l’estudi de l’evolució del catalanisme i el separatisme català. Es llicencià en història contemporània a la Universitat de Barcelona el 1985 i es doctorà en Ciències Polítiques en la Universitat del País Basc, on resideix. Ha escrit nombrosos llibres sobre el catalanisme i és un expert en la figura de Daniel Cardona i Civit. Ens reunim amb ell al barri del Poblenou de Barcelona i caminem. Rambla avall. És dissabte i els nens juguen al parc on escollim seure, vora el mar. Avui parlarem de nacionalisme ferm i de separatisme.

 

Fa unes setmanes vàrem publicar a VIBRANT la primera i la segona entrega de les converses amb l’historiador Fermí Rubiralta i Casas. Reprenem la conversa on la vàrem deixar, durant la II República Espanyola. En caure la Dictadura de Primo de Rivera, a les rengles del separatisme hi apareixen una sèrie de problemes i dilemes. Al faltar aquest ‘enemic constitutiu’ que aglutini les forces d’oposició, hi ha el 1931 el que l’historiador Enric Ucelay Da Cal anomena ‘la crisi dels nacionalistes catalans’. Què ha passat?

Francesc Macià proclamant la República Catalana

Arribem al 14 d’abril, la Proclamació de la República Catalana i els famosos tres dies després dels quals es fa marxa enrere. I resulta que el separatisme, davant de la posició de Macià, es troba totalment dividit. I apareixen quatre grups amb quatre estratègies diferenciades. Són quatre gats i estan dividits, però aquesta diversificació és un salt endavant. El Be Negre, una publicació satírica de l’època, edita una caricatura en la que s’hi diu que “D’Estats Catalans n’hi ha tants com dits a les mans”, per aquesta diversificació. En primer lloc, existeix ’Estat Català dels que seguidors de Macià. Aquests estàn a favor d’aprofitar la coalició electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya. Creuen que poden construir quelcom mitjançant una administració catalana -dins d’Espanya-, creuen poder dur a terme la nacionalització de Catalunya mitjançant les institucions ‘recuperades’. Val a dir que, traient la Mancomunitat, que era poca cosa més que les quatre diputacions unides, a Catalunya no hi ha hagut cap autogovern des del 1714. Aquesta progressió acabaria per fer entendre que amb els espanyols no hi ha res a fer. En segon lloc hi ha un altre sector, el del Partit Nacionalista Català, format pels primers que pensen que cal aprofitar la possibiltiat de fer joc electoral i presentar-se a unes eleccions amb un programa separatista, reivindicant la separació de Catalunya. A les primeres eleccions, agafaran a un líder bastant de conservador, en Francesc Maspons i Anglasell, jurista, que s’havia fet famós per la seva discussió jurídica sobre el procés de l’Estatut i les retallades. Amb la República, hi passa el mateix, el mateix de sempre.

 

Caricatures del Be Negre, del número corresponent al 5 d’abril i al 27 de setembre del 1932, respectivament.

 

A VIBRANT n’hem parlat, d’això. Hi ha una idealització molt gran del que fou la II República Espanyola, quan en realitat fou més del mateix. Prohibicions, retallades i impediments. Fins i tot es prohibí en un moment parlar català per telèfon!

Si. I encara hi ha un tercer sector, el de Nosaltres Sols!, que es manté en la santa intransigència. De política, el que en diem joc electoral, res. S’esdevè, però, una contradicció, i és que en Daniel Cardona és l’únic líder separatista que guanya unes eleccions i és nomenat batlle de Sant Just Desvern. Crea escola al Baix Llobregat, la gent el segueix perquè el veu com un líder honrat. És l’únic que aconsegueix derrotar les dues principals forces de l’època, la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana de Catalunya. La seva tasca és encara recordada. La quarta opció era l’opció obrerista, de Jaume Compte, amb l’Estat Català-Força Socialista d’Extrema Esquerra, que canviarà el nom després a Estat Català-Partit Proletari i, finalment, a Partit Català Proletari. A les eleccions del 1932, tan sols obtenen 600 vots. El Partit Nacionalista Català, en canvi, acaba amb 6.000 vots. Esquerra Republicana en treu 55.000.

Caricatura del Be Negre corresponent al número del 29 de març del 1932

 

Són uns resultats força discrets. I què passa durant el Bienni Negre (1933-1935)?

Durant aquest període hi ha problemes. El governador civil prohibeix alguns mítings de Compte, però els mitjans de comunicació del separatisme, com ara la “Nació Catalana”,del Partit Nacionalista Català, o l’Insurgent, de Compte segueixen sortint. A partir del 1933 això s’acaba. A més a més mor Macià, que havia dividit, en favorables i contraris a ell, els separatistes. La seva desaparició comporta que els separatistes es tornin a unir; és una època de tancament. Altra vegada, l’independentisme és perseguit. Durant la tardor del 1934, es prepara el que seran els Fets d’Octubre. Es veu clar que l’acció fracassarà d’antuvi, però en Daniel Cardona, tot i així, ho prepara tot per participar-hi. Tanmateix, preveient la derrota, deixa armes amagades al Solsonès. El que volia fer el líder separatista era una zona alliberada en aquesta comarca, però això també fracassa perquè el detenen. De fet, la Pasqua del 1916, que inspirava els separatistes, també era un sacrifici de sang. Saben perfectament que fracassarà però hi participen igualment. Finalment, Josep Dencàs, que aconsegueix fugir, és fet responsable dels esdeveniments i Companys i el govern són empresonats. El maig de 1936 i després de l’assassinat dels germans Badia a l’abril, Estat Català es separa d’Esquerra Republicana i, al juny, es fusiona amb el Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!. L’espai independentista torna a estar concentrat en una sola organització: Estat Català.

Marxa per l’assassinat dels germans Badia, amb l’estalada encapçalant la comitiva (1936)

 

I arribem al juliol del 1936. S’inicia la Guerra Civil (1936-1939).

Fins llavors no hi ha hagut possibilitat de celebrar cap míting per unir esforços dins el separatisme, no se n’ha pogut organitzar cap. Comença la guerra amb Estat Català teòricament unificat, però amb totes les capelletes, per anomenar d’alguna manera els diferents corrents interns, que es mantenen. Serà molt important això perquè hi ha intents de catalanitzar la revolució, que està tenint un caire marcadament espanyolista. Al novembre hi ha el famós Afer Revertés, un complot d’autoria encara no aclarida per proclamar la República Catalana i recuperar l’Ordre Públic que estava, aleshores, en mans de la FAI. L’intent és descobert i fracassa. Per sobreviure, Estat Català, ha de posar com a secretari general a en Joan Cornudella. Daniel Cardona, que té desavinences amb el partit, n’és expulsat.

 

Cartell d’un míting d’Estat Català de l’any 1936

 

El separatisme s’organitzarà, llavors, en la Columna Macià-Companys i, també, dins el Regiment Pirinenc Nº1. La Guerra ja sabem com acaba, però… Què passa després? Com s’organitza el separatisme en aquest catastròfic escenari?

Intenten salvar el poc que tenen per no desaparèixer i poca cosa més. En Daniel Cardona havia marxat el 1937 però, quan la derrota de la República Espanyola és ja propera, deixa organitzats grups armats o escamots a Catalunya per continuar la lluita. Com ja hem comentat, estan molt acostumats a viure en la clandestinitat. Joan Cornudella i la gent més jove es queden a Barcelona. A l’interior, mentrestant, el grup de Cardona i el de Cornudella entren en contacte. Han tingut desavinences, però ara la guerra s’ha perdut i l’escenari és diferent. Tenen un enemic comú i tots dos són independentistes. Daniel Cardona i Joan Cornudella arriben a un acord de col·laboració el dia 4 de maig del 1940, pacte del qual en serà fruit el Front Nacional de Catalunya, organització que calcarà l’estructura europea de resistència antifeixista. Una altra de les raons per unir-se es que tots dos tenen contacte amb els serveis secrets. Un dels èxits del Front Nacional de Catalunya es que la direcció entra a l’interior. Cornudella, amb el pacte realitzat, torna a Barcelona l’agost d’aquell mateix any per posar-se en contacte amb els col·laboradors que estan organitzant la resistència al nou règim. I Cardona, ja molt malalt -morirà el 1943-, delega a en Jaume Martinez Vendrell, militar i membre de Nosaltres Sols, l’organització del separatisme.

 

Al llarg de les properes setmanes publicarem a VIBRANT la continuació de l’entrevista, versant sobre la resistència al llarg de la dictadura franquista.

 

Imatge destacada: Cromo de la guerra Civil protagonitzat per la Columna Macià Companys, desfilant a la Plaça Sant Jaume.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail