Converses amb Fermí Rubiralta: Els inicis del separatisme

Fermí Rubiralta i Casas, nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1959, és un historiador català, referent en l’estudi de l’evolució del catalanisme i el separatisme català. Es llicencià en història contemporània a la Universitat de Barcelona el 1985 i es doctorà en Ciències Polítiques en la Universitat del País Basc, on resideix. Ha escrit nombrosos llibres sobre el catalanisme i és un expert en la figura de Daniel Cardona i Civit. Ens reunim amb ell al barri del Poblenou de Barcelona i caminem. Rambla avall. És dissabte i els nens juguen al parc on escollim seure, vora el mar. Avui parlarem de nacionalisme ferm i de separatisme.

Quan es comença a parlar de nació catalana independent?

La nació catalana independent és un projecte polític i el concepte d’independent és una cosa difícil… És un tema lligat al desenvolupament, liberal. L’historiador de Reus Pere Anguera, mort el 2010, comentava que ja al segle XIX hi ha expressions relacionades amb una Catalunya independent, i explica que és un tema recorrent, aparegut en panflets i en pintades a les parets. Per exemple, amb les inicials VCI (Visca la Independència de Catalunya o Visca Catalunya Independent).

Això també ho feien els italians del Rissorgimento, pintaven a les parets VIVA VERDI (Viva Vittorio Emanuele Re d’Italia)…

Si. I va relacionat amb la repressió. Una de les diferències del moviment sobiranista actual respecte a les etapes anteriors és que per primera vegada hem tingut una sèrie de dècades en les que hem pogut expressar i construir més o menys lliurement el moviment independentista. L’historiador Solé i Sabaté parla dels diferents moments de repressió. Per exemple, els Fets del ¡Cu-Cut! (1905), la ley de jurisdicciones (1906), el cop d’Estat d’en Primo de Rivera (1923), el cop d’Estat d’en Sanjurjo (1932)… per no parlar del cop d’Estat d’en Franco (1939) i el cop d’Estat d’en Tejero (1981). Són cinc cops d’Estat només en un segle. I si us fixeu contenen un component contra l’obrerisme, però el gran enemic és el monstruo separatista. Això comportà en cadascun d’ells un retrocés de les llibertats, fonamentalment de les llibertats d’expressió del moviment independentista. En conseqüència, les primeres expressions són de caire popular. Comenta Pere Anguera que aquest és un tema esmunyedís, perquè no hi ha cap plantejament marcat malgrat sigui un tema recorrent. Roca i Farreras (1834-1891) ja planteja a la publicació l’Arc de Sant Martí (1882-1892) molts dels temes que després aniran apareixent. Marca les qüestions del que després serà el moviment catalanista; és progressista en el tema social, encara que només sigui per oposició a l’enemic. El progrés social i el desenvolupament del catalanisme van intrínsecament lligats.

No és casualitat que amb la crisi de l’imperialisme colonial espanyol el 1898 aparegui la primera empenta al moviment catalanista.

El desastre del 1898. Així, Cuba esdevindrà un referent? Cap a on miraven aquests separatistes primerencs?

Fins la Pasqua irlandesa del 1916, no està molt clar. Però bé, el moviment cubà i el moviment filipí… José Martí i José Rizal són uns herois, han lluitat contra el mateix enemic. La senyera estelada va ser creada per Vicenç A. Ballester (1872-1938), qui era a Cuba com a capità de la marina mercant i ell d’alguna manera copia els elements emprats pels cubans a l’hora d’el·laborar la seva bandera. En aquella època no només apareix l’estelada, sinó que bascos i gallecs creen les seves pròpies banderes nacionals. En Vicenç Ballester copsa la necessitat de bastir el naixent moviment amb senyes d’identitat pròpies. Apareix també un himne independentista el 1908 i tot apunta a que en fou ell l’autor. A la Unió Catalanista hi comencen a aparèixer molts grups, com la Reixa…

 

…És com una entitat paraigües.

Sí, sí. I tenen una qüestió que serà pal de paller del moviment independentista -encara que no se’l pot anomenar així-, el tema de l’apoliticisme, que no vol dir antipoliticisme. D’això en podriem fer la transpolació al nostre temps: la corrupció és molt gran, com ara en el sistema actual… Actualment ens trobaríem en una segona restauració borbònica, sortida de la Transició. Com el sistema que van crear en Cànovas i en Sagasta. I, per tant, fer política és entrar en el joc d’un marc corrupte.

 

Potser, dit d’una altra forma, el que ara en diríem no entrar en la via electoral o institucional.

Exacte. Són molt reticents a participar de qualsevol partit. Els que mantenen aquest esperit són en primer lloc en Ballester i en segon lloc en Daniel Cardona. En Ballester podríem dir que és el mestre o el mentor d’en Cardona.

 

Més del que podria haver-ho estat en Domènec Martí i Julià (1861-1917)?

En Domènec Martí i Julià és molt important perquè n’és l’ideòleg. Però Martí i Julià ja sabem com acaba, en els dos o tres darrers anys pensa que, per subsistir, la Unió Catalanista ha de transformar-se en un partit polític. S’ajunta amb en Rovira i Virgili i en Serra i Moret per fer quelcom socialista per aquest sentit social de catalanisme i de l’independentisme… I fracassa. En Ballester és, d’alguna manera, qui inocula a en Cardona aquest pensament… Ells no en deien independentisme, fins molt més tard. Si us hi fixeu, en els primers escrits d’en Cardona i d’en Ballester abans de parlar fins i tot de separatisme parlen de la intransigència, de la santa intransigència. Per ells la santa intransigència és anar en contra dels transigents, de la Lliga. Transigir és per ells negociar. És la via camboniana. Davant la via camboniana del catalanisme, ells són la via intransigent del catalanisme. Ara aquesta paraula té un sentit pejoratiu que en aquell moment no tenia. D’altra banda, les organitzacions, a principis del segle XX, es diuen fonamentalment autonomistes. Volen l’autonomia plena. Seria sinònim de moltes, moltes transferències, de sobirania plena. Tot i això, encara no han donat el pas per definir el concepte.

Valentí Amirall (1841-1904), federalista intransigent

 

Podriem dir que és una evolució del federalisme intransigent del segle XIX?

Té a veure molt amb les arrels federals intransigents. En els temps del federalisme, també hi ha el federalisme transigent i l’intransigent, confederal. El separatisme és el reconeixement de la sobirania, de l’existència de Catalunya com a subjecte polític diferenciat, però tanmateix els ultranacionalistes espanyols no poden entendre que hi hagi una nació diferent de la seva. Després, a Estat Català (1922), hi ha gent de diferents tendències, uns que creuen en la separació i altres en la confederació. L’objectiu fonamental és la sobirania. Separatisme i sobirania, en aquest sentit són semblants.

Vinyeta de Junceda que provocà l’assalt dels militars el 1905

 

I aquests separatistes, què llegien?

Les publicacions eren com les xarxes socials ara. Cada grupet d’aquests que es trobaven dins la Unió Catalanista, grups de barri, publicaven normalment la seva fulla. Moltes vegades eren fulls de ceba, de dues cares, que s’anaven passant. L’importància del ¡Cu-Cut!, el Patufet i la resta de publicacions d’aquest caire va relacionada amb l’analfabetisme. A nosaltres se’ns fa difícil situar-nos perquè això ens sembla llunyà. A l’època, sobretot en ambients obrers o menestrals, resulta molt important. Per això els militars ataquen el ¡Cu-Cut! Tenen molt d’èxit, aquestes publicacions. Després molts periodistes han de fotre el camp, a París o a Cuba.

En Ballester, qui té una posició benestant però va radicalitzant el seu catalanisme a causa de la repressió, col·labora a la Tralla (revista del 1903) on hi comença a signar els articles amb VIC (Visca Catalunya Independent) o ME (Mori Espanya). Ell ni s’atreveix a justificar-ho, explica que VIC ve de Vicenç, que és el seu nom. Amb tota aquesta repressió, el moviment independentista s’ha d’amagar. És feble, això és cert, no es veu a la superfície, però està operant en la clandestinitat. I clandestinitat vol dir: primer apoliticisme i, segon, activisme en el sentit que no s’expressarà electoralment. Hi ha pistoles també. És per tot això que les expressions han de sortir de Cuba. Es d’allà d’on surten les primeres definicions i expressions nítides del separatisme.

 

Al llarg de les properes setmanes publicarem a VIBRANT la continuació de l’entrevista, en la que parlarem dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, de la Guerra Civil i de la resistència al llarg de la dictadura franquista.
Imatge destacada: Portada del llibre de Fermí Rubiralta sobre la figura d’en Vicenç A. Ballester, personatge citat en aquesta entrevista.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail