El Sometent, milícia de defensa del poble català

Sonen les campanes a l’església del poble. El soroll retrona entre els carrer i sobre les teulades, ressonant entre les muntanyes. Ja han cridat a Sometent. Les valls boscoses en són testimoni: l’enemic ha entrat al Principat de Catalunya. El Comte de Barcelona convoca al poble. Els homes, joves i vells, des de l’adolescència fins la vellesa, prenen les armes i es concentren a la plaça major mentre segueixen repicant les campanes. Organitzats, en defensa mútua, lluitaran per protegir tot el que és seu. Les Constitucions i Llibertats seran defensades pel propi poble lliure.

 

El pactisme i els usatges

Durant el regnat de Ramon Berenguer I (1023-1076) es reconeix el principi jurídic de Pau i Treva, que sanciona el compromís civil de mutu respecte entre els drets del Príncep i els dels seus súbdits. Es tracta d’un principi que comportava obligacions de protecció i defensa de l’ordre social. En aquest usatge apareix per primera vegada el terme «metent so» (fer o provocar soroll) per referir-se a una reunió de gent armada de diversos pobles que, quan les campanes repicaven d’una manera determinada, sonava un corn o s’encenia una foguera especial, formaven una organització armada civil de mútua defensa.

Els Usatici Barchinone i els Usalia Cathalonie (compilats entre el 1170 i el 1195)

Un nou usatge de Ramon Berenguer I, el princeps namque, estatuí l’obligació de mobilitzar els esforços del poble (el famós crit de «via fora») respecte al Príncep i formar un exèrcit civil encarregat de la defensa del territori davant possibles invasions. L’escrit codificava el dret als catalans a guardar armes als seus domicilis. Aquest dret esdevingué obligació durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387). El nom prové de les dues primeres paraules, en llatí, del propi usatge: Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse ídem suos inimicos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem («Lo Príncep si per qualque cas será assetiat, ó ell tindrá sos inimichs assetiats, ó oirá algun Rey ó Príncep venir»).

 

Una força de tarannà català

Resulta curiós que no es pugui trobar un cos similar en altres llocs d’Europa; el Sometent és una creació exclusivament catalana en un moment en el que el monopoli de la violència no era gens habitual que el tingués el propi poble. El context de lluita contra l’Al-Andalus i les taifes és determinant per entendre l’usatge i les seves característiques úniques: Catalunya era terra de frontera i el caràcter de la configuració social i històrica del nostre país n’és testimoni.

És important remarcar el caràcter defensiu d’aquest principi jurídic, puix que el princeps namque no podia ser emprat fora del Principat de Catalunya. Cap sobirà no podia portar els catalans, contra la seva voluntat, a lluitar en guerres estrangeres fora del territori nacional. Si s’hagués mantingut l’usatge fins l’actualitat, els catalans mai no haguéssim anat a lluitar inútils i cruentes guerres colonials, en benefici d’unes classes dirigents determinades, arreu del món.

El Desastre d’Annual (1921) i les aventures colonials suportades per les classes populars no haguessin estat permeses pel princeps namque

 

Amb el temps, el sou dels catalans lliures armats fou garantit pel govern mitjançant impostos municipals. Cada un dels membres del Sometent estava obligat a mantenir en bon estat la seva arma, dins el seu propi domicili, mentre el príncep o el poble no el requerís. A més a més, aquesta havia d’estar en perfectes condicions. Els sometents es conformaven habitualment en grups de cinquanta homes, que podien ser dividits en cinc esquadrons o bé formar grups que arribaven fins al centenar de milicians.

El geni dels catalans, fortament influït pels privilegis dels que gaudíem, fou reforçat per l’obligació de comptar amb armes per defensar-los. Així, es creà una cultura bèl·lica amb un fort arrelament entre la població. Contava José Patiño (1666-1736), qui fou Secretari d’Estat durant el regnat de Felip V, Que el genio de los naturales [de Catalunya] es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas; prontos en la cólera, rijosos y vengativos, y que siempre se debe recelar de ellos aguarden coyuntura para sacudir el yugo de la justicia. (…) Son [els catalans] apasionados de su patria, con tal exceso que les hace transtornar el uso de la razón, y solamente hablan en lengua nativa. (…) Que aquel grande orgullo está abatido, y, respetan ya los preceptos de V.M. y la Justicia, no por afecto y amor sino por la fuerza superior de las armas.»”

El Sometent català reunit per fer front a Castella durant la Guerra dels Segadors (1640-1652)

El Sometent en l’època moderna

Un cop eliminada l’amenaça andalusí, el Sometent fou emprat, sovint, per combatre la pirateria a les costes dels actuals Països Catalans. Ja al segle XVI i fins principis del XVIII, aquest cos adquirí unes atribucions que gairebé podríem anomenar policials. El sometent podia o bé ser local, per defensar les àrees i nuclis rurals del bandolerisme i dels malfactors, o bé general, a nivell de tot el territori català.

El Sometent general va ser convocat, per exemple, per la Diputació del General durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) per lluitar contra les forces de la Monarquia Hispànica i de França. Aquest cos fou, aleshores, la columna vertebral de l’exèrcit format per defensar Catalunya. Al Principat sovint eren anomenats Miquelets, mentre que, d’altra banda, al Regne de València i durant la posterior Guerra de Successió, reberen el nom de Maulets. Francisco de Melo (1597-1651), un cronista portuguès de l’època i virrei de Catalunya el 1645, palesa en un escrit el tarannà belicós dels catalans: “Son los catalanes por la mayor parte hombre de durísimo natural; sus palabras pocas, á que parece les inclina tambien su propio lenguaje, cuyas cláusulas y dicciones son brevísimas; en las injurias muestran gran sentimiento, y por eso son inclinados á venganza.

Sometent d’Arbúcies durant la Guerra de Successió, vist per Francesc Riart

 

L’usatge del princeps namque va romandre actiu, essent perfilat i regulat per les successives compilacions de Constitucions de Catalunya, des del segle XI fins la derrota del 1714. La posterior repressió, articulada en els funestos Decrets de Nova Planta, suprimí tots els drets i obligacions regulats pels catalans en l’àmbit militar. Val a dir que el Sometent va subsistir com a organització paramilitar armada fidel al nou Estat fins l’any 1978, buida, això sí, de tot el profund sentit col·lectiu que defensà durant segles.

Imatge destacada: Sometent de Catalunya i Milícia Efectiva del Regne de València (1618-1620), vista per Francesc Riart.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail