De les Assemblees de Pau i Treva a la República Catalana

L’article 61 de la Proposta de Constitució per a la República Catalana de Constituïm crea: “l’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya (International Institute for Peace and Truce of Catalonia) amb vocació internacional. Després del Brexit cal redefinir la UE. Catalunya ofereix altra manera de resoldre els conflictes, siguin armats o de situacions de violència i estralls. La proposta no és gratuïta ni fruit d’una pacifista inspiració moderna, sinó que és el resultat de la nostra manera de ser, fer i actuar ancestral, el pactisme, figura política genuïnament catalana, amb mil anys d’història al darrera que encara ara ens esperona.

 

Quan Catalunya, en època carolíngia (anys 700 al 1000), començava a conformar-se en comtats, la forma usual de resoldre els conflictes territorials i hereditaris entre nobles, era la violència i la guerra. D’aquesta manera se solucionava momentàniament el conflicte, fins que altre encenall feia esclatar una nova revolta. Entengueren assenyadament els nostres comtes i clergues que, amb la violència no s’arreglava res; calia cercar formules pacifiques (ara en diríem tècniques de conflictologia) per a parar la guerra -Treva- i establir la Pau. L’església, molt poderosa llavors, intervingué convocant Assembles de Treva, blocant la guerra durant els caps de setmana i dies eclesiàsticament festius o en períodes determinats, moments que es podien aprofitar per curar ferits i parlamentar. Altres exemples en foren les Assemblees de Pau, com a fruit de la Treva. Era la “Pau de Déu”.

La sagrera, creada al voltant d’algunes esglésies, impedia la violència

Tinguérem la sort de comptar, aleshores, amb Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, qui afavorí la creació d’Assemblees per pacificar els conflictes entre els comtes del Rosselló, Empúries i altres del nord de Catalunya. El Concili o Sínode de Toluges, l’any 1027, fou el primer. El seguí el Sínode de Vic el 1030 i el 1033, on es va impulsar la Treva i la Pau de Déu, durant la qual no es podia guerrejar. Allà s’hi establí que el recinte de l’església i el seu voltant era territori protegit per a tothom, on hom no podia ser pres. Seguiren Assemblees a Barcelona el 1064, o a Girona el 1068, trobada que convocada pel mateix comte amb presència d’un delegat papal, Hug Càndid. Per fer una assemblea, és clar, calia convocar-la prèviament i estructurar-la. Les parts portaven els seus consellers, fet cabdal per a la nostra història. En les Assemblees de 1188 i 1192, s’incorporaren a les reunions, per a parlamentar, representants de les ciutats o viles de tal manera que, aquestes assemblees, esdevindrien l’embrió de les Corts catalanes. El Directorium Paci et Tregae s’havia consolidat, trencada definitivament, feia temps, tota dependència dels reis francs.

Monument d’homenatge a l’Abat Oliba, Vic

La Pau i Treva es respectà per sempre més, tot i existir algun període inactiu durant el regnat de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon III. Aquesta institució, junt a usos i costums, es va regular en els Usatges de Barcelona que s’anaren aplicant arreu. Les assemblees o incipients Corts s’havien dotat d’una Cúria amb jutges i estructura administrativa. Usatge 80 “Iudicium in curia datum“. Aviat, a les Assemblees, s’anirien incorporant nobles, clergues i ciutadans en representació de ciutats i viles. Vet aquí que, per primera vegada, en una assemblea, en un Parlament o Cort, per a discutir afers i paccionar, s’aplegaven els que esdevindrien els Tres Braços: la noblesa i terratinents; el clergat i els ciutadans que prendrien el nom de Braç reial. Entràrem en temps d’Alfons I el Cast (Osca, 1157- Perpinyà, 1196) i Pere I el Catòlic (Montblanc, 1177, mort en la Batalla de Muret, 1213, enterrat a Sixena), que va participar l’any abans, en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) ajudant a Castella en la seva “Reconquista”, encara que no ens ho reconeguin. Succeí a Pere I, el seu fill de cinc anys Jaume I “retingut” per Simó de Montfort, finalment retornat a Catalunya. La desfeta de Muret i l’edat de Jaume I, aconsellaren als estaments catalans i comtes, celebrar Corts generals. Ho feren a la Suda de Lleida, el 1214, presidides pel cardenal Pere de Benavent o Benavento en representació del papa Innocènci III.

Els Usatici Barchinone o Usatges de Barcelona (1170-1195)

Podríem dir que aquestes foren les primeres Corts del món, estructurades com a tals. Hi assistiren prelats, l’oligarquia de llavors, comtes i ciutadans en representació de ciutats i viles, tot i que, això que tothom hi anés en representació d’altri, pugui estar qüestionat. Seguiren les Corts a Montsó el 1217 i les de Vilafranca de 1218, considerades de Pau i Treva. Fou la de Tortosa, de 1225, en la que es decidí anar a la conquesta de Mallorca; o la de 1235 que va convocar oficialment a nobles, a bisbes i a ciutadans, on s’establiren veritables constitucions”. La més important Cort de Jaume I fou la de 1251, en la que, definitivament, s’estableix que ens deixàvem de regir pel dret canònic i lleis antigues romanes o les gòtiques del Liber Iodiciorum, que quedaven, en tot cas, com a supletòries. A partir de llavors, les lleis a Catalunya seran els Usatges i Constitucions paccionades i, en cada lloc, els usos i costums.

 

I així, amb llargs períodes sense celebrar-ne cap, arribàrem a la Cort de 1701 perjurada per Felip IV (V de Castella) qui, en no complir allò que va jurar complir -els drets i constitucions catalanes-, els catalans, exercint el legítim dret a canviar de rei, escolliren l’Habsburg Carles, convocant Corts el protonotari Vilana Perles. D’aquestes en sorgiren les nostres darreres Constitucions (1705/1706), conegudes com a “Llei d’exclusió de la Casa de Borbó” sent signades, article per article, pel darrer protonotari que va tenir el nostre país. A la Capitulació de 1714 seguí el Decret de Nova Planta de 16 de gener del 1716 que ara pertocarà abolir per restablir la nostra darrera Constitució, farcida de Pau i Treva, amb el mandat del nostre Parlament perquè l’actualitzi dins la nova República Catalana que guanyarem, sigui per Referèndum, sigui per legítima Declaració d’Independència en base al dret internacional.

 

L’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya, serà l’estendard internacional amb què Catalunya liderarà la Nova Europa el segle XXI.

 

Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat, investigador històric, escriptor, membre de Constituïm i col·laborador de Vibrant.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail