Hi ha un DESTÍ o un FUTUR per Catalunya?

Joan Anton Crespí i Aguiló, divulgador sobre temes de consciència relacionats amb la Física Quàntica, ens alerta de les diferencies entre destí i futur, atès que en el que respecta a l’esdevenir de Catalunya, no volen dir el mateix.

Potser a alguns els sembli que aquests dos mots, destí o futur, serveixin per igual per referir-se a la propera història de Catalunya, que el sentit seria el mateix. Discrepo, perquè l’esdevenir es pot observar de manera ben diferent des d’una definició o l’altra.

Aplicant un punt físic d’expressió quàntica, es podria intuir que, arribant a un nivell crític del pensament en la majoria de catalans, alliberar-se del centralisme de l’estat espanyol pogués ser un procés evolutiu. Per altra banda, semblaria que no hagi d’arribar el moment per no haver-hi l’instant crític.

Tot i així, el present, un bullir d’olla constant, ens pot donar sorpreses, qualsevol cosa pot desgavellar el pensament. Alguna personalitat fa unes determinades declaracions inesperades i la seva influència en l’altra gent pot fer avançar el nivell crític, no previst, decantant els esdeveniments cap a un destí o un altre. Dit en altres paraules. Avançar o no, és tot un procés, per tant, s’ha de deixar tot en mans del destí?

 

És el destí que sorgeix així pel rebot de l’aigua? O, certament hi ha una preparació d’un procés per trobar en un futur aquesta imatge. No és ni fàcil ni impossible, sols és trobar el moment i les condicions adequades.

 

EL DESTÍ

Doncs bé, començaré pel destí. Vist d’una manera amplia, seria una força que empeny potencialment totes les coses, en part inexorable, en part fatalista, en part d’acceptació, a la fi com un encadenament de successos necessaris. En certa manera observant aquests successos, fins i tot semblarien arribats a un nivell coherent quan apareix el moment.

I lligar el destí a una suposició implícita d’un misteri, és massa destí. Però, com sempre, els misteris no es poden deixar a mitges perquè es converteixen en falsedats. Llavors, s’haurà de considerar només com un estadi que ha produït anomalies d’un procés. I, com gairebé sempre, bastons a les rodes. Pensar és lliure, però tanta imaginació desborda el pensament.

Llavors, si he de referir-me a Catalunya com una nació sotmesa al seu destí, puc pensar, que estigui destinada a quedar-se tal com està. Tot, per un encadenament de successos des de fa bastants anys. Donat que en el pensament d’alguns hi ha ostentació d’una victòria, per altres d’una submissió, i, com a colofó, un gran oblit de la història. Per tant el destí estaria forjat, s’hauria complert, i no li valen més bastons a les rodes.

Ara bé, en el supòsit d’un destí per la Catalunya de demà, ja va haver-hi un farmacèutic figuerenc, Alexandre Deulofeu (1903-1978), que va desenvolupar una teoria per esbrinar com els canvis en la història de la humanitat estaven i semblen supeditats a un sentit matemàtic. Va escriure el que va anomenar la “Matemàtica de la Història”, marcant pautes dins dels episodis històrics, indicant uns cicles on es movien etapes acotades de 1.700 anys, sempre coincidents amb els anomenats imperis. Dins d’aquest temps, marcava uns cicles de 550 anys, amb un inici i un final, que encaixaven en els processos passats, com un destí.

Nogensmenys, també va marcar episodis i coses que havien de succeir. I van succeir. Entre moltes prediccions, Alexandre Deulofeu va anunciar amb prou antelació la derrota d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial, i, fins i tot, que després passaria a ser capdavantera d’Europa. També predí la caiguda de l’URSS. I va deixar-nos el pronòstic de les futures decadències d’Anglaterra i França. Mirant els seus estudis, es podria concloure que el món estava predestinat.

I respecte a Catalunya? Doncs en Deulofeu va assenyalar que el 2.029 s’acabaria l’anomenat imperialisme Espanyol. Així, restant a aquest any futur el corresponent cicle de 550 anys, tenim l’any 1479 com inici d’aquest període delimitat pel farmacèutic de Figueres; precisament en aquell gener, es va coronar rei a Ferran d’Aragó, inici dels temps dels reis catòlics, i d’un centralisme desmesurat. Per tant, des de l’actual 2017 encara resten 12 anys. Si el destí és inexorable, paciència i una petita espera. Tot i que no entenent el destí com un determinisme sinó com una influència, l’observació podria anar per una altra banda.

 

EL FUTUR

Anem a la definició de futur com alguna cosa que esdevindrà. En el supòsit d’incloure a les persones, aquestes poden prendre un compromís, es podria dir de casament, però, en el supòsit dels catalans, és de separació.

Tanmateix tornant al símil físic, a tota reacció pot succeir-li un episodi no previst i el resultat no concloure fins a una altra nova reacció; i en un símil mecànic, si tenim una fissura en una malla d’acer, per exemple, aquesta acabi obrint-se per altres petites fissures.

Si parlem de persones i d’una nació de nom Catalunya, seria el mateix interpretar un futur destí mitjançant el fatalisme per unes fissures?…  Intueixo, que per moltes fissures que hi hagi, en les persones no és el mateix.

No farà cap falta recordar la repressió que s’ha patit. Llavors, deixant el destí, per anar a un futur significarà que es pot construir a través de persones i per les persones. D’aquest futur, sí que en podem reservar un moment crucial. Per tant, en l’observació d’una massa de gent amb un sentiment comú, el de les quatre barres, pot arribar a produir-se l’instant decisiu que canviï el destí. Tot havent-hi fissures, a la fi el nostre destí és inexorable. Catalunya.

 

 

Joan Anton Crespí i Aguiló, temes de consciència relacionats amb la Física Quàntica i col·laborador de VIBRANT

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedintumblrmail