Converses amb Fermí Rubiralta: Estat Català i la Via Irlandesa

Fermí Rubiralta i Casas, nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1959, és un historiador català, referent en l’estudi de l’evolució del catalanisme i el separatisme català. Es llicencià en història contemporània a la Universitat de Barcelona el 1985 i es doctorà en Ciències Polítiques en la Universitat del País Basc, on resideix. Ha escrit nombrosos llibres sobre el catalanisme i és un expert en la figura de Daniel Cardona i Civit. Ens reunim amb ell al barri del Poblenou de Barcelona i caminem. Rambla avall. És dissabte i els nens juguen al parc on escollim seure, vora el mar. Avui parlarem de nacionalisme ferm i de separatisme.

Fa uns dies vàrem publicar a VIBRANT la primera entrega d’unes converses amb l’historiador Fermí Rubiralta i Casas. Reprenem la conversa on la vàrem deixar, a principis del segle XX.

 

Caricatura sobre la Guerra a Cuba

Érem a Cuba a principis de segle XX. Salvador Carbonell i companyia estaven desenvolupant ideològicament el que s’acabaria coneixent com a separatisme. Tornem ara, però, al Principat.

Caldria parlar de la Solidaritat Catalana del 1906. És el que se’n diu la unió sagrada, la idea, que recuperarà després Joan Ballester i Canals (1913-1980), de tots els catalans units contra l’enemic. Com la Lliga gira cap al seu propi camí, el de la transigència, aquests grups separatistes viren cap a la intransigència. A començaments de 1910 apareix la revista  Renaixement, on en Daniel Cardona (1890-1943) hi escriu els seus primers articles polítics importants i fins i tot l’arriba a dirigir durant una època. El mecenes de la publicació és en Vicenç A. Ballester (1872-1938), del que ja n’hem parlat abans.

Aleshores, als barris de Barcelona hi ha diversos grups patriòtics, com els Néts dels Almogàvers o la Joventut Catalanista -on hi havia en Cardona-. Com a fet molt remarcable, cal destacar que el 1909 es funda l’Assemblea de Nacionalistes de Catalunya. I el 1914 arribem a la Primera Guerra Mundial.

 

Com la viuen aquesta fornada de separatistes?

En Vicenç Ballester se n’adona que és un moment molt important, perquè de la mateixa manera que els serbis i altres minories nacionals s’estan fent veure per Europa, Catalunya pot beneficiar-se d’una contesa internacional com la que fou la Guerra de Successió. Si el 1714, pensen ells, ens foren arrabassades les llibertats, una altra contesa internacional podria tornar-les. Tota la seva tasca és molt interessant. En acabar la Primera Guerra Mundial ja trobem el separatisme amb totes les senyes d’identitat i totalment organitzat. Té símbols i estratègia. I quina és aquesta estratègia? Irlanda. Hi ha hagut la Pasqua Irlandesa (1916). I qui és qui dóna l’estratègia a aquest separatisme? Daniel Cardona. L’exemple irlandès. La lluita irlandesa és bàsicament el que els bascos en dirien la lluita político-militar. La branca política i la branca militar.

Forces britàniques en una barricada durant la Pasqua del 1916

 

Així, podriem establir una continuitat en totes les organitzacions armades posteriors? L’origen n’és l’Aixecament de Pasqua de 1916?

Vulguis o no vulguis, Cuba i Filipines són referents colonials. El referent de Cuba no val per Catalunya. Bé, no val en ser una realitat colonial. A Catalunya, el nostre nacionalisme sempre ha estat lligat amb un desenvolupament econòmic que podríem anomenar del primer món -a partir de la Guerra Freda-. No poden ser el nostre referent fonamental ni Cuba ni Filipines, ha de ser Irlanda. És Europa occidental. Allà resulta important la mobilització civico-militar. A l’illa la mobilització cívica la fa el Sinn Féin, que seria d’ajut o recolzament, de conscienciació per tal que les masses es mobilitzin.

 

Segueix vigent aquest plantejament?

Durant molts anys s’ha pensat que la lluita armada seria la solució. Jo crec que la gran diferència actual i la gran sort de la situació ara mateix és que ser a la Unió Europea té un gran avantatge. Ens permet, d’alguna manera, bandejar la lluita militar. Amb la lluita militar sempre hi hem perdut. No necessitem, en primer lloc, un exèrcit per oposar-nos a l’ocupació castellana o espanyola i d’alguna manera evitem aquest fre. Ens ha donat possibilitats per tal que molta gent deixi de ser poruga i s’hagi pogut fer sobiranista perquè no té por de ser-ho. Fa quaranta anys qualsevol de les manifestacions del procés haguessin portat els tancs al carrer. Europa ens ha ajudat en aquest sentit.. En aquest sentit ha canviat, sortosament, pel moviment. Per això ha estat possible el desenvolupament sobiranisme. En aquells moments els independentistes són quatre gats, no més. D’alguna manera és una via que encara s’ha de recórrer, s’ha de fer-ne pedagogia. El que hem fet des del 1900, per posar alguna data, és pedagogia demostrativa del que alguns ja sabien, que dins de l’Estat espanyol no hi ha res a fer. I si no hi ha un reconeixement de la sobirania, no hi ha res a fer. Hem trigat un segle a que la majoria dels habitants ho entenguin. Un llarg camí de cent anys. Mentre hi hagi un espanyol sigui carlí, sigui republicà, sigui monàrquic, sigui socialista, sigui comunista, sigui anarquista… no ens reconeixerà.

Daniel Cardona i Civit, qui emprava el pseudònim de Vibrant, el 1921

 

Això encara és perfectament vàlid, malgrat els anys transcorreguts. La famosa cita de Josep Pla: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Tornem on érem, a la via irlandesa.

A partir de finals de la Primera Guerra Mundial, convergeixen dues branques. Una és la branca de tipus activista i militar, l’estratègia de la qual és d’en Daniel Cardona, i l’altra la d’un senyor que ha fet aquest pas d’adonar-se que no hi ha res a fer amb la resta de l’Estat, Francesc Macià. En aquells moments ell és un militar espanyol. Espanyol! I trenca amb tot això. Macià esdevindrà el líder de masses per la branca cívica del moviment. En Cardona sap parlar en públic, però no és un líder d’aquest caire. De la convergència dels dos, en Cardona és el dirigent infal·lible, la cuina. Macià és les masses. Conflueixen, així, la lluita política i la militar.

 

Cardona és fundador de les dues organitzacions més importants del separatisme, Estat Català (1922), que serà la primera organització històrica i, fent un salt endavant en el temps, el Front Nacional de Catalunya (1940). En totes dues formacions s’hi sumen les dues branques, però ell n’és la part militar. Quan comença a pujar el moviment com si fos escuma, fa el cop d’Estat Primo de Rivera. Aquell 11 setembre del 1923 estan reunits líders bascos, gallecs i catalans -la primera Galeusca-. Dos dies més tard, no és casualitat, fa un cop d’Estat el Governador Militar de Barcelona. I dictadura. Quin avantatge té? Per la configuració històrica, és un tipus de moviment especialment adaptat al que ha viscut fins aleshores, a viure submergit a les catacumbes i a ser oposició armada. I quan acaba el 1930, Estat Català és el pal de paller de la oposició catalana. En Daniel Cardona i en Miquel Badia, aquest últim comptant amb prou feines amb 18-20 anys, lideren els escamots armats. El darrer és un noi portat a l’acció: en aquests ambients s’hi mou com peix a l’aigua.

Anagrama de la Galeusca

 

Quines accions fan aquests patriotes?

Als Almacenes el Siglo hi llencen bombes fètides, preparen el Complot del Garraf… Volen acció i preparen Bandera Negra. El problema és que en Daniel Cardona és ja a l’exili, perquè sap que si el tornen a agafar el condemnaran a presidi. Queda, però, a Barcelona, el seu lloctinent i la seva mà dreta, Manuel Pagès.

Després, el 1926, arriba Prats de Molló, que dóna a Macià la supremacia dins l’oposició contra Primo de Rivera, perquè és l’únic que ha gosat plantar-li cara. Quan entra en crisi la dictadura, tornem al gran problema: política si o no? En Macià és conscient que el moviment independentista és molt minoritari i d’alguna manera, com que prové de la tradició federal, vol d’alguna manera complir un vell desig d’unir el republicanisme i el catalanisme d’esquerres. I això és ERC. No posen a en Lluhí Vallescà, ni a en Companys, sinó a Macià com a cap electoral. I ERC, que semblava que no guanyaria, arrasa gràcies al lideratge carismàtic de Macià.

Al llarg de les properes setmanes publicarem a VIBRANT la continuació de l’entrevista, en la que parlarem dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, de la Guerra Civil i de la resistència al llarg de la dictadura franquista.
00

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail