El nacionalisme ferm català, corrent revolucionari

L’independentisme omple carrers, places, pobles i ciutats. Setanta-dos diputats dels cent trenta-cinc del Parlament autonòmic són independentistes. Tenim en marxa un procés que ens ha de dur cap a l’Estat propi i la separació total. Tot ha canviat en els darrers anys i sembla que això hagi estat d’un dia per l’altre. No. Ni molt menys. Ja fa més d’un segle que lluitadors, veritables herois oblidats del nostre país, batallaven, amb pistoles o plomes, per la independència de la nació catalana.

Domènec Martí i Julià (1861-1917) i Daniel Cardona i Civit (1890-1943)

 

Domènec Martí i Julià i la Unió Catalanista

D’entre les figures intel·lectuals oblidades, en destaca sens dubte aquest metge de professió nascut l’any 1861. El doctor Martí i Julià bastí ideològicament una fornada de joves, proporcionant-los un ideari que combinava l’alliberament social i l’alliberament nacional. Seria a l’ensems injust no mencionar com a part del “nacionalisme intransigent o ferm” a Vicenç A. Ballester, en definitiva mentor d’en Cardona i inventor de la bandera estelada. En l’actualitat, no costa massa imaginar quins grups concrets en beuen indirectament. Per aquest intel·lectual barceloní, que fou president de la Unió Catalanista a principis de segle XX, el primer de tot era Catalunya. Davant una castellanització ja palesa en la societat catalana, defensà que “l’únic normal a Catalunya és la personalitat catalana” i que no existia heterodòxia possible dins el catalanisme, atès que “de catalanista se n’és o no se n’és”.

 

Els seus postulats intransigents eren fonamentals en el seu pensament, i foren seguits fil per randa per l’heroi Daniel Cardona i Civit, del qual n’hem parlat a Vibrant. Ens avisà el doctor, en temps que semblen distants, de la pèrdua d’identitat que patia Catalunya. Afirmava que alguns catalans “són desarrelats, estan mancats de personalitat pròpia, adopten caràcters nacionals exòtics i accentuen llur desnacionalització.” El que sorprèn dels plantejaments de l’oblidat però imprescindible Martí i Julià n’és llur vigència, encara un segle després.

Imatge del Centre Català de l’Havana, a Cuba, que el 1919 adoptà l’estelada com a bandera

La Catalunya gran, nació catalana o Països Catalans

A Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876), un valencià de l’Horta, Benvingut Oliver i Estellés, emprà per primera vegada el concepte de Països Catalans per descriure aquells territoris històrics que encara conservaven la llengua catalana com a fet diferencial. Per al separatisme i el nacionalisme ferm, l’objectiu final era la unió de tots els parlants del català sota un mateix Estat o una confederació d’Estats separada de França, Espanya o Itàlia en el cas alguerès.

Aquest nacionalisme enfonsava les arrels en el federalisme intransigent característic del segle XIX i el romanticisme nacionalista. Els trenta anys de catalanisme i els escrits de Prat de la Riba contribuïren, en part, sumats a un socialisme ètic, -la qüestió social-, a l’ideari col·lectiu d’aquests catalanistes radicals i dels seus escriptors i intel·lectuals. El pensament i la cosmovisió estava fortament influïda per les independències de Cuba, Irlanda o Polònia.

Revolucionaris, antifeixistes i nacionalistes

Daniel Cardona fou deixeble del doctor i el referent ideològic per amplis sectors del nacionalisme català de l’època. El pensament del nacionalisme radical és revolucionari, ja sigui per contraposició a un sistema espanyol corcat i corrupte com per una reacció davant les penoses condicions de vida de gran part de la població del país. La unió sagrada entre els catalans, entesa com una juxtaposició de tot el poble de Catalunya davant l’enemic superant qualsevol diferència ideològica era un dels pilars del moviment. La transversalitat de tota la societat del país. Tampoc calia mirar “Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou”, puix que Catalunya havia de ser lliure de totalitarismes i dictadures. “El nacionalisme va de l’individu a l’Estat” i no a l’inrevés.

Escamots d’Estat Català formant durant els Fets d’Octubre de 1934 davant del Palau de la Virreina de Barcelona

 

Com succeeix arreu d’Europa durant aquelles dècades, la joventut juga un paper important en la política. Daniel Cardona parlarà a la joventut i li exigirà sacrifici i fermesa. La volia llegida i culta, però presta a batre’s: “Per Catalunya cada patriota sigui una enciclopèdia ambulant i un fort atleta”. De nou, en oposició a un sistema electoral podrit de soca-rel, el moviment proposa una temptativa insurreccional, “La política ha fet eleccions. Nosaltres, doncs, hem de fer la guerra”, proclama Cardona el 1924. I ja durant la Guerra Civil i el dur clima de confrontació fratricida, dues cites d’aquest carismàtic líder separatista il·lustren la manera de pensar compartida generalment per la immensa majoria dels separatistes: “és per això que com a nacionalistes hem de fer la Guerra i fer la Revolució.” i “perquè som nacionalistes, som antifeixistes.”

 

Llibertat, democràcia i nacionalització

Nacionalitzar el país era una imperant necessitat per Daniel Cardona, car veia ja aleshores que la Catalunya sotmesa havia anat covant una mentalitat d’esclau. La voluntat democràtica de Cardona el portà a rebutjar, com hem vist, els totalitarismes, tot i creure que la via armada era l’única per fer fora l’invasor i assolir la llibertat. En els primers convulsos mesos de la guerra del 1936, veié que “El poble català està a punt d’enfonsar-se o al feixisme o a l’altre feixisme”, en una clara al·lusió als incontrolables crims comesos aquell recordat estiu.

Portada d’una publicació de Nosaltres Sols! el 1933

 

“Vosaltres ja sabeu que Catalunya no serà salvada per la política, com sabeu que la política no ha salvat cap ideal social ni patriòtic i per tant no ha salvat cap poble de la terra en lluita nacionalista.” Malgrat haver passat dècades, molts dels plantejaments i idees d’en Daniel Cardona i Civit, qui escrivia amb el pseudònim de Vibrant, segueixen perfectament vigents.

 

Bibliografia

Rubiralta i Casas, F. (2008). Daniel Cardona i Civit. Barcelons: Editorial Afers.

Ucelay Da Cal, E. (1978). La crisi dels nacionalistes catalans (1931-1932).

Ucelay Da Cal, E. (1984). La Batalla i altres textos. Barcelona: Edicions la Magrana.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail