Daniel Cardona, model de patriotisme. Santiago Espot

En els darrers mesos, en el decurs de diversos actes públics,no he deixat de manifestar que si existeix una paraula proscrita en el moment polític que viu Catalunya  aquesta és “patriotisme”. Sembla que definir-se com a patriota sigui una cosa del passat o massa reaccionària. L’amor a la pàtria fa l’efecte que no vagi amb nosaltres, i l’actual independentisme majoritari sembla ser-ho per una simple especulació o benefici material. Caldria repetir a tort i a dret entre la nostra gent aquella sentència de Lord Byron: “qui no estima la seva pàtria, no pot estimar res”.

Daniel Cardona, en canvi, estava fet de la fusta dels patriotes insignes. Catalunya era la seva prioritat i la seva obsessió. Però anava més enllà del separatisme estricte. Cercava la dignitat i la fortitud de la nació, perquè era conscient que sense això era impossible encarar qualsevol pugna  amb garanties en pro de la secessió. Segurament per aquesta raó, perquè sabia que dels sacrificis que comportava el combat a favor de l’ideal independentista, va titular  “La Batalla” el llibre on posava negre sobre blanc el seu pensament polític.

El discurs del qui fou també batlle de Sant Just Desvern no era amable i contemporitzador amb nosaltres mateixos. Els seus escrits descrivien cruament la mentalitat de l’esclau d’una gran majoria de catalans. Sí, esclaus!… heu llegit bé. Repetim-ho una vegada més, però ara en paraules del mateix Cardona, a veure si som conscients d’una vegada per totes que la independència no arribarà a través d’una llei de  transitorietat jurídica, sinó que arribarà quan deixem d’actuar amb el posat del sotmès: “Els catalans no som res més que uns servils esclaus a casa mateixa. Som el gos que llepa la mà de l’amo que li pega. Tenim la mansuetud del bou i ens passem la vida en una humilitat menyspreable”.

Aquesta descripció dura, clara i descarnada dels catalans se’ns hauria de clavar com un fibló en la nostra dignitat nacional. Llegir coses així ens hauria de revoltar la nostra consciència nacional. Ho fem? Amb tot, Cardona no es quedava només en el pla intel·lectual. Posava en pràctica el que deia i era conseqüent amb el que pensava i defensava. Per tot plegat, no va dubtar en agafar les armes quan era necessari per defensar Catalunya  a través de Bandera Negra, Nosaltres Sols o el FNC, organitzacions que va col·laborar a fundar i dirigir. La seva figura és un dels màxims exponents d’un independentisme innegociable i monolític que va patir la repressió i l’exili. Sense aquella consistència patriòtica que ell representa encara avui Catalunya no seria on és.

Tot escoltant el discurs oficial sembla que l’independentisme hagi començat amb la creació de segons quines associacions o amb la conversió a l’anomenat sobiranisme d’algun partit polític, com si volessin que oblidem que també som fills polítics d’una lluita i d’un ideal encarnat en personatges que van jugar fort i fins al final defensant la llibertat de Catalunya. Segurament perquè el seu exemple posaria massa en evidència moltes de les actituds que ens volen fer creure són les més efectives per fundar un estat independent, personatges com en Daniel Cardona voldrien esborrar-los cínicament de la nostra història. Sobretot, no ho permetem mai.
Santiago Espot, president de Catalunya Acció

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail