Desmuntant la imatgeria catalana

Vivim actualment una etapa gloriosa per a la recuperació de la nostra història, la de veritat, la que ens havien escatimat, amb el màxim rigor perquè mai més estigui amagada. I ara toca, més que mai, posar al dia la imatgeria catalana, obsoleta i sorprenent. És del tot imprescindible si volem interpretar adequadament el nostre passat, aquell que ens ajuda a entendre el present per encaminar el futur.

La resta d’Europa ja ho ha fet, superant l’etapa del romanticisme del segle XIX. Dinamarca ha trigat 100 anys a treure-li les banyes als cascos dels víkings. El pintor suec Johan August Malmström havia representat aquests guerrers amb cascos banyuts a les il·lustracions del poema èpic La nissaga de Frithiof per reforçar la seva imatge de dimonis despietats, malgrat la inquietant dificultat que hagués suposat lluitar amb aquests implants tan estranys, que si t’ho pares a pensar, Déu n’hi do!

De petits, crèiem que els televisors de l’Edat de Pedra eren de pedra perquè així ho vèiem als dibuixos animats Els Picapedra.The Flintstones”, en realitat recreava amb molta ironia la vida quotidiana de la societat nord-americana, però en un exercici metafòric ho mostrava en una idíl·lica ciutat de l’Edat de Pedra portada als nostres dies. Et petaves de riure, però més d’un queia en el parany de les imatges i perdien el sentit històric.

Les representacions artístiques la majoria de les vegades encarregades per institucions o particulars amb un clar interès propagandístic, sempre han mostrat unes imatges plenes d’al·legories i d’èpica que fins i tot poden afectar el rigor històric, i si no són ben interpretades, ens porten a la confusió quan les observem  passades algunes dècades… Els artistes recreaven els fets històrics dins els seus estudis amb models vestits, en la majoria dels casos, segons criteris al·legòrics  o contemporanis al pintor i sense una recerca documental rigorosa.

Tenim feina, és tard i vol ploure. Començarem per dos quadres emblemàtics que han esdevingut icones populars del nostre país. Expressió gràfica d’un moment històric, són reproduïts sense fi als llibres d’història i, deixant de banda el seu innegable valor artístic, caldria refer el mal que han fet a la nostra imatgeria. Tots dos pintats els primers anys del segle XX per Antoni Estruch, un dels representants més importants de la pintura historicista del s. XIX a Catalunya.

Corpus de Sang ( pintat el 1907)

Oli sobre tela, de grans dimensions. Museu d’Art de Sabadell

Mostra una escena inspirada en la coneguda com Guerra dels segadors, els fets del 7 de juny de 1640,  quan els sometents de Sant Celoni de Blanes i els pagesos de la Catalunya interior que, suposadament, venien a Barcelona a llogar-se per a la sega, prengueren la imatge del Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar com a bandera de sublevació, decidits a marxar contra les forces del Comte-Duc de Olivares. Això sí que és treure el Sant Cristo Gros. El quadre és pura al·legoria, amb camperols vestits segons la moda del segle XIX. Anem a pams.

El nom amb el qual són coneguts aquests fets té l’origen en la novel·la històrica de Manuel Angelon, “Un Corpus de sangre o los fueros de Catalunya”, publicada el 1857. Cal tenir present, malgrat que l’anomenin la revolta dels segadors, que d’aquests n’hi havia pocs, i molts dels revoltats eren barcelonins de diverses classes socials.

Aviat s’havia format un exèrcit d’homes armats, components de tots els estaments socials i rurals des de petita noblesa a pagesos mig, fins a masovers, etcètera, seguint el sistema habitual d’autodefensa del sometent. L’arma dels revoltats no fou la simbòlica falç, sinó l’arcabús, el pedrenyal, l’espasa, el punyal i la daga. Els catalans de l’època estàvem molt familiaritzats amb l’ús d’armes de foc, a cada casa hi havia com a mínim un pedrenyal i la nostra indústria armamentística estava entre les més reconegudes d’Europa. La falç només era l’eina de treball pròpia del seu ofici.

Als gravats següents descobrireu com haguessin d’estar representats els revoltats, segons la moda de l’època i en relació a aquests fets d’armes, organitzats i victoriosos  contra un gran exèrcit format de soldats castellans i italians.

Exèrcit de revoltats organitzats sota el sistema habitual d’autodefensa català. Llibre: Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans – F. Riart i F. X. Hernàndez

 

Onze de Setembre de 1714 (pintat el 1909)

 

L’obra va ser coneguda inicialment com La mort d’en Casanova, puix que llavors es creia que Rafael Casanova havia mort durant el setge de Barcelona. La iconografia està inspirada en el monument a Rafael Casanova, escultura creada el 1888 per Rossend Nobas, i el fet històric en el llibre “Fin de la nación catalana” de Salvador Sanpere publicat el 1905. Es recrea el moment que el conseller en cap cau ferit enarborant la bandera de Santa Eulàlia, envoltat de paisans, menestrals i milicians de la Coronela de Barcelona. Un altre cop, per enaltir la implicació ciutadana en la lluita, en un clar intent d’exaltació propagandística de les milícies urbanes del segle XIX, es mostra a la gent vestida segons la moda i les armes impròpies de l’època a la qual representen.

Sosté a Casanova el comte de Plasència Joan de Lanuza i d’Oms, protector del braç militar, i al costat seu crida ordres d’atac el general Josep Bellver i Balaguer, comandant de la plaça per ordre del Consell de Cent, que, com comprovareu en el gravat inferior, du també la uniformitat equivocada. Un altre cop, en benefici de l’èpica i de la visió propagandística del poble en armes, Estruch recrea ciutadans poc o mal equipats, en lloc dels soldats o milicians uniformats i armats que varem lluitat com correspon a una guerra.

El següent gravat, fet per Guillem H. Pongiluppi el 2014 amb motiu del Tricentenari es recrea el moment històric tal com hagués pogut ser, amb totes les uniformitats autèntiques i fins i tot amb una recreació del penó de Santa Eulàlia, segons els descobriments dels arqueòlegs històrics Francesc Riart i Francesc X. Hernàndez.

Recreació feta per Guillem H. Pongiluppi el 2014

Com podeu imaginar, hi ha molta feina per fer i és del tot urgent posar la nostra imatgeria al dia. Hi ha gravats, pintures i representacions artístiques en general que ens mostren èpoques pretèrites, principalment l’edat mitjana, i que no tenen prou rigor. Per posar un exemple paradigmàtic, la cimera del casc del rei Jaume l, malgrat que es mostra a València com a original, és una relíquia feta posteriorment que mai no va existir, i n’hi ha molts més. La nostra missió tot just comença…

Vibrant amb la col·laboració de Francesc Riart i Jesús Lloria

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail