“Josep Tarradellas, el president d’una Catalunya en canvi”

ENTREVISTA  A MONTSERRAT CATALAN, secretària personal del president Josep Tarradellas, des del seu retorn de l’exili fins a la seva mort (1977-1988) i directora de l’Arxiu Tarradellas dipositat al monestir de Poblet. Aquesta barcelonina, nascuda al barri del Poblenou, l’any 1950, és la coordinadora dels actes de commemoració dels 40 anys del retorn del president Tarradellas (23 d’octubre de 1977) i flamant Creu de Sant Jordi.

“El president Tarradellas és l’únic pont històricament reconegut des de la dictadura a la república, va ser la continuïtat del president Macià i el futur del que som ara”

 

L’Arxiu que porta el nom de la filla del president, Montserrat Tarrradellas, es tracta d’un fons amb més de dos milions de pàgines, dietaris del president, més de 33.000 fotografies, etc. En el qual han treballat molts investigadors i que ha donat material per a recerques i tesis doctorals. Crec que hi ha un abans i un després en la percepció que es té del president Tarradellas després de conèixer el seu arxiu. Malgrat la dimensió del personatge, és molt desconeguda la seva grandesa humana.

 

Com una empleada de la Maquinista arriba a formar part de la secretaria personal del primer president de la principal institució del país?

De la manera més senzilla. Érem 8 persones a casa i només treballàvem el meu pare i jo. M’acabava de casar i el meu sogre em va dir “hi ha unes oposicions a la Diputació de Barcelona i crec que tu te les podries treure bé i així tindries el sou assegurat”. Un cop a dins, em vaig presentar a una prova interna per millorar el sou i em va anar bé, havia fet uns cursos de català per correspondència a la universitat, en aquells moments l’any 77 hi havia poca gent que sabés escriure català i, potser perquè treballo des dels 14 anys, tenia molta pràctica i era molt ràpida escrivint a màquina, en taquigrafia i en estenotípia i, per tot plegat, em van assignar a la secretaria personal del president Tarradellas. Recordo que quan vaig arribar a casa i li vaig dir a la meva mare, “mira m’han dit que m’assignaran la secretaria particular del president Tarradellas quan torni”, la resposta de la meva mare va ser “no t’ho creguis, no el deixaran tornar” Afortunadament amb això es va equivocar, perquè no, no estava massa clar que tornés… Així va ser com vaig començar a treballar amb el president Tarradellas.

I vas estar la seva secretària fins i tot després de deixar la presidència

Sí, em va demanar de continuar amb ell a la Via Augusta i a la seva mort vaig continuar amb la senyora Tarradellas i amb el seu arxiu que ell havia deixat al monestir de Poblet.

 

El president Tarradellas no deixava indiferent a ningú

Sí, la veritat és que són aquestes persones que t’ensenyen més que qualsevol llibre i qualsevol universitat… Em va passar el mateix amb qui fou a les hores l’abat de Poblet, en Maur Esteva, quan el vaig conèixer vaig pensar, “caram aquest senyor és eclesiàstic?, si sembla un cap d’estat, la manera d’exposar les coses i la seva habilitat en negociar…” Després va ser abat general de l’orde a Roma. Ha estat una sort immensa conèixer aquestes persones i treballar al costat d’ells. Segons al costat de qui treballes tens una influència o tens una altra.

 

Un sector del país va veure al president Tarradellas com una persona autoritària i egoista.

Era un perfeccionista, molt exigent amb si mateix i aleshores també era exigent amb les persones del seu entorn. Durant els 23 anys del govern del president Pujol es va passar pàgina del president Tarradellas. Hi ha hagut molts interessos a crear un estereotip d’una persona autoritària i en canvi darrere hi ha una persona amb una qualitat humana desbordant, la seva personalitat és avui encara molt desconeguda…

 

Els presidents Tarradellas i Pujol són dues personalitats oposades

Són dues maneres diferents d’estimar a Catalunya i cadascú mereix el seu respecte pel fet d’haver presidit la primera institució del país. Aleshores, no és el mateix veure el país des de l’interior que veure’l des de l’exili, i a més en un exili molt dur, les coses canvien molt… El president Tarradellas sempre deia, “és que vostè ha de tenir en compte que jo vaig perdre una guerra”. A casa jo sempre havia sentit que s’havia perdut la Guerra, però mai personalment i ell en canvi ho assumia amb aquest pronom, jo. És clar, són situacions molt diferents i sóc incapaç de jutjar-les.

 

En Tarradellas fou president de la Generalitat a l’exili des de 1954

En Josep Tarradellas és l’únic representant de la realitat republicana que va tornar reconegut com a president, perquè això no va passar al País Basc, Leizaola no va tornar com a lehendakari. Representava les nostres arrels, la continuïtat i el futur del país, va ser el president d’una Catalunya en canvi. El president Adolfo Suárez, al desembre del 76, ja havia pactat amb en Jordi Pujol una Mancomunitat per Catalunya, amb el Consell dels nou… Aquesta dada és també molt desconeguda.

 

“Sempre s’ha de recordar que el restabliment de la Generalitat és anterior a l’aprovació de la Constitució espanyola”

 

Ell tenia molt clar que si en aquell moment, el 1977, no tenia un decret signat pel rei i pel president del govern espanyol reconeixent-lo, de poc li valdria venir a Catalunya dient que era el president

La primera visita a Madrid amb el president Adolfo Suárez, va anar de mal en pitjor. En un moment donat, el president Suárez li diu a en Tarradellas, “Don José, ha de tener en cuenta que, para mí fué más fácil entrevistarme con Santiago Carillo y reconocer el partido Comunista de España que estar hoy negociando con usted su vuelta, porque en aquel momento toda España queria reconocer el partido Comunista y reconocerlo a usted como presidente de la Generalidad sólo lo quiere usted y el pueblo de Cataluña, el resto de España no lo quiere” i el president Tarradellas li contesta: ” Yo no he venido a hablar con usted como, usted me dice, Don José. Don José Tarradellas no ha venido ha hablar con el presidente del gobierno a título personal, si yo he venido hablar con usted es porque soy presidente de la Generalidad de Catalunya y esto, si usted no lo reconoce, pues no hace falta hablar nada más”.

 

A la sortida, quan la premsa li pregunta com ha anat la reunió, en Tarradellas descol·loca al president espanyol, responen “Según lo previsto”

Suárez es negava a posar a la nota de premsa que havia parlat amb el president de la Generalitat de Catalunya, i en Tarradellas no volia acceptar que li posessin que “habian hablado con Don José Tarradellas”. Després d’un llarg rifi rafe, en Tarradellas troba una solució, “Mire, sabe cual es la solución, que usted ponga en la nota de prensa que usted ha hablado con el honorable señor Josep Tarradellas y el pueblo de Catalunya ya sabrá con quien usted ha hablado”. I així va ser, en la nota que es va fer pública es deia que el president Suárez havia rebut l’honorable Tarradellas, que era un reconeixement de la dignitat que acompanyava la presidència.

 

 Aquesta era la gran talla política del nostre president.

I també va tenir la gran habilitat de compartir taula amb els militars i amb les autoritats que representaven al govern, incloent-hi a les seves senyores a la conversa, d’aquesta manera, per respecte a les senyores, l’entorn es feia més afable i al final s’acabava creant una complicitat, malgrat les grans diferències ideològiques.

 

El 29 de setembre de 1977 el president Tarradellas aconsegueix que el president Suárez derogui el decret franquista de l’abril del 38 que suprimia les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional.

El dia de la seva presa de possessió ell va saber que el Capità General Coloma Gallegos no hi anava, ni a la presa de possessió, ni a rebre el president Suárez, precisament estava en contra d’en Suárez perquè havia acceptat el Decret de restabliment de la Generalitat. En Tarradellas va tenir clar que si l’estament militar no estava representat a la seva presa de possessió que malament començàvem. A les 9 del matí, en Tarradellas es presenta a Capitania amb el cotxe oficial, sense avisar a ningú, imagineu-vos la sorpresa de tots els comandaments, jo no sé com devia anar aquella conversa, el cert és que el Coloma Gallegos finalment l’acompanya a l’aeroport del Prat a rebre el Suárez, i a la presa de possessió, s’asseu al costat d’en Martin Villa, amb guants, o sigui de servei en acte oficial. Això no era gens fàcil, perquè coneixent com vaig conèixer després al General Coloma Gallegos , déu n’hi do!… El president Tarradellas tenia molt clar quines eren les institucions que representaven el poder d’un país i aquestes havien d’estar allà representades.

Sembla que ell era el personatge més oportú per aquell moment històric

Sí, sí, per això dic que és el president d’una Catalunya en canvi. El president Tarradellas tenia una certa manera de fer les coses, que dius quina sort d’aquesta habilitat seva a l’hora de compartir taula amb tots aquests alts estaments militars, amb els representants de l’església i amb les autoritats que en aquell moment representaven al govern, i tot com va anar, perquè en aquells anys, abans del 23F del 81, tot s’aguantava amb pinces. No sé si, en lloc d’estar ell al capdavant, hagués estat una altra persona, avui podríem escollir cada quatre anys els nostres representants polítics… Tot era encara molt recent, és tan difícil jutjar els fets fora de l’entorn que es produeixen!

 

En tot moment, ell es va comportar com un cap d’estat

Ell sempre parlava de país i de nació amb les seves cartes, ell mai parlava d’una comunitat autònoma. Era un gran estadista, és admirable el respecte que despertava als seus grans adversaris.

 

Es van aconseguir transferències amb el president Tarradellas que després s’han perdut

Sí, el català a les escoles va ser la primera transferència de l’Estat a la Generalitat, l’any 78, i l’Estat va aportar 180 milions de pessetes a la Generalitat perquè s’implantés el català a les escoles, perquè aquesta era la seva assignatura prioritària, després, a través de la comissió mixta Estat-Generalitat, on havia membres formats pel govern Suárez i membres nomenats personalment pel president Tarradellas es van aconseguir molts traspassos de competències. Es va fer una tasca immensa en aquests 30 mesos de govern Tarradellas, el que passa és que després es va començar com si no s’hagués fet res en aquests 30 mesos…

 

I tu com vas viure tot això?

Sempre vaig tenir la percepció que estava vivint uns moments històrics … Mira, precisament el dia dels traspassos del català a les escoles, em va cridar per dictar-me la nota de premsa. Aquest acte es va fer en el despatx oficial del Saló Verge de Montserrat, hi eren el Landelino Lavilla (president del congrés), el Francisco Fernández Ordóñez (ministre d’Hisenda) i l’Abril Martorell (president de la Comissió mixta). En finalitzar l’acte, el president va sortir el primer amb el Landelino Lavilla, jo em vaig quedar darrera esperant a què passessin tots i vaig sentir com el Fernández Ordóñez li deia a l’Abril Martorell “no sé como coño este viejo me ha sacado 180 millones para el catalán en las escuelas, aun no lo entiendo como me los ha sacado” . És aquesta la diferència, això no surt a cap text oficial. I penses, quina sort!… I també valoro moltíssim la figura de la senyora Tarradellas, l’Antònia Macià sempre va saber estar i saber estar és molt difícil, era una dona extraordinària…

 

Van tornar quan ja eren molt grans, ell amb 78 anys i ella amb 73

Però amb una mentalitat jove. Quan la filla va caure malalta, l’Antònia amb 80 anys la banyava i la vestia, i la Montserrat era un cos mort, o sigui, ella treia les forces d’on no sé… la necessitat fa que tu treguis les forces d’allà on no les tens. La Montserrat també era l’única persona que podia entrar al despatx del president estigués reunit amb qui estigués reunit, havies de veure la química que entre ells hi havia, és que si no ho veus, és que no ho pots entendre… El president Maragall ha vingut molt a l’arxiu, i un dels darrers dies que va venir em va dir-me que havia estat feia poc a Madrid i en un sopar, encara, li van recordar com se sorprenien els ministres de l’època perquè en els dinars i sopars oficials, el president Tarradellas sempre anava acompanyat de la seva filla Montserrat, la portaven a tot arreu… Aquí veus la talla humana d’aquestes persones. Ara és diferent, però tindre un fill amb síndrome de Down profund l’any 1928 semblava un càstig directe del dimoni i aquests nens s’amagaven i en canvi ells no es van amagar mai, la van portar a tot arreu, a tot arreu… ella tenia molt assumit que la Montserrat en lloc de caminar als 13 o 14 mesos, caminaria als 3 o 4 anys, que aprendria a parlar als 5 o 6 anys i aprendria a escriure cap als 10 anys i així va ser…

 

VIBRANT agraeix a la Sra. Montserrat Catalan la gentilesa de compartir amb nosaltres aquesta conversa i les interessants aportacions que ens fa a la nostra reflexió col·lectiva. Aviat divulgarem més fets inèdits del president Tarradellas en pròxims articles i a la Conferència que tenim programada pel 21 d’abril.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail