L’eterna recerca del Grial (Article Bilingüe Català-Occità)

Una de les relíquies més buscades i també envoltades de misteri durant els dos últims mil·lennis és el recipient usat per Jesucrist durant l’Últim Sopar i conegut també com el Sant Grial.

L’eterna recerca del Grial

Eternament envoltada per un ambient enigmàtic, aquesta relíquia respectada i venerada per la cristiandat, sens dubte ha estat l’origen de múltiples llegendes entrellaçades que barregen mites i narracions evangèliques formant part la majoria de vegades de l’àmbit literari. La primera d’elles apareix durant l’Edat Mitjana, quan Chrétien de Troyes, inspirant-se en llegendes cèltiques, bretones, cristianes i la poesia trobadoresca, escriu una novel·la amb 9.234 versos amb una sàvia conjugació dels elements inspiradors. La seva obra Perceval – també anomenada Li Conte du Graal – ens introdueix en la literatura cavalleresca a través d’una trama situada al món mític del rei Artur i els seus cavallers a la recerca del Grial on es troba la sang de Jesucrist. No obstant això, l’obra quedarà inacabada, encara que des de llavors fins als nostres dies, multitud de narracions seguiran aquesta línia iniciada a principis del segle XII.

Però, el cert, és que va ser Robert de Boron qui veritablement va establir la relació entre el Grial, el Calze i José d’Arimatea. Segons aquest relat, Jesús, ja ressuscitat, s’apareix a José d’Arimatea per lliurar-li el Grial i li ordena que el traslladi a l’illa de Britània. Posteriorment, Wolfram von Eschenbach, al segle XIII, en la seva obra Parzival, associa el Grial a una font de poder il·limitada de la qual emana riquesa i abundància i ho relaciona amb la perfecció divina del Paradís.

Però es dóna la circumstància, que també en alguns dels textos de la Baixa Edat Mitjana, el Grial s’ha transcrit com a «Sant Gréal» és a dir, «sang real», obrint amb això un munt d’especulacions més o menys esotèriques en les quals es postula una simbologia que fa referència als seus descendents. I, seguint aquesta tradició, altres autors expliquen també que és el mateix José d´Arimatea qui va recollir la sang de la ferida de Crist, i a partir de llavors, una dinastia de guardians el custodia.
Tot i que els experts medievalistes mai ho han acceptat com a teoria, aquesta hipòtesi, el fet és que ha donat lloc a diverses composicions literàries, musicals, i fins i tot cinematogràfiques recents. Com és el cas de l’enigma sagrat de R. Leigh, M. Baigent i Henry Lincoln, on exposen la teoria de què Jesús de Natzaret i Maria Magdalena van tenir descendència que va fugir al sud de França i l’origen de la dinastia merovíngia, argument que la novel·la el Codi da Vinci utilitza com hipòtesis, o també d´altres força  interessants com és el cas de la novel·la Òc (www.oc-book.com) ambientada en terres occitanes.

En qualsevol cas,  la llegenda del Grial ha fascinat des de sempre a nombrós i controvertits personatges de la història, entre els quals es troba l’historiador i medievalista alemany Otto Wilhelm Rahn, qui després d’escriure el seu llibre Creuada contra el Grial, on vinculava al Grial amb el catarisme, va ser obligat pels nazis a ingressar en la societat secreta de Ahnenerbe, rebent l’encàrrec de buscar la ubicació del veritable Grial sota les ordres directes de Heinrich Himmler, un oficial de la màxima jerarquia nazi del govern d’Adolf Hitler.

Després de concloure la seva recerca en 1939, Otto Rahn va ser trobat mort en estranyes circumstàncies. La versió oficial dels nazis va ser que s’havia suïcidat per haver fracassat en la recerca. No obstant això, aquest episodi històric, succeït en ple segle XX, no va estar exempt de polèmica. Sorprenentment poc després de la mort d’Otto Rhan, concretament el dia 23 d’octubre de 1940, Heinrich Himmler, màxim responsable de l’Oficina Central de Seguretat del III Reich, es va personar en l’Abadia de Montserrat acompanyat d’un grup de soldats. A les seves mans portava l’obra: La cort de Llucifer, i els treballs de recerca d’Otto Rahn.

El motiu de la visita de Himmler a Montserrat era tan sols un de concret: emportar-se el Grial. No obstant això, l’abat nega davant els assistents tenir el Grial amagat. Després de diverses amenaces, entre les quals es trobava arrasar el monestir fins a trobar-lo, l’abat es manté ferm i nega rotundament que el Grial és amagat. Finalment, l’abat decideix mantenir una conversa privada amb l’alt comandament de la SS i de la qual no hi ha constància escrita del que allà es va dir, però el que sí ha quedat per la història és que Himmler, incomprensiblement, deixa d’insistir i marxa de Montserrat amb les mans buides i la cara desencaixada.

Heinrich Himmler a Montserrat.

És possible que mai sabrem el que es va dir en privat, però el cas és que els nazis mai més van tornar a Montserrat, ni tampoc van devastar el monestir. Però, de la mateixa manera que durant segles els cercadors de tresors han buscat amb fervor i sense èxit el Sant Grial en llocs estratègics, també en les mans de Templers, de Càtars, etc., és segur que mai ha estat trobat.

No obstant això, potser caldria pensar que és possible també que la màgia d ‘alló enigmàtic no s’amagui en un altre lloc millor que en el de la senzilla evidència, que resulta sens dubte, invisible a tots aquells que manquen de la sensibilitat necessària per poder apreciar-ho.  Per aquest motiu, així com els celtes creien que la naturalesa era divina, i la natura podia establir comunicació amb l’humà, és molt probable també que, a l’espera d’una nova consciència global humanitzada capaç de fer visible aquesta evidència, continuarà durant molts segles l’eterna recerca del Grial.

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

La recèrca eternala del Grasal

Una de las relíquias mai recercadas e tanben emmanteladas de mistèri pendent los darrièrs dos millenaris es lo recipient qu’empleguèt Jèsus Crist pendent lo Darrièr Sopar e conegut tanben coma lo Sant Grasal.

Eternalament emmantelada d’un encastre enigmatic, aquela relíquia respectada e venerada per la crestiantat, sens cap de dobte es estada, e es totjorn, l’origina de multiplas legendas entrelaçadas que mesclan de mites e de narracions evangelicas en apareissent la majoritat dels còps dins l’encastre literari. La primièra legenda apareis pendent l’Edat mejana, quand Chrétien de Troyes, en s’inspirant de legendas cèltas, bretonas, crestianas e de la poesia trobadoresca d’Occitània, escriu un roman de 9234 vèrses que contenon una conjugason sabenta dels elements inspirators. Son òbra Perceval —tanben nomenada Le Conte du Graal— nos introdutz dins la literatura cavaleresca a travèrs d’una trama situada dins l’encastre mitic del rei Artús e de sos cavalièrs en cèrca del Grasal perque i aviá cauput lo sang de Jèsus Crist crucificat. Ça que la, l’òbra demorarà inacabada, e mai se despuèi alavetz fins a l’ora d’ara, plusors narracions seguiràn aquela linha iniciada al començament del sègle XII.

Mas, en realitat, foguèt Robert de Boron qu’establiguèt la relacion entre lo Grasal, lo Calici e Josèp d’Arimatèa. Segon aquel relat, Jèsus, ja ressuscitat, apareis a Josèp d’Arimatèa per li liurar lo Grasal e li ordena que lo pòrte dins l’illa de Britània. Puèi, Wolfram von Eschenbach, dins lo sègle XIII, dins son òbra Parzival, restaca lo Grasal a una font de poder illimitat dont emanan riquesa e abondància, e ne fa lo ligam amb la perfeccion divina del Paradís.

Mas tanben, dins qualques tèxtes de la Bassa Edat mejana, lo Grasal es transcrich coma “San Gréal” es dire, “sang reial”, en dobrissent atal una seguida d’especulacions de genre mai o mens esoteric que postulan que lo sang contengut dins lo Grasal, en realitat, èra pas lo sang del Crist mas un simbòl que fa referéncia a sos descendents. E, en seguissent aquela tradicion, d’autres autors contan tanben qu’es lo quite Josèp qu’empleguèt lo Calici per culhir lo sang de la ferida del Crist e, despuèi alara, una dinastia de gardians lo manten salve e amagat.

E mai los medievistas ajan pas jamai acceptat aquela teoria, l’ipotèsi es la causa de divèrsas composicions literàrias, musicalas, e quitament cinematograficas mai recentas. Coma es lo cas de l’Enigma sagrada de R. Leigh, M. Baigent e Henry Lincoln, que teoriza que Jèsus de Nazaret e Maria Magdalena aguèron de descendents que fugiguèron en Occitània en venent l’origina de la dinastia merovingiana, e que Dan Brown l’utilizèt coma argument dins son roman Lo Còde Da Vinci, o dins lo roman Òc, (www.oc-book.com) que, en plaçant l’accion en aquela enclava medievala, mòstra una autra ipotèsi interessanta sus l’interpretacion del Grasal.

Mas la legenda del Grasal, al delà, a fascinat dempuèi totjorn de nombroses e discutits personatges de l’istòria, dont l’istorian e medievalista alemand Otto Wilhelm Rahn, qu’après escriure son libre Crosada contra lo Grasal, ont restacava lo Grasal amb lo catarisme, foguèt obligat pels nazis d’intrar dins la societat secreta d’Ahnenerbe, en recebent lo comandament de cercar la localizacion del veritable Grasal jos los òrdres dirèctes d’Heinrich Himmler, personalitat oficiala de la ierarquia suprèma nazi del govèrn d’Adolf Hitler. Otto Rahn realiza la recèrca e, après la conclure en 1939, es trobat mòrt de faiçon misteriosa. La version oficiala dels nazis foguèt que Rhan s’èra suicidat per aver mal capitat dins sa recèrca del Grasal. Pasmens, aquel episòdi istoric, arribat en plen sègle XX, foguèt pas exempte de polemica.

Mas, pauc de temps après la mòrt d’Otto Rhan, lo 23 d’octòbre de 1940, estonantament Heinrich Himmler, lo que foguèt director del Burèu Central de la Seguretat del Reich, e una de las personas mai influentas d’Alemanha, anèt a l’Abadiá de Montserrat acompanhat de sos soldats. Portava amb el, en mai de l’òbra de Rhan, La cort de Lucifèr, la recèrca acabada pauc abans que lo trobèsson mòrt.

La rason de la vesita d’Himmler a Montserrat èra pas qu’una: s’apoderar del Grasal. Ça que la, l’abat nega davant los assistents que mantenga lo Grasal amagat. Après divèrsas menaças, dont la de destruire lo sit, l’abat rèsta ferm e refusa categoricament un còp de mai que lo Grasal siá amagat en aquel luòc. Fin finala, l’abat decidís de téner una convèrsa privada amb lo naut comandament dels SS e puèi, incomprensiblament, Himmler cèssa d’insistir e part de Montserrat amb las mans vuèjas.

Es verai que sabèm pas en realitat en quines tèrmes se desvolopèt aquela convèrsa, mas en tot cas los nazis jamai pus tornèron pas ni tanpauc destruguèron lo monastèri de Montserrat. Mas, del meteis biais que pendent de sègles los cercaires de tresaurs an cercat amb coratge e sens succès lo Sant Grasal a d’endreches estrategics, e tanben de las mans dels templièrs, dels catars…, lo Grasal es pas jamai estat trobat, e òm a degut fin finala se resignar a lo catalogar coma quicòm de subrenatural dins l’espèra que la sciéncia lor done de pròvas del contrari.

Ça que la, es tanben possible que la magia de çò enigmatic s’amague pas en cap d’autre luòc  que dins la simpla evidéncia, qu’es invisible per totas las gents desprovesidas de la sensibilitat de besonh per lo poder apreciar. Per aquela rason, aital coma los cèltas cresián que la natura èra divina, e que doncas tot çò natural podiá establir una comunicacion amb çò uman, es fòrça probable tanben que, dins l’espèra d’una nòva consciéncia globala umanizada capabla de far visibla l’evidéncia, contunharà pendent fòrça sègles l’etèrna recèrca del Grasal.

Griselda Lozano, experta en Òccitania i col·laboradora de Vibrant.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail