Daniel Cardona i Civit, heroi oblidat de Catalunya

Ara que s’atansa el moment clau, l’oportunitat de tota una vida, l’alliberament de Catalunya, convé especialment fer un cop d’ull al passat per mirar amb il·lusió cap al futur pel qual tanta gent dels que van lluitar per aconseguir-lo no podran arribar a viure’l mai. Quan pensem en els herois dels darrers cent anys de Catalunya, potser ens venen al cap els tres presidents: Prat de la Riba, President de la Mancomunitat, Macià, i Companys. No anem errats, ni de bon tros, però, malgrat tot, a l’ombra d’aquests hi ha figures mítiques que esperen ser recordats, quan arribin temps més propicis. Catalans que van dedicar la vida a la pàtria i la llibertat.

Daniel Cardona i Civit, 1890-1943

Barcelona, finals del segle XIX. Són temps de transformacions i de canvis socials i econòmics colossals. Catalunya és una regió industrialment puntera i la locomotora de l’Estat espanyol. En els darrers quaranta anys, la capital del Principat ha vist duplicar la seva població. S’enderroquen les muralles i s’annexionen els diferents municipis que poblaven la falda de Collserola. Som a l’any 1890 i a l’Eixample de Barcelona neix el que serà un líder clau del separatisme català armat de la primera meitat del segle xx, en Daniel Cardona i Civit.

Daniel Cardona i Civit el 1921

 

Saltataulells i pixatinters

El 1903, havent acabat l’educació obligatòria, Cardona entrarà a treballar en una botiga del carrer Ferran de Ciutat Vella. La Barcelona de principis de segle XX era plena de joves vinguts d’altres indrets del Principat de Catalunya, immigrants interns com ell, qui tenia arrels a Sant Just Desvern, que cercaven unes condicions de vida millors en les oportunitats que podia oferir la ciutat comtal d’aleshores. Aquest jovent, majoritàriament oficinistes o dependents de comerç, no eren ben bé proletaris, sinó una fornada diferent de treballadors amb un pensament separat d’aquell de caire més aviat obrer. Popularment coneguts -despectivament- com a pixatinters o saltataulells, comptaren amb una ideologia i uns símbols propis dins de l’olla política catalana. Són ells, aquests ‘treballadors de coll dur’, els que ompliren les rengles del nacionalisme radical català covat a la Unió Catalanista, entitat paraigua fundada el 1891.

La Unió Catalanista i el seu mític president, Domènec Martí i Julià

La Unió Catalanista i el nacionalisme radical

En aquells temps, el catalanisme polític estava madurant i evolucionant. Daniel Cardona va entrar a formar part de la Unió Catalanista quan amb prou feines tenia quinze anys d’edat. Influït pel que fóra el president a partir de l’any 1903, Domènec Martí i Julià, el jove anirà fent seves les idees propugnades per aquest psiquiatra de professió, que en serà el pare ideològic. Es tracta d’un pensament polític que combinava l’arrel del federalisme instransigent del segle XIX, del qual en prové la teoria, amb un nacionalisme romàntic, del qual en provenen els símbols. Un nacionalisme català embrionari que finirà generant per evolució el que coneixem actualment.

Cardona i Civit va seguir militant en aquesta organització i va participar en tots els actes polítics nacionalistes de la Barcelona de l’època mentre aprenia de forma autodidacta i escrivia en algunes de les publicacions. Amb la seva constant participació, es va anar guanyant el respecte i l’admiració dels seus companys fins arribar a esdevenir un referent carismàtic per tota una generació de joves.

 

La via irlandesa, estrella polar del separatisme

Durant la Setmana Santa del 1916 té lloc l’alçament de Pasqua irlandès. Per entendre l’impacte d’aquest fet en l’imaginari del separatisme català de l’època, hem de tenir en compte que, fins llavors, els referents en la lluita per la independència eren les colònies, especialment Cuba. El fet que la nació irlandesa, subjugada pel Regne Unit durant segles, es rebel·li en ple segle XX i en plena Europa és quelcom trascendental. Daniel Cardona somiarà i lluitarà per portar un alçament com el de l’illa a Catalunya. Amb els anys, es guanyarà el renom de l’Irlandès.

La proclamació de la República d’Irlanda, la Pasqua del 1916

Estat Català i La dictadura de Primo de Rivera

L’any 1922, en un context d’efervescència i inestabilitat dins l’Estat espanyol, Francesc Macià i Daniel Cardona varen crear el partit Estat Català, que combinava lluita política i armada. Serà aquesta formació la que abanderarà tot el nacionalisme català resistent contra el general Primo de Rivera i la dictadura des del 1923 i fins el 1931. Exiliat en diverses ocasions però sense deixar de treballar des de la seva perspectiva apolítica, el que podríem anomenar “no electoralista”, Cardona participarà en la creació i el desenvolupament de Bandera Negra i els escamots d’Estat Català, organitzacions armades inspirades, de nou, en el model irlandès. Fou empresonat per la repressió de la dictadura i s’exilià a la Catalunya Nord i França, cosa que no l’impedí continuar amb la seva activitat separatista.

Judici pel Complot del Garraf, vist pel dibuixant Opisso

 

Per diferències creixents, tant ideològiques com organitzatives, amb Francesc Macià i Estat Català, Cardona no va participar en la temptativa insurreccional de Prats de Molló el 1926 i hagué de dissoldre la Bandera Negra per evitar lluites fratricides dins la resistència nacionalista aquell mateix any. El 1930, després d’anys d’exili, l’Irlandès pogué travessar la frontera i tornar a casa seva gràcies a una amnistia.

 

La Segona República Espanyola i els fets d’Octubre del 1934

Malgrat ser ofert una conselleria en el nou govern sorgit de la proclamació de la República a Catalunya, Cardona refusà qualsevol entrada en el marc institucional i rebutjà després la creació de cap partit que entrés en el joc electoral. Tot i així, va guanyar l’alcaldia de Sant Just Desvern. . Àdhuc, temps després s’oposà al projecte d’Estatut de Núria de 1931, que fou trossejat per un Madrid suposadament aliat posteriorment. És en aquest moment de canvi de panorama polític que funda l’Organització Militar Nosaltres Sols!, a imitació de l’irlandès Sinn Féin i amb una evident inspiració i voluntat de seguir els passos dels illencs. Aprofitant el local de la Unió Catalanista, Cardona creà, amb els seus fidels seguidors, aquesta organització politicomilitar que buscava l’alliberament nacional de Catalunya de l’opressió castellana i de l’Estat espanyol.

Petita part de les armes confiscades als insurrectes l’octubre del 1934

 

L’octubre del 1934 és recordat per la proclamació del President Companys de l’Estat català integrat dins la República Federal Espanyola. Cardona, “vestit de militar i amb botes altes” havia fet cap al local de les JERC de la Gran Via de Barcelona, on passà revista als militants que esperaven l’ordre d’actuar com tants altres patriotes arreu del territori. L’ordre, però, no arribà mai, i la insurrecció nacionalista fracassà. L’irlandès intentà escapar de la repressió, però fou detingut. Tot i ser posat en llibertat provisional, marxà a l’exili per segona vegada, vidu i afectat per una malaltia hepàtica que el corcava.

La Guerra Civil

El triomf del Front Popular i el Front d’Esquerres a Catalunya suposà una amnistia que permeté la restitució de la Generalitat electa. Cardona tornà aquell gener del 1936 i fou restituït com a batlle de Sant Just Desvern, càrrec pel que era molt estimat dins el poble. En un ambient de tensió creixent, el nacionalisme ferm, seguint la tendència a la unificació mostrada per el PSUC o el POUM, creà un front nacionalista dins l’Estat Català. El juliol de 1936 el cop d’estat militar portà a la Guerra Civil.


Soldats amb l’estelada camí del Front de l’Aragó

 

Durant l’inici de la contesa, l’Irlandès denuncià els abusos dels incontrolats anarquistes. Al llarg dels primers mesos, els separatistes somiaven en poder controlar la situació i demanar l’ajuda de França per proclamar una República Catalana independent. Detingut pels revoltats llibertaris, Cardona estigué ben a prop de ser afusellat en aquelles setmanes de confusió i revolució. Decebut per l’hegemonia anarquista i posteriorment comunista dins el conflicte i pel rumb que prenia la guerra, Daniel Cardona i Civit fixà la seva residència a Perpinyà, de nou a l’exili ja el 1939.

El Front Nacional de Catalunya, última gesta heroica

Amb voluntat de seguir combatent, oferint una resistència a l’ocupant franquista, l’heroi nacionalista va contribuir a crear el Front Nacional de Catalunya, una organització militar patriòtica creada l’any 1940 per prosseguir la lluita, aquesta vegada contra el nou règim que s’acabava d’imposar per la força. Greument malalt i debilitat, morí el diumenge 7 de març de 1943 a Sant Just Desvern després de creuar clandestinament la frontera un any abans. Aquell funest dia es posà punt i final a una vida de combat entregada a la causa de la nació catalana.

Publicació de Nosaltres Sols! del setembre de 1933

 

La puresa de l’ideal, fermesa i voluntat

El que caracteritza Daniel Cardona i Civit, el que fa especial i inefable el seu nacionalisme, és la puresa del seu ideal i la intransigència dels seus plantejaments. Mentre alguns claudiquen o pacten, ell sempre es mostrà recte i sòlid, sense moure’s un sol centímetre. Incansable. Si alguna cosa es belluga en el nacionalisme, ell hi serà present. Quan l’Estat ofereixi un retallat i maltret Estatut el 1932, ell el rebutjarà sense contemplacions. D’engrunes, cap ni una. Ell ho volia tot. La llibertat de la pàtria era innegociable. L’amor, el lligam, no era plasmable en paraules. I Vibrant, pseudònim d’aquest mite de la nostra Catalunya, és l’estel que ens guia als més ferms. Referent de referents, heroi dels Països Catalans. Per tu, seguim. El millor homenatge és la victòria.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail