El referèndum, un altre memorial de greuges?

Que Catalunya ha intentat transformar i modernitzar Espanya fent-ho des de dins els seus budells, federada, mancomunada, autonomista o amb millorament fiscal,  fracassant en tots els intents, ningú no ens ho pot negar. Ara som en el Referèndum o Referèndum.

Capitulats el 1714, exiliada o morta la classe política i econòmica no botiflera, Catalunya va acceptar l’statu quo reeixint sota un acceptat règim monàrquic absolutista. Negociat el Tractat de Viena el 1725 entre l’Imperi i la Gran Castella, Carles III i Felip V  acordaren respectar-se. El rei castellano-francès incomplí tots dos acords en conquerir el Borbó territoris mediterranis sota la nostra jurisdicció, nomenant el seu fill Carles rei de Nàpols (1731-1735) i de Sicília (1734-1759). Mentrestant, a Viena moria el nostre Carles III (1740) i en Vilana Perles (1741), perdent-se així tota esperança de retorn de les llibertats passades.

Carles III (1716-1788)

Carles de Borbó heretà del seu pare, l’hispanorum rex, la Gran Castella (1759-1788) usurpant-ne l’ordinal al nostre Carles III. Aprofitant la coronació a Madrid d’aquest duplicat Carles III de Castella i les Corts que convocà al 1760 –primeres Corts unificades-, l’antiga Corona catalana-aragonesa hi envià dos representats per a cada un dels quatre territoris ja desconfederats, redactant el text, la delegació catalana, sembla, com a primer Memorial de Greuges (1760). Ho feren en un text prudent a l’hora que astut, on informaven al nou monarca que les lleis de Castella eren perjudicials per a la seva pròpia economia, modernitat i expansió comercial, i que les propostes catalanes s’ajustaven més a les necessitats generals, esbossant la idea que la eficàcia consistia en descentralitzar funcions i no pas en seguir Castella entestada en autarquies i en monopolis en un món ja obert al tràfic marítim internacional.

Els catalans havien tingut l’habilitat de participar, d’aquí o de la capital dels reialmes estant, en la administració de la cosa pública general. Tanmateix, ho havien fet amb quotes minoritàries en una cort de favorits i alts funcionaris, com ara. Els nostres representants prou palesaren que el Decret de Nova Planta havia estat perjudicial, però aquesta Gran Castella absorbent, sordejava. Es varen aconseguir certs avenços, però poca cosa més enllà de fer clara crítica a arguments unificadors de la metròpoli. L’objectiu no assolit fou, en base al foralisme, proposar subsistemes legislatius i administratius diferenciats per a Catalunya, Mallorca, Aragó i Valencia. Per explicar-ho empraren un símil, el del cos humà, únic, (la monarquia) però compatible amb accions de cada una de les seves parts (regions).

Caricatures de l’època sobre Pi i Margall

 

El Memorial acabava demanant una equitativa distribució de càrrecs dins l’administració general pels oriünds de l’antiga Corona d’Aragó, reclamant descentralització i que la magistratura i dignitats eclesiàstiques haurien de ser, en el nostre cas, catalanes, per tenir dret civil, llengua i cultura pròpies i arrelament al país, refusant funcionaris forans. El manifest era prou unionista, totes les administracions perifèriques o autonomies coincidents amb els antics regnes, havien de contribuir a la governació de la Monarquia. No s’estava llavors, encara, en condicions de parlar d’Estat plurinacional. S’observava que els diferents regnes de les Espanyes s’anaven transformant en l’embrió d’un Estat unificat, però no en nació. S’imposà el despotisme il·lustrat.

Hagueren de passar moltíssims anys d’evolució cap a postures republicanes i federalistes amb més fracassos que èxits, fins poder endegar un segon intent, el Projecte de Constitució de l’Estat Català, de 1883. Entràvem en el federalisme català defensat a ultrança per Pi i Margall (1879-1883) que no va quallar en intentar exportar-lo a la resta de la llavors ja Espanya política (post Constitució de Cadis de 1812). Amb Figueras i Almirall contraris al fracassat federalisme pimargallià, s’entrà en discussió sobre com enfocar la qüestió catalana, si amb un nou gir ideològic, lo particularisme, com es defensaria en el Memorial de Greuges de 1885, o apostar per potenciar el partit federal dins Catalunya que celebrà el seu congrés l’abril/maig del 1883, on s’aprovà el Projecte de Constitució defensat pel advocat Josep Maria Vallès i Ribot, més proper a Pi i Margall.

La República (1873) federal o unitària?

La discussió de fons: l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, el bipolarisme entre la sobirania d’una nació natural (antic regne) o la sobirania de la nació jurídica (un Estat). S’havia d’evitar el conflicte entre dos nacions atès que suposava que una s’imposaria a l’altra. La solució estava en sumar: la suma de totes les nacions, la República Federal o Federació d’Estats sobirans, donaria un millor resultat que el valor individual de cada una d’elles. Una utopia. Espanya vol ser nació i no ho és. Catalunya és nació i no la deixen ser Estat.

 

L’article primer de la proposta constitucional afirmava:  “l’Estat Català és sobirà i autònom […] format per municipis autònoms que representen el poble català […] en ús de les facultats de Catalunya […] delegaria a la Federació (comerç, propietat intel·lectual, industria, relacions polítiques, etc, amb una important afirmació) […] aspirem a construir la nació espanyola (feina inútil si una de les parts es vol imposar) […] lluny de voler rompre els llaços que uneixen Catalunya a la resta d’Espanya, sols pretenem afluixar-los […] aspirem a substituir les pesades cadenes ab que l’unitarisme té aferrats al centre les provincies espanyoles…”  S’aspirava a fer reeixir les llibertats individuals i col·lectives, a impulsar la participació democràtica dels ciutadans i municipis i a compaginar el progrés i la modernitat per resoldre, mitjançant l’ancestral pactisme, el cas dels catalans i el seu encaix a Espanya, en la confiança de que els pactes a establir, es respectarien. La proposta fracassà.

Valentí Almirall i Llozer (1841-1904)

El Memorial de Greuges de 1885 fou redactat bàsicament per Valentí Almirall, federalista decebut. S’adreça al rei d’Espanya denunciant els pecats de l’unionisme, amb més disfuncions que funcions, ni eficient ni eficaç. Féu una aposta per una Monarquia democràtica, descentralitzada política i administrativament a l’estil del que conformà la Corona catalana-aragonesa “confederada” amb el clar objectiu explicitat en el Memòria, altra volta, la voluntat de transformar Espanya i la seva constitució afrancesada, però, Espanya seguia sense escoltar. Els requisits evolutius per la transformació demanada, només es donaven a Catalunya amb una burgesia més desenvolupada que enlloc de l’Estat. Almirall somiava en un Estat compost com a suma d’estructures polítiques simples. Tingué com a mirall l’escola alemanya de dret públic, més que no pas el dret públic català ancestral. En Lo catalanisme mostrà Almirall tots els seus objectius, no exempts de contradiccions. El Memorial fou un clam de greuges no tinguts en compta, com ara.  El regeneraciolisme i el regionalisme harmonitzador entre unionistes i separatistes, entre dretes i esqueres, fracassaren també.  

Caldria esperar fins les Bases de Manresa de 1892. Fou la primera formulació política i també institucional, considerat l’origen del catalanisme modern. Les Bases no eren pas separatistes, sinó de base regionalista i tradicional, però apostaven per la separació de les tres funcions del Estat, atorgant al rei el poder legislatiu junt a una assemblea on hi estigueren representades les regions, explicant com ha de funcionar l’executiu i altres institucions.

La llengua catalana havia de ser l’única a Catalunya i els càrrecs en aquest territori ho serien només per als catalans, sent Catalunya única sobirana respecte del seu govern, confiant al sometent l’ordre públic i la seguretat. Es parlava d’Estat Català, prou agosarat per aleshores, amb una àmplia autonomia regional i moltes altres aportacions que no és precís indicar aquí. La Lliga estava lluny de tot separatisme constitucional. Nació, referida a Catalunya, espanta. El rebuig de l’Estat fou palès. Espanya no va escoltar.

El poeta Joan Maragall (1860-1911)

Havent perdut Espanya, per maldestra, Cuba i Filipines, Joan Maragall, el 1898, en el seu poema ens exclama:  Escolta Espanya… t’han parlat massa dels saguntins i dels que per la pàtria moren… On ets, Espanya? No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya!

El 29 de setembre de 1976 Espanya ratificà El Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics i, amb ell, el dret dels pobles a l’autodeterminació. El 1977, es restableix la Generalitat Catalana. El 1978 s’aprova la CE amb articles 2 i 8 imposats per militars, nuls de ple dret. Cop d’Estat del 23F el 1981, avortat? Llei d’harmonització, cafè per a tothom. Estatut d’autonomia del 2006, impugnat. La sentencia del Tribunal Constitucional,  retallant-lo contra voluntat popular, equival a excloure Catalunya del sistema constitucional espanyol. Els ciutadans catalans recuperem la sobirania plena i volen decidir el nostre futur lluny de nous intents de Memorials de Greuges estèrils.  Se’ns fa necessari materialitzar aquest adéu Espanya de Maragall amb una Declaració d’Independència. Altra solució ja no és possible.

Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail